Ens trobem en el segon any d'imposició de Pla Bolonya a nivell estatal a l'estat espanyol, i ja veiem en l'horitzó la segona fase del procés privatizador de la universitat a nivell europeu. Davant tal atac a l'educació, és el moment d'intensificar la lluita contra aquesta segona fase, l'Estratègia Universitària 2015 (EU2015), i creiem que el 17 de Novembre és una jornada perfecta per a això.
Bolonya suposa la introducció de l'empresa privada a la universitat. En la cojuntura actual, el gran capital, en la seva crisi estructural agita els seus tentacles buscant ampliar la seva quota de mercat i en aquesta ocasió li toca als serveis públics, en concret a l'educació: un servei bàsic per al desenvolupament de la societat. Com a conseqüència més tangible a llarg termini obtenim l'elitització d'aquest servei, al que només podran assistir els fills de la burgesia i el gran capital. Això queda remarcat en el camp de les carreres tècniques, que tenint en compte l'alt grau de dificultat i els conseqüents suspensos farà impossible el seu accés als fills dels treballadors.
Un dels pilars bàsics sobre els quals s'articula l'EEES: els ECTS, l'estructura grau/post-grau i l'acreditació tant interna com a externa i mitjançant organitzacions vinculades única i exclusivament al sector privat. Però en aquest moment, el pla privatizació ha entrat en la seva segona fase, la qual cosa suposarà un major abast de l'espectre privatizador que colpeja l'educació.
Aquesta fase, com abans esmentàvem és l'EU2015, que suposa: augment de taxes, nova visió de l'avaluació, reforma de la gobernança, Campus d'Excel·lència Internacional (CEI), i reforma de l'estatut de l'estudiant.
L'augment de taxes es materialitza principalment mitjançant l'augment progressiu d'aquestes fins a l'any 2015, en el qual pagarem el crèdit en les segones convocatòries a un 50% i en les terceres a un 100% del valor real del crèdit. Amb tals preus, fins i tot no arribariem els estudiants fills de la classe treballadora i de les capes populars a pagar la matricula amb una suposada beca que ens proporcionés l'estat -perquè fins a les beques ja no seran beques, sinó préstecs que ens endeutaran fins al final dels nostres dies i que ens impediran als joves coses tan bàsiques com l'emancipació. Tot això, s'amaga després de la màscara de la recerca de l' "excel·lència acadèmica" i la millora del rendiment dels serveis acadèmics, docents i investigadors.
L'avaluació es realitzarà de manera estatal (ANECA) i supraestatal (ENQA), i en algunes comunitats autònomes amb agències d'avaluació pròpies, totes elles avaluen a les universitats centrant-se més en la rendibilitat per a les empreses que en criteris educatius. La supraestatal servirà per revisar el compliment dels criteris europeus, imposats pel gran capital europeu. Després d'aquest eufemisme s'amaga la creació d'un rànquing d'universitats que obligarà a aquestes a competir entre si, obtenint així universitats de 1º, 2º o 3º categoria.
Davant els possibles problemes que pugui crear l'estructura d'autogovern que actualment existeix a les universitats de l'estat espanyol, es planteja una reforma d'aquest en la qual els "consells socials" -composats principalment pel sector privat- obtinguin una gran rellevància. D'aquesta manera es deixa la universitat en mans del gran capital financer convertint-la en un negoci, i una eina de satisfacció del mercat en detriment de la qualitat de la docència i el desenvolupament del coneixement, deixant a un costat els veritables objectius de la universitat: la docència i la investigació amb criteris científics; alguna cosa que en un futur amb capitalisme ens resultarà utòpic pensar si no lluitem i ens organitzem.
Els CEI són un dels eixos principals d'aquesta segona etapa que comporta Bolonya. Contribuiran a la catalogació de les universitats en millors o pitjors d'una manera més remarcada. S'estructuraran al voltant de les carreres més rendibles des del prisma de l'obtenció de beneficis econòmics a la classe dominant, la qual cosa provocarà una progressiva depauperizació en la qualitat de la docència en carreres menys rendibles fins a arribar al grau de la possible eliminació de les mateixes, responsabilitat que recau en els consells socials. A més d'això obrirà les portes de la universitat, de la manera més descarada, doncs per fer una universitat competitiva es necessita una gran inversió, quelcom que a dia d'avui manca en les arques de l'estat-, allò que només té el capital privat.
