De cara a l'opinió pública internacional, es presenten els fets com una successió encadenada d'esdeveniments, esmentant repetidament el terme “revolució” per referir-se a ells i plantejant un esquema comú que ignora les diferents característiques dels diferents processos.
La situació actual en aquest àrea geopolítica és resultat de la permanent ingerència de l'imperialisme, dels processos de descolonització formals, de les polítiques neocolonials de les anteriors metròpolis i de la lluita entre les potències imperialistes per conquistar esferes d'influència. Durant dècades i fins a la seva sortida del poder, Ben Ali i Mubarak van ser peons de l'imperialisme afavorits i protegits pels països del capitalisme central, on la fracció socialdemòcrata de la burgesia va arribar a acceptar-los com a membres de ple dret de la Internacional Socialista.
La intervenció de les potències imperialistes en aquests països, durant el passat segle, es va desenvolupar d'una forma activa per impedir el desenvolupament social i econòmic de cap d'ells. Quan, a mitjan segle XX, després de la Conferència de Bandung, i el naixement del Moviment de Països No Alineats, en molts dels països de la zona –i lligats en molts casos als processos independentistes- van sorgir tot un seguit de opcions polítiques de caràcter progressista, quan no d'orientació socialista, aquests van ser assetjats amb ferotgia per les forces imperialistes, la qual cosa es va traduir en cops d'estat, assassinats, guerres civils, falses guerrilles, etc. Així es van produir els assassinats de Patricio Lumumba (Congo), Thomás Sankara (Burkina Faso) o Amílcar Cabral (Guinea Bissau). Igualment es va finançar i va mantenir durant anys la guerrilla de la UNITA a Angola o el moviment separatista de Katanga. Igualment s'ha reforçat a Israel com a punta de llança de l'imperialisme a Orient Mitjà. També, d'una manera més propera, es va lliurar la sobirania Sahrauí a la dictadura marroquina.
En el seu moment, Egipte, Algèria i Líbia, a diferència de Tunísia o Bahrain, van ser bases del moviment de països no alineats i explicaven o compten amb dirigents que, en el formal, es mostren com a continuadors dels processos d'alliberament nacional (personificats en Nasser, Ben Bella i el propi Gadafi en el seu moment). Aquests països van ser en el seu moment referents del panarabisme i tenien una orientació socialista, almenys en el formal, que els posava en el punt de mira de les antigues potències colonials que es resistien a perdre el control sobre una zona d'importància geopolítica enorme.
Els processos d'emancipació i alliberament nacional als països àrabs del nord d'Àfrica, caracteritzats inicialment per la seva ferma oposició a l'imperialisme, però freturosos d'una nítida posició socialista i d'un contrapès en l'esfera de les relacions internacionals, com el va ser en el seu moment la URSS i el camp socialista, han anat derivant, amb el pas del temps, cap a posicions de conciliació amb les potències imperialistes, ben canviant de dirigents, ben mantenint-se els mateixos, fent ús d'una retòrica antiimperialista que ocultava el veritablement essencial: els acords econòmics i polítics de caràcter estratègic amb l'imperialisme que condemnaven a aquests països a mantenir un el seu status colonial. D'aquesta manera, als pobles del nord d'Àfrica se'ls va robar l'oportunitat de construir un nou marc de relacions amb les antigues potències colonials, obrint pas novament a la penetració total dels interessos occidentals als seus països i al sorgiment d'una oligarquia lligada als centres imperialistes i basada en l'explotació de les masses populars i l'espoli dels recursos d'aquests països. Ara, quan esclaten totes les contradiccions acumulades, quan aquests pobles, farts de tant sofriment i tantes manques, com a conseqüència del desenvolupament de les forces productives en col·lisió amb les relacions de producció en el procés capitalista, es mobilitzen per exigir canvis en les seves condicions de vida i els seus sistemes polítics, l'imperialisme intervé decididament, tractant de manipular aquests processos per reconvertir-los en una situació novament controlable, que li permeti continuar l'espoli dels seus recursos naturals, minerals i energètics, utilitzant per a això totes les mesures al seu abast.
Tal com vam comprovar a l'Iraq, Afganistan o l'antiga Iugoslàvia, per situar diversos exemples recents, les tàctiques de l'imperialisme són múltiples, polifacètiques i juguen amb elements formals desviant l'atenció de les veritables intencions. És necessari denunciar la hipocresia interessada en el tractament del cas libi, el paper que està jugant el Consell de Seguretat de l'ONU i altres organismes internacionals, així com les insinuacions relatives a una possible intervenció estrangera a la zona. Igualment, denunciem el bast intent d'implicar repetidament a Cuba i Veneçuela en l'actual situació. Al mateix temps, es produeix un silenci absolut sobre la repressió existent en altres països com el Marroc.
Pel PCPE, el futur d'aquests pobles ha de ser un futur lliure de la tutela i el maneig de les potències imperialistes sobre la zona.
El PCPE recolza als pobles en lluita i aquelles mobilitzacions populars que avancin cap a processos de sobirania nacional i que permetin l'ascens de les forces revolucionàries amb l'objectiu de la construcció de la societat socialista-comunista.
El PCPE denuncia la possible intervenció imperialista directa en aquests països, al mateix temps que condemna sense pal·liatius totes les maniobres que l'imperialisme està desenvolupant a la zona.
Madrid, 27 de febrer de 2011.
