L’Estat té a les seves mans tots els mecanismes de repressió que garanteixen la seva existència, en el cas d’un estat capitalista, com en el que vivim, les lleis, les polítiques, la economia, etc., estan al servei de la classe dominant, la oligarquia financera, que utilitza tots aquestos ressorts per a mantenir el poder a costa de la majoria de la població.Aquestos mecanismes són sens dubte variats, des de els més sibil•lins, com el procés d’alienació social contra la totalitat de la ciutadania, en el que tenen un important paper els mitjans de comunicació; fins als més agressius com la violència física, contra aquells que no accepten les regles del joc "democràtic", amb la utilització de la policia; aquests dos extrems del ventall es comuniquen amb un conjunt de mecanismes que van utilitzant diferents graus de violència.
La democràcia al estat espanyol, és una democràcia de la minoria, aquesta minoria que any darrere any bat rècords de beneficis empresarials i financers, que tenen contractes blindats i salaris astronòmics, que viuen en luxosos barris elitistes, etc.; però és una democràcia contra la majoria, que sosté amb els seus impostos l’estat, i que a canvi rep precarietat laboral, dificultat d’accés a la vivenda, pèrdua de poder adquisitiu, etc.; aquest panorama manté la lluita de classes més viva que mai.
Aquesta democràcia no té objeccions a l’hora de retallar les llibertats polítiques i socials: perseguint a l’esquerra Abertzale il•legalitzant-la i tancant els seus diaris, criminalitzant el moviment sindical com en el cas dels treballadors del Prat i la vaga de TMB, perseguint als moviments socials anti-sistema, augmentant la repressió policial com en la manifestació i posterior detencions del 19 de novembre, recuperant mètodes de la dictadura feixista de identificacions indiscriminades, tortures i violència en les comissaries de policia i en les casernes de la guàrdia civil, etc.
Tampoc posa objeccions a l’hora de defensar a tota costa les llibertats burgeses, la sacrosanta propietat privada i el dret al benefici privat: la utilització de la policia per a trencar vagues amb el pretext de “garantir el dret al treball”, l’augment dels desallotjaments de centres socials ocupats en naus velles i edificis per a especular amb els terrenys, el canvi del codi penal per a incloure com a delicte les accions reivindicatives dels ciutadans.
Davant d’aquesta situació, i amb la intenció de garantir un mínim de pau social, el sistema utilitza el vell mecanisme d’enfrontar a uns treballadors contra d’altres: els treballadors eventuals contra els fixes, els treballadors natius contra els nou vinguts, etc., i sobretot treure del bagul dels records a les velles organitzacions feixistes disfressades de modernes.
Utilitza el fals pretext de la seguretat i de la lluita contra l’amenaça del terrorisme, nou home del sac després de la fi de la guerra freda, fent redades massives de treballadors estrangers, sobre tot musulmans, que més tard són alliberats per falta de probes, però que aconsegueixen un doble efecte, estigmatitzar als emigrants i crear una falsa inquietud entre els natius.
Aquesta nova filosofia del sistema la resumeix el Conseller d’Interior de la Generalitat de Catalunya, Joan Saura, “en aquests casos, més val actuar per excés que per defecte”, tota una declaració de principis.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada