dijous, 24 de març de 2011

Comunicat conjunt: No a la intervenció de l'OTAN a Líbia!

L'onada de mobilitzacions populars que s'està produint al món àrab, fent trontollar-se als governs titelles de Tunísia i Egipte, s'ha estès a altres països com Iemen, Jordània, Bahrain, Oman o Líbia.

No obstant això, el que està succeint a Líbia és molt diferent de l'ocorregut a Tunísia i Egipte, i per tant requereix una anàlisi més calmat.

La situació actual en aquesta àrea geopolítica és resultat de la permanent ingerència de l'imperialisme, dels processos de descolonització formals, de les polítiques neocolonials de les anteriors metròpolis i de la lluita entre les potències imperialistes per conquistar esferes d'influència. Durant dècades i fins a la seva sortida del poder, Ben Ali i Mubarak van ser peons de l'imperialisme afavorits i protegits pels països del capitalisme central, on la fracció socialdemòcrata de la burgesia va arribar a acceptar-los com a membres de ple dret de la Internacional Socialista.

En el seu moment, Egipte, Algèria i Líbia, a diferència de Tunísia o Bahrain, van ser pilars del moviment de països no alineats i explicaven o compten amb dirigents que, en el formal, es mostren com a continuadors dels processos d'alliberament nacional (personificats en Nasser, Ben Bella i el propi Gadafi en el seu moment). Aquests països van ser en el seu moment referents del panarabisme i tenien una orientació socialista, almenys en el formal, que els posava en el punt de mira de les antigues potències colonials que es resistien a perdre el control sobre una zona d'importància geopolítica enorme.

Els processos d'emancipació i alliberament nacional als països àrabs del nord d'Àfrica, caracteritzats inicialment per la seva ferma oposició a l'imperialisme, però sense una nítida posició socialista i d'un contrapès en l'esfera de les relacions internacionals, com el va ser en el seu moment la URSS i el camp socialista, han anat derivant, amb el pas del temps, cap a posicions de conciliació amb les potències imperialistes, ben canviant de dirigents, ben mantenint-se els mateixos, fent ús d'una retòrica antiimperialista que ocultava el veritablement essencial: els acords econòmics i polítics de caràcter estratègic amb l'imperialisme que condemnaven a aquests països a mantenir un el seu status colonial. D'aquesta manera, als pobles del nord d'Àfrica se'ls va robar l'oportunitat de construir un nou marc de relacions amb les antigues potències colonials, obrint pas novament a la penetració total dels interessos occidentals als seus països i al sorgiment d'una oligarquia lligada als centres imperialistes i basada en l'explotació de les masses populars i l'espoli dels recursos d'aquests països. Ara, quan esclaten totes les contradiccions acumulades, quan aquests pobles, farts de tant sofriment i tantes manques, com a conseqüència del desenvolupament de les forces productives en col·lisió amb les relacions de producció en el procés capitalista, es mobilitzen per exigir canvis en les seves condicions de vida i els seus sistemes polítics, l'imperialisme intervé decididament, tractant de manipular aquests processos per reconvertir-los en una situació novament controlable, que li permeti continuar l'espoli dels seus recursos naturals, minerals i energètics, utilitzant per a això totes les mesures al seu abast.

En efecte, la informació que ens han ofert els mitjans de comunicació massius, propietat del gran capital, ha estat extremadament esbiaixada, fent-se molt difícil saber amb claredat que ha ocorregut a l'inici de la crisi. Han llançat una campanya d'assetjament mediàtic contra el govern de Trípoli, difonent notícies de suposats bombardejos contra la població que posteriorment han resultat desmentits per diverses fonts, mentre preparaven tota la maquinària intoxicadora que inclou al Tribunal Penal Internacional i a les agències de notícies afins.

Diversos líders socialistes i antiimperialistes, principalment Fidel Castro, Daniel Ortega i Hugo Chávez, han advertit repetidament del perill d'intervenció de l'OTAN mentre l'imperialisme seguia amb els seus preparatius de guerra i finalment ha acabat confirmant els seus terribles interessos amb l'atac militar a Líbia. D'altra banda, la premsa burgesa ens parlava de manifestants indefensos sent reprimits amb duresa, encara que als pocs dies hem vist com sorgien grups armats d'opositors a Gaddafi que ja eren capaços de voltar ciutats senceres.

