dimarts, 1 de febrer de 2011

Resolució del CE del PCPE: Un altre pacte social, una altre reculada!

La resposta de la classe obrera durant la Vaga General del 29-S a les mesures antiobreres impulsades pel govern de la burgesia, a més d'haver estat exemplar i contundent, va desvetllar un alt nivell de combativitat de la classe obrera davant el qual les cúpules sindicals de CCOO i UGT s'han vist àmpliament superades, i que els arguments i excuses utilitzades per aquestes mateixes cúpules sindicals per retardar la convocatòria de la Vaga General del 29-S eren fal·laces. La classe obrera, quan és atacada i agredida, respon. Això evidencia una enorme distància existent entre les cúpules sindicals pel que fa a les seves bases i a la resta de la classe obrera.

Però, des del 29-S fins a aquí, malgrat l'enorme força amb la qual els treballadors van dotar als sindicats enfront del govern i la patronal, no s'ha volgut gestionar aquesta força i s'ha optat per la taula de negociació i el pacte social perdent un temps preciós per a la classe obrera en aquesta lluita, no articulant correctament la mobilització sostinguda i posteriorment la convocatòria d'una altra Vaga General que sens dubte hagués fet trontollar-se al nostre enemic de classe. Prova d'això és l'èxit de la mobilització general del 27-G on, a pesar que les cúpules sindicals de CCOO i UGT van jugar a la desmobilització mentre perpetraven un nou Pacte Social amb el Govern, diverses organitzacions sindicals van convocar la Vaga General contra la pèrdua de drets, en Hego Euskal Herria (País Basc i Navarra), en Galiza i a Catalunya, i a això es van sumar més d'un centenar de convocatòries de manifestacions i concentracions en tot l'Estat espanyol amb el mateix objectiu: fer front al "Pensionazo", a la Reforma Laboral, a la inutilització de la Negociació Col·lectiva, i contra el Pacte Social.

S'ha perdut per tant un temps preciós, i hem d'assenyalar als responsables, però alhora hem de treure també almenys alguna conclusió:

Quan es renuncia a recuperar el binomi negociació-pressió juntament amb la participació directa dels treballadors, al final la classe obrera no participem realment de la gestió dels nostres interessos quedant aquesta en mans d'unes adreces sindicals que, instal·lades en les posicions més reformistes, actuen burocràticament, quedant subjectes a la pressió de la superestructura del sistema dominant en la renúncia, la derrota i, finalment, la traïció

Una altra conclusió a tenir en compte és que es demostren com a falses i perjudicials les premisses d'aquest model de sindicalisme, basat en la Concertació i el Pacte Social. En el qual les mobilitzacions són llançades amb desgana i a destemps i solament serveixen per esplaiar la contestació natural que es produeix de manera espontània entre les masses obreres així com aquelles que es produeixen fruit de les consignes llançades des dels elements organitzats més conscients però, després de la mobilització, la gestió de la mateixa porta a deixar òrfena d'informació veraç als treballadors i de capacitat de mantenir l'organització mitjançant la modulació en la mobilització sostinguda. Davant això, el sistema té el camp lliure i actua amb els seus mitjans de comunicació en dos vessants: “les reivindicacions són desproporcionades i la mobilització no serveix per res i la prova és que fracassa”. Amb aquesta matriu d'opinió sense contrarestar, amb la falta de combat ideològic davant la consideració del Pacte i del Consens com un bé en si mateix la derrota està servida i els treballadors no hem perdut només alguns drets més, sinó que també hem entrat psicològicament en clau de derrota.

Però davant aquest model encara existeixen dificultats per articular un veritablement alternatiu i alhora eficaç per a la lluita. I és aquí on hem de dir que qualsevol intent d'aixecar de nou la lluita obrera als nivells de consciència i força que es precisen ha de partir de l'articulació d'estructures de lluita des de la base, on la unitat de la classe s'expressi per sobre de sigles sindicals i en la qual l'assemblea de treballadors sigui l'element fonamental, i la mobilització desenvolupi el seu insubstituïble paper de pressió a tots els nivells.

D'altra banda, hem d'entendre també que els temps de lluita marquen definitòriament els camps de batalla i les diferents estratègies dels actors en contesa.

Ja no estem en l'època en la qual, davant l'avanç de les posicions socialistes-comunistes al món, el reformisme aconseguia aparèixer com aconseguidor de conquestes per a la classe treballadora als països centrals del capitalisme, jugant el paper d'anestèsia social. Tampoc estem en una època de cicle econòmic alt on, de les engrunes del sistema, es podia treure per a aquesta certa “política social” el rèdit polític de la qual sempre queia del costat del reformisme amb la seva contraprestació històrica de treure a les masses fora de la lluita pel socialisme i el comunisme.

Avui, el sistema - fruit de la seva profunda crisi estructural- necessita portar a un grau superior al conegut fins ara la sobre-explotació de la força de treball per intentar pal·liar el seu greu problema d'acumulació i, en aquest marc, les velles formules reformistes tenen un marge molt limitat, malgrat la qual cosa mantenen la seva capacitat d'anestèsia sobre els treballadors oferint-los avançar en sentit contrari al dels seus interessos com a classe, mostrant-los el miratge d'un futur millor a canvi d'esforços en el present.

