dilluns, 16 de setembre del 2013

Crònica dels actes polítics del PCPC durant la Diada Nacional


LA DIADA NACIONAL A BARCELONA


El PCPC i els CJC/JCPC varem convocar el passat 11 de setembre a la Plaça Joan Corrades d’Hostafrancs. Davant d’un centenar de persones el membre del Comitè Executiu dels CJC/JCPC Joan X., el membre del Comitè Central del PCPC Àlex de la Fuente i el Secretari General del PCPC Ferran Nieto van desgranar la proposta comunista per a la classe obrera.


A continuació reproduim els discursos pronunciats a l'acte.

Discurs del camarada Joan dels CJC/JCPC

Camarades i amics del partit ,ens trobem reunits aquí l’onze de setembre en motiu de la celebració de la diada nacional de Catalunya en un barri obrer com aquest per a portar de nou el discurs dels comunistes on ha de ser, al carrer i entre les masses obreres i populars.  
Ens trobem en un context on la precarietat juvenil tot i no ser un fenomen nou, avui afecta especialment als joves d’extracció obrera i popular degut a l’actual crisi estructural que pateix el sistema capitalista.

L’atur que sempre ha existit, sent una eina més del sistema per a mantenir atemorits als treballadors amenaçant-los amb unes persones que degut a la desesperació a la qual els arrossega l’atur, volen treballar a qualsevol cost, el que fa canviar a la baixa el salari del conjunt de la classe treballadora. Per tant, la precarietat juvenil no sols és un atac contra la joventut sinó que és un atac contra el conjunt de la classe obrera

Afectant especialment als joves, a Catalunya es situa en el màxim històric un 49% entre els 16 a 24 anys. Aquesta precarietat laboral va lligada a contractes de “d’aprenentatge” fins als 30 anys, contractes temporals que no es converteixen mai en fixos o ETT’S.

La necessitat de l’habitatge es dona també d’una forma precària per els joves, on molts cops es veuen obligats a viure amb els pares sense possibilitat a emancipar-se o han de tornar a l’habitatge familiar per incapacitat de fer front al lloguer.

L’accés a la universitat es veu pres d’un sistema que avança inexorablement cap a la privatització que barrarà el pas dels joves de la classe treballadora, limitant-nos l’accés als estudis que el sistema necessiti per aconseguir mà d’obra barata però qualificada en els sectors que cregui convenient. L’increment de les taxes universitàries en més d’un 60% o el preu de les FP’S que a passat de 0 a 300 en un sol curs i el decreixent nombre de beques i els seus imports abocarà als fills i filles de la classe obrera a ser expulsats dels centres d’estudis i els envia a un mercat laboral a on nomes trobaran misèria i esclavitud.
Per si fossin pocs aquests aquets atacs contra tota la classe, ens trobem davant de taxes de desnutrició infantil de prop del 25%, quan esta demostrat als països socialistes com a Cuba no n’existeix.

Camarades, hem de convertir cada una d’aquestes lluites en una trinxera hem d’aconseguir que cada dret que ens prenguin es torni un problema per a ells, que cada cop que pretenguin atacar a la classe treballadora tremolin de por i en aquesta trinxera els comunistes he de ser els primers en avançar i el últims en retrocedir. Donant així l’exemple del que fa la Vanguardia organitzada del proletariat.

En aquestes dates on el debat sobre la independència de Catalunya sorgeix amb força, com a comunistes ens veiem obligats a explicar als treballadors i treballadores el que sovint s’obvia. Una cosa hem de tenir clara, quan la burgesia aixeca una o altra bandera només ho fa pensant en els seus propis interessos que inevitablement com a classe dominant que són, esdevenen antagònics als nostres.

Els cants de sirena que prometen una “alliberació” nacional sense la superació del marc del capitalista i de la lluita de classes només ens portarien en el cas que es produís a tenir un nou estat, un nou estat dominat per la oligarquia, inserida al projecte imperialista de la unió europea l’OTAN.

Un projecte que com ja hem vist molts cops no respecta la sobirania dels pobles i busca en la guerra imperialista una sortida a la crisi estructural en la que està immers. Una sortida que només portà la destrucció i el patiment als pobles d’aquests països. Els comunistes no hem de tenir por de denunciar les intervencions imperialistes, com passa ara mateix amb Síria. Sabem que aquesta guerra imperialista no aportarà res als nostres germans obrers ni a Síria ni enlloc. Es molt important saber transmetre aquestes idees a la classe treballadora i crear un esperit internacionalista fort centrat en la defensa de la sobirania i l'autodeterminació dels pobles, orientat a la lluita per la conquesta del poder obrer i popular com a única possibilitat de real de posar fi a les guerres imperialistes. Tanmateix hem de combatre les concepcions oportunistes que pretenen igualar les forces de l’imperialisme amb les d’ un govern d’un estat sobirà.

Per a aconseguir-ho nosaltres sabem que cal treballar per aconseguir les condicions subjectives, ja que les condicions objectives de crisi estructural i de pobresa i explotació brutal de la classe obrera ja ens les serveix en bandeja el sistema capitalista. Així dons la nostra feina es portar el discurs dels comunistes a tots els racons dels país, des de les escoles i instituts fins a l’ultima fàbrica. Organitzant els treballadors en els CUO forjarem l’espia dorsal del exercit obrer, organitzant als estudiants en el sindicat crearem consciencia des de joves i integrant els elements més avançats a les files de la joventut i el partit comunista construirem la vanguardia política del proletariat que el portarà a la consecució del seu objectiu històric, el d’enterrar el capitalisme i d’acabar amb l’explotació del home en vers l’home i de la propietat privada dels medis de producció.