Estem veient, per tant, que a Líbia no s'estava donant cap procés revolucionari que estigui estigués sent reprimit durament per un govern, sinó un procés de guerra civil encoratjat per les forces imperialistes i sostingut des de l'interior pels sectors burgesos i feudals per els qui Gadafi s'ha convertit en una remora que impedeix el desenvolupament accelerat del procés d'acumulació capitalista en un país que, a dia d'avui, és el país africà amb el major índex de Desenvolupament Humà i la major Renda per càpita. Des de l'inici, aquests grups rebels, que s'han apropiat la direcció del descontentament popular, han enarborat la bandera de la monarquia pro-occidental i han rebut el suport inequívoc dels Estats Units. Hillary Clinton, així com el senador McCain, han plantejat proveir-los d'armes. D'altra banda, són innegables els assassinats de ciutadans de raça negra per part d'aquests “lluitadors per la llibertat”. A més, s'ha tingut coneixement de la presència en Cirenaica (est del país) de mercenaris i assessors nord-americans, britànics, francesos i holandesos. La maquinària imperialista es va engegar també al Parlament Europeu, que va aprovar una resolució per reconèixer com a legítim a el “govern” dels opositors libis, fent cas omís del propi dret internacional burgès.

Realment, no són els suposats crims de Gaddafi el que preocupa als imperialistes, sinó les immenses reserves de petroli que té Líbia. El major crim que ha comès el líder libi, no ha estat reprimir a la població sinó haver tancat les bases militars d'EUA i Gran Bretanya a Líbia després de prendre el poder, així com nacionalitzar la indústria petroliera i els interessos comercials sota control nord-americà i britànic, i haver-se oposat a EUA durant dècades. Curiosament, l'esquerra reformista aliada de la Unió Europea així com sectors de l'esquerra radical coincideixen plenament amb les tesis de la dreta neoliberal, arribant fins i tot a demanar armes per als rebels. Així, aquesta esquerra tan necessària per a la burgesia capitalista, avala les tesis dels polítics de l'imperialisme enfront de les dels líders de l'ALBA. Però això no és gens nou realment. Els que avui dia recolzen als rebels pro-imperialistes i racistes de Líbia són els mateixos que ahir recolzaven als talibans en la seva lluita contra la “invasió soviètica” a Afganistan o a la guerrilla feixista UÇK a Kosovo, etc. Des de l'esquerra revolucionària, en canvi, afirmem que el que persegueixen els rebels anti-Gaddafi és el restabliment d'un règim reaccionari i pro-occidental perquè Líbia torni a ser una neo-colònia.

Creiem que mancant un moviment progressista i sobirà que aglutini les justes protestes contra Gaddafi en sentit antiimperialista i d'afirmació de la sobirania nacional, i tenint en compte les actuals circumstàncies, el poble i els treballadors libis no tenen gens que guanyar i sí molt que perdre amb la caiguda del seu govern legítim. Les consignes del tipus “ni OTAN, ni Gaddafi”, solament faciliten les coses a l'imperialisme, col·locant al líder libi i al monstre imperialista en un mateix plànol, amb la conseqüència que la intervenció militar imperialista (que els seus resultats ja hem vist a Kosovo i l'Iraq) sigui vista amb millors ulls per part de l'opinió pública.

Els sotasignats alertem a l'opinió pública davant les mentides de la propaganda de guerra imperialista, que bé ens recorda a la de les famoses i invisibles armes de destrucció massiva iraquianes, i condemnem absolutament aquesta agressió imperialista del conglomerat format per la Unió Europea, EE.UU, el Consell de Seguretat d'ONU i l'OTAN, amb la vergonyosa participació de l'Estat Español, i instem al govern de Zapatero al fet que faci marxa enrere en aquesta aventura militar, de conseqüències desastroses per al propi poble libi i per al conjunt dels pobles i la pau internacional. Exigim el retorn de les tropes espanyoles i advoquem per que el conflicte sigui resolt per una via pacífica, democràtica i respectant la sobirania i la integritat territorial de Líbia, sense ingerències de cap tipus.

PROU A l'AGRESSIÓ CONTRA LÍBIA!
FORA L'IMPERIALISME D'ÀFRICA I ORIENT PRÒXIM!
VISCA LA LLUITA DELS POBLES ÀRABS!



Partit Comunista dels Pobles d'Espanya (PCPE)
Col·lectiu Comunista 27 de Setembre
Partit dels Treballadors d'Espanya (PTE-ORT)
Unió de Joves Comunistes-Madrid
Unió Proletària