En quant a l'estatut de l'estudiant ens trobem amb un gran engany i aixecada de camisa al col·lectiu estudiantil. Es presenta com alguna cosa innovadora i revolucionària quan realment es tracta -com en totes les reformes que tracten de privatitzar algun servei públic- d'un conjunt d'eufemismes i paraules inserides en un context ambigu i clarament buides de significat.
Destaquem diversos aspectes que a dia d'avui segueixen sense cobrir com: la igualtat d'oportunitats, que sota el capitalisme és impensable, ja que les oportunitats depenen en última instància de la procedència de classe: obrer o burgès, i més encara amb aquest projecte privatizador, el dret a conciliar la vida laboral amb la vida escolar, la no contemplació de becar als estudiants de màster -el que els elitiza encara més del que ja ho estan-, i a sobre es tracta de la mateixa manera tant a l'educació privada com a l'educació pública, donant per fet que ambdues estan igual de protegides.
A aquesta onada privatizadora, li hem de sumar la cirereta del pastís: la reforma laboral, que sota tints socials i amb el supòsit objectiu de reduir l'atur a tots els nivells, amaga en realitat: la retallada de drets laborals arrencats a la burgesia amb històriques lluites, la devaluació de la força de treball, menor remuneració laboral, acomiadament més barat i flexible, etc… Però hi ha un aspecte escandalós que afecta als universitaris: la profunda precarietat a la qual ens condemnen a través dels contractes de formació o pràctiques. Aquests contractes contemplen la possibilitat d'encadenar un contracte darrere l'altre mentre no ocupem el mateix lloc de treball o hàgim estat contractats per primera vegada tenint el doctorat -alguna cosa impossible per als fills de la classe obrera i les capes populars; la interrupció d'aquest contracte davant qualsevol situació d'incapacitat temporal; o l'exempció de quotes empresarials a la seguretat social, mentre que el report màxim anual per un contracte indefinit és de 1400 €. I si a això li hem sumar altres aspectes com la cessió de gran part de les competències dels Serveis Públics d'Ocupació (SPE) a les ETTs (Empreses de Treball Temporal), tenim tots els desitjos i ordres del gran capital materialitzats en detriment de la classe productora i els seus fills.
Cal tenir en compte la situació en la qual s'està privatitzant no només l'educació, quelcom bàsic per al desenvolupament de la societat, sinó tot l'Estat de Benestar. Per entendre-ho cal plantejar-se dues qüestions: les causes del seu naixement i la causes del seu desmantellament. La burgesia amb por al fet que es materialitzessin les més que probables revolucions socialistes i la presència del contra-poder que constituïa la URSS i el Bloc Socialista, va cedir part del benefici obtingut de la classe obrera embriagant-la amb la febre consumista i certs serveis bàsics com: educació, seguretat social, etc… avui 20 anys després de la contrarrevolució sorgida en el Bloc Socialista, la burgesia té camp obert per fer el que li plagui i és el que ocorre ara amb el desmantellament d'aquest miratge que ha resultat ser l'Estat del Benestar, allò que la gent va pensar que vindria per no anar-se'n mai. Quan el que mai marxarà són les reformes imposades pel gran capital, les quals han vingut per quedar-se mentre hi hagi capitalisme.
Davant tot això, els CJC-Joves Comunistes del Poble català, fem una crida als estudiants, tant universitaris i de mitjans, passant també pel Personal Administratiu i de Serveis (PAS) i al Personal Docent i d'investigació (PDI) -que també es veuran afectats directament per aquestes reformes- perquè acudeixin a la mobilització del 17 de Novembre i s'organitzi políticament, doncs com més organitzats estiguem millor serà la resposta que donarem a l'oligarquia financera parant-li els peus i fins i tot llançant-los pel forat de l'oblit. També volem desvetllar el profund caràcter de classe que persegueixen aquestes reformes, agreujant la precarizació de la classe obrera i elitizant l'educació, la qual cosa ens imposa un obstacle en l'accés a aquest nivell de l'educació.
Mai ens cansarem de dir que amb el capitalisme en l'estat actual de descomposició, en el capitalisme senil, no hi ha futur per a la classe obrera ni per al conjunt de la humanitat en si mateixa, el futur és el socialisme!
No a la Bolonya!
No a l'EU2015!
No a la Reforma Laboral!
Socialisme o Barbàrie!
