Les últimes setmanes l’escenari polític de Catalunya ve sent sacsejat de manera totalment conscient i premeditada pels organismes de poder per situar en la centralitat del debat polític la contradicció Catalunya-Espanya, és a dir, la contradicció nacional, eminentment interburgesa, enlloc de la contradicció principal capital-treball. Aquesta contradicció ve definida pel caracter irreconciliable d'interesos entre la burgesia i la clase obrera o, dit d'unaltre manera, cada cop tenim més capacitat de produir allò que necessitem socialment però els beneficis d'aquesta producció se'ls embutxaca unes poques families.
Pels comunistes dir que la contradicció fonamental és la de capital-treball no és pura retòrica, és una línia d’actuació molt clara sobre com situar els diversos elements que formen part de la lluita política, marcar objectius i fixar aliances. La contradicció fonamental és allò que determina majoritàriament el conflicte en una societat, i per tant és el que ens permet situar els diferents actors socials, individualitats, classes o ideologies a un costat o altre de la barricada. La ideologia nacionalista, sigui del signe que sigui, ataca la línia de flotació de les posicions de classe al posar la contradicció capital-treball com un element secundari (en el mateix pla en els millors casos). Per exemple una patronal catalana no veuria definit el seu paper pel seu rol en la producció (si és propietària dels mitjans de producció i explota treballadors o si necessita vendre la seva força de treball per sobreviure) si no per la seva posició en el conflicte entre Catalunya i Espanya.
En aquesta situació es dilueix la consciència de la classe obrera, se li desvien els objectius i es fan passar el que son enemics en la contradicció capital-treball, per aliats coyunturals. En definitiva, les capacitats de la classe obrera per esdevenir un subjecte històric clau i per portar el pes dels esdeveniments són destruïdes per acabar posant la classe obrera darrera de qui sí s’erigeix com a classe en sí i per a sí, la burgesia. En aquest context es fa més necessari que mai el comprendre la naturalesa del partit comunista, que no és altre cosa que la màxima expressió de la classe obrera per a sí, i que garanteix la màxima unitat de la classe en la lluita per la seva emancipació. Deia el manifest comunista “Els comunistes tan sols es distingeixen dels demés partits proletaris en que, per una part, en les diferents lluites nacionals dels proletaris destaquen i fan valer els interessos comuns a tot el proletariat independentment de la nacionalitat; i per altre banda, en que en les diferents fases de desenvolupament pel que passa la lluita entre el proletariat i la burgesia representen sempre els interessos del moviment en el seu conjunt.” Aquí el motiu pel qual no vam donar suport a les manifestacions de Barcelona del 11 de Setembre, aquí el motiu pel qual no ens sumem al marasme per l’estat propi, pel qual tampoc donem suport a mobilitzacions per la unitat d’Espanya. La independència ideològica del partit comunista representa avui la independència programàtica de la classe obrera respecte a la classe en pugna, la burgesia.
La classe obrera amb el seu partit ha de mantenir la independència en un projecte propi que no posi els seus interessos darrere interessos aliens i molt menys darrere dels interessos del seu enemic de classe. A diferencia d’altres moments històrics no hi ha cap etapa a recorre per part del proletariat prèvia a la conquesta del poder, a la destrucció del capitalisme. Catalunya ni és una colònia ni li queda cap tasca democràtico-burgesa per fer, la pròpia burgesia ha esgotat tot el seu potencial, el capitalisme està en descomposició i a la classe obrera només li resta agafar el poder i derogar per sempre aquest sistema explotador. El Bloc oligàrquic burgès de l’Estat Espanyol està absolutament cohesionat, les lluites, els “amagos” i les amenaces de la burgesia catalana per precipitar un procés formal de independència no és més que una estirada de corda per reformular el repartiment rapinyer de plusvàlua.
Serà molt improbable que la burgesia catalana s’atreveixi a formular un nou Estat. Ara bé, en el marc de la pèrdua de posicions del Bloc oligàrquic burgès espanyol degut a la crisis, cap la possibilitat que la burgesia alemanya jugui un paper per debilitar a la burgesia espanyola garantint a la burgesia catalana, no només un lloc a la Unió Europea, sinó un espai per dipositar els seus capitals paràsits. Malgrat tot, la possibilitat que passi això és molt remota i en cap cas comportarà cap conquesta en la sobirania popular: la classe obrera no té res a guanyar davant d’aquest joc més enllà d’adoptar posicions socialchovinistes (recolzar com van fer els traïdors revisionistes el “seu propi pol imperialista”) i posar-se darrere d’interessos aliens. Amb o sense independència, si la classe obrera no dirigeix, la classe obrera perd.
El debat polític però ens obliga a tenir clares les posicions en que la burgesia situa el debat. Els comunistes diem que estem a favor del dret real a l’autodeterminació dels pobles, inclòs òbviament el poble català.
Davant un possible referèndum que proposa la Generalitat els comunistes direm:
- Que el problema nacional prové de una contradicció capitalista (de repartiment rapinyer dels mercats), no és un problema paral·lel. Fins que no es destrueixi el capitalisme no es podrà resoldre realment el problema nacional.
- Que l’autodeterminació implica l’alliberament de totes les opressions nacionals. Una Catalunya en el projecte de la cadena imperialista europea (ja sigui dins, com fora la UE) no tindrà cap dret real a l’autodeterminació, no dirigirà el seu futur.
- Que no prendrem partit per cap projecte burgès i denunciarem el fals dret que s’està donant als catalans i catalanes. Això vol dir que no ajudarem en aquests paràmetres a un procés independentista, però tampoc donarem aire a l’oligarquia central defensant la unitat d’Espanya en els seus paràmetres.
18 de Novembre 2012
Comitè Central PCPC
Comitè Nacional CJC/JCPC
