dijous, 3 de gener del 2008

2007 UN ANY DE LLUITA, 2008 UN ANY D’AVANÇ




Declaració del Comitè Executiu del PCPC i els CJC-JCPC.
30 de desembre de 2007.

S’acava l’any 2007, un any important en la recuperació del sindicalisme de classe a Catalunya, les mobilitzacions de vàries empreses han representat un punt d’inflexió en relació a anys anteriors.

Els treballadors no només s’han mobilitzat pel tancament de les seves empreses, com SAS o últimament FRAPE-BEHR, havent d’enfrontar-se gairebé sempre, no només als intents de les empreses d’abaratir les indemnitzacions per acomiadament, deslocalitzar la producció buscant salaris més baixos en altres països, o simplement buscant l’oportunitat d’un “bum” urbanístic amb la venda de terrenys; sinó que han tingut moltes vegades com a connivent de les empreses a la Generalitat de Catalunya, autoritzant gairebé tots els expedients; i l’espasa de Damocles que representa la Llei concursal, per la qual en cas d’un expedient de regulació d’ocupació, els treballadors no són els primers creditors en la liquidació de l’empresa.

La consolidació del primer de Maig alternatiu, doncs la convocatòria fou major que la oficial; la vaga de les empreses subcontractades de Telefònica, demanant l’equiparació salarial amb els treballadors de l’empresa matriu, saldada amb un important augment salarial; les mobilitzacions de Mercadona, per la reincorporació dels acomiadats; la vaga de RENFE per garantir les condicions dels treballadors davant la transferència del servei de Rodalies a la Generalitat, abortada per CCOO i UGT; la lluita dels acomiadats de SEAT per la seva readmissió després de l’ERO; y últimament, la vaga dels conductors de TMB, demanant 2 dies de descans setmanals junts; demostren clarament que els treballadors no passen, aquesta sol ser l’excusa del sindicalisme allunyat de l’assemblea i la reivindicació dels treballadors.

L’ignominiós paper jugat per les centrals majoritàries (CCOO i UGT), no només no recolzant les mobilitzacions dels treballadors, sinó que en alguns casos, com a SAS-Abrera, posant-se descaradament a favor de l’empresa; la signatura del conveni del metall de la provincial de Barcelona per sis anys, o el de la construcció, també de Barcelona, per cinc anys, demostra la visió burocràtico-administrativa que les direccions d’aquests sindicats tenen del sindicalisme, la seva activitat ha estat centrada per un costat, en els processos d’eleccions sindicals, per tal de legitimar-se davant els empresaris, i per l’altre, seguint amb la seva política institucional de signar tot allò que la Generalitat els posi damunt la taula, Pacte per l’educació, Pacte per la vivenda, etc.

Tots aquests exemples, juntament amb d’altres que hi ha hagut, la llista seria llarga, tornen a col•locar el sindicalisme de classe a Catalunya a la primera línia de lluita, en condicions de convertir-se en una alternativa real; però aquest moviment es topa amb la seva dispersió, la qual dificulta poder-se presentar als treballadors com un sindicalisme alternatiu oficial, es fa doncs necessari articular mecanismes de coordinació de les lluites i intercanvi d’experiències, com a mínim mitjançant una coordinadora d’organitzacions i col•lectius sindicals, sobretot per poder treballar els temes sòcio-polítics, l’anomenat salari indirecte.

Des del PCPC i la CJC-JCPC ens hem solidaritzat amb totes aquestes mobilitzacions dels treballadors, a vegades mitjançant resolucions de recolzament per part dels òrgans de direcció del partit, d’altres publicant articles a l’Unidad y Lucha, diari del PCPE; durant l’any 2008 seguirem recolzant, en la mesura de les nostres forces, totes les mobilitzacions dels treballadors, donat que davant la violència per part de l’estat capitalista, representada per la precarietat laboral, la facilitat de l’acomiadament, etc, y la connivència dels sindicats oficials, els treballadors tenen l’assemblea i la mobilització per seguir avançant en la millora de les seves condicions de treball. 

PER LA RECUPERACIÓ DEL SINDICALISME DE CLASSE!