Lògicament en els temps que vivim de crisis capitalista, el creure en la possibilitat de sortida de la mateixa dins del capitalisme en condicions favorables per a la classe obrera i els sectors populars és pura ingenuïtat, quan no pura complicitat o traïció, però no podem menysvalorar la capacitat que tenen els elements d'ideologització i de control de masses del sistema, així com l'efecte desmobilitzador que puguin jugar les tendències reformistes i derrotistes en el plànol polític i sindical.

Una vegada definit mínimament el marc de la lluita de classes, no podem per menys que mostrar que el model de sindicalisme de pacte social, és el sindicalisme de la derrota, però encara podem dir més, i és que, amb aquest model, en els últims 35 anys hem anat perdent conquestes històriques que s'havien aconseguit mitjançant la lluita obrera en els foscos temps del final del franquisme.

Solament amb repassar breument l'abans i el després en terrenys com la seguretat en l'ocupació, la capacitat de negociació col·lectiva, les pensions, etc… veiem que tot van ser reculades mitjançant reformes successives que van demostrar del costat de qui van estar a cada moment els diferents governs de la burgesia (UCD, PSOE, PP, PSOE…). Tan sol quan la mobilització obrera va ser contundent, com en el cas de la Vaga General del 14-D, es va aconseguir frenar les agressions. Però llavors, davant la falta d'una plataforma reivindicativa més enllà de dir NO a les reformes va impedir nous avanços, i l'ignorar que en la lluita de classes com en qualsevol lluita qui no avança retrocedeix el fre a les agressions, va anar solament temporal. 35 anys de reculades són una prova massa clara contra un model sindical com para no declarar-ho radicalment confrontat amb els interessos de la classe obrera.

Davant això no serveix la resignació, serveix l'anàlisi per organitzar el contraatac. Un contraatac de classe, que entenem ha de partir d'una plataforma reivindicativa, sentida per la classe i que sigui antagònica amb el sistema (reivindicacions com la de plena ocupació o prestació per desocupació indefinida, defensa de la sanitat pública, pensions dignes… es converteixen avui en antagòniques amb el sistema). I on sigui la lluita, i no el pacte i la renúncia, qui posi als treballadors en el camí adequat.

Ara bé, la fragmentació de les organitzacions sindicals no derrotistes és una dificultat objectiva per a la unitat de la classe en la perspectiva de lluita que hem col·locat anteriorment.

Encara sent important, la convocatòria de manifestacions i/o concentracions que fan la seva crida a la població en general fos del marc d'explotació de classe que és l'empresa es queden curtes, no pel seu seguiment (que en ocasions també, ajuntant als escassos membres d'organitzacions sindicals, polítiques, socials…) sinó per la seva capacitat per articular moviment estable després de les mateixes.

L'assemblea de treballadors i el seu caràcter decisori és insubstituïble per molts motius, però abans de res perquè agrupa a tots els treballadors independentment de la seva sigla sindical de referència o absència de la mateixa.


Fem per tant dues crides i ens comprometem amb ells:

1.- Fem una crida al conjunt del sindicalisme de combat, que no lliurat al pacte i la renúncia, a confluir en la unitat d'acció i sobre la base d'una plataforma reivindicativa comuna, en una estratègia de mobilització sostinguda de lluita i d'acumulació de força per reconquerir drets perduts i defensar els que perillen.

2.- Fem una crida als elements més conscients de la classe obrera a participar en la creació de Comitès per a la Unitat Obrera, com a organitzacions de base que superin, per la via de la pràctica, el fraccionament de les sigles sindicals.

La classe obrera d'aquest país haurà de desenvolupar una tenaç i sostinguda lluita per arrencar de nou al capital el que avui se'ns ha llevat amb la col·laboració traïdora personificada en Toxo i Méndez. Així com altres pobles s'aixequen i lluiten sense reculada contra els governs que els oprimeixen i exploten, el PCPE crida a la classe obrera i als sectors populars a organitzar la més àmplia força obrera en combat contra la dominació del capitalisme espanyol i contra els seus governs.

Avui, lluitar contra aquestes mesures, sustentades en la traïció a la classe obrera i en l'obediència servil al mandat de l'oligarquia, és començar a obrir un horitzó unitari de lluita que no tindrà la seva solució final fins que la classe obrera conquisti la societat socialista, on els termes igualtat i justícia social siguin el mandat de l'organització de la vida de les grans majories.

VISCA LA UNITAT DE LA CLASSE OBRERA COMBATENT!
LLUITA OBRERA PELS NOSTRES DRETS
COMITÈS UNITAT OBRERA EN TOTS ELS CENTRES DE TREBALL
CONTRA L'EXPLOTACIÓ, PEL SOCIALISME


27 de gener de 2011

PCPE - Comitè Executiu