Visca la classe obrera catalana!
Visca el Partit Comunista del Poble de Catalunya!
Visca la Joventut Comunista del Poble Català!

Discurs del camarada Alex 


Avui, 11 de setembre de 2013, els treballadors i les capes populars catalanes poc hem de celebrar.

A Catalunya, tenim quasi un 30% d’atur, i a certes zones de Barcelona i l’àrea metropolitana, aquesta xifra s’apropa al 35%.

Tenim 620.000 aturats registrats. No sabem exactament les dades, ja que els organismes dependents de l’Estat i la Generalitat han modificat des de l’inici de la crisi capitalista les formes de comptabilitzar-ho, pel que suposem han de ser molt més importants. A més, tot aquell que treballi encara sigui un sol dia, resta baixa del còmput. Tot aquell o aquella que faci un curs de formació, resta de l’atur. Les xifres reals han de ser encara més escandaloses.

El capitalisme es pot permetre destruir forces productives. De fet, ho ha de fer en èpoques de crisi per reajustar-se. Destrueix fàbriques, empreses, tallers, botigues i comerços, autònoms, destrueix treballadors que només tenen a vendre la seva força de treball. Només cal passejar per la Zona Franca, en aquest mateix districte, per comprovar com de miserable i hipòcrita és allò que ells anomenen el millor dels móns possibles.

Només hem de passejar per la Carretera de Sants per comprovar com s’han destruït comerços, oficines i despatxos. Amb ells, centenars i milers de treballadors i treballadores han anat a l’atur. Un atur endèmic per la llarga malaltia crònica i degenerativa del capitalisme català, espanyol, europeu i mundial: la crisi terminal del capitalisme imperialista.

Ens estan retallant l’educació, la sanitat, la cultura, els drets socials i laborals, les pensions, el dret d’atur, capitalització de l’atur i subsidis, dret d’accés a la justícia...i fins i tot, han legalitzat l’espoli dels diners privats dels nostres pares i avis amb l’atracament a mà armada que suposa l’estafa de les preferents i els dipòsits. Ens desnonen cada dia. A Sant Martí, Barcelona, 23 persones cada dia perden el dret a tenir una llar on aixoplugar-se. A l’Estat espanyol, només al 2012, segons fonts burgeses, 101.034 expedients de desnonaments van arribar al jutjat. 3500 famílies desesperades estan inscrites a la Pau a l’assistència social. 1500 persones estan inscrites al Menjador Social del Besòs Mar.

El capitalisme necessita aire: per això ataca els nostres drets, les nostres conquestes: allò que varem anomenar un dia l’Estat del Benestar. Salut, sanitat, educació, pensions, assistència social, dret a la justícia, etc. i no només això: privatitza tot lo retallat.

Per què es deixa morir i es desinverteix al sistema públic d’educació per que segons ells no hi ha diners però s’incentiva l’escola privada, se la subvenciona i a més, es privatitzen o externalitzen segons els casos, escoles bressols, llars d’infants i serveis com excursions, menjadors, activitats extraescolars pròpies dels centres, beques, etc?
Fa pocs dies ens llevarem amb la notícia que 22 escoles de l’OPUS Dei rebrien ajudes milionàries. I a Sant Martí, 5 escoles de l’església rebrien ajudes extraordinàries. Mentrestant, a un institut (IES Infanta Isabel) li treuran el batxillerat nocturn perquè el fill de l’obrer o l’obrer no pugui estudiar. I a més, els interins no els renovaran.

Per què se’ns intenta col·locar la falsa veritat que el sistema públic de pensions està en fallida i és insostenible, i ens el van retallant?

Per què paral·lelament ens van imposant la idea que ens fem un pla de pensions privat mitjançant un banc (que està en fallida sistèmica) o una asseguradora? Si el sistema públic no funciona, com ha de funcionar el privat que només s’assenta sobre la capacitat de produir riquesa dels treballadors i les treballadores?

Com es pot ser tan fariseu? Com es pot ser tan cínic? Si només s’aguanta el sistema per la capacitat de regenerar i crear nous capitals en base a la venda de la força de treball per transformar i produir!!!!!!

Aquí arribem al quid de la qüestió: als comunistes del PCPC i als Joves Comunistes del Poble Català no ens enganyen.

Hem d’explicar que el capitalisme imperialista encara mossega. I mossegarà fort amb les dents que li queden: abans d’ahir, la OTAN va estar a punt de bombardejar Síria. Vam ser amb els sirians residents a Barcelona enfront el consulat nordamericà. Però no només sirians: turcs, armenis, italians, libis, saharauis, marroquins, catalans i espanyols varem conviure en aquella concentració conta la OTAN, la UE i les seves guerres de rapinya, varem conviure com a germans de classe front l’imperialisme i per la defensa intransigent de la sobirania del poble sirià front l’imperialisme i el neocolonialisme sota l’internacionalisme proletari!!!!Avui, 11 de setembre de 2013, els treballadors i les capes populars catalanes poc hem de celebrar.

A Catalunya, tenim quasi un 30% d’atur, i a certes zones de Barcelona i l’àrea metropolitana, aquesta xifra s’apropa al 35%.

Tenim 620.000 aturats registrats. No sabem exactament les dades, ja que els organismes dependents de l’Estat i la Generalitat han modificat des de l’inici de la crisi capitalista les formes de comptabilitzar-ho, pel que suposem han de ser molt més importants. A més, tot aquell que treballi encara sigui un sol dia, resta baixa del còmput. Tot aquell o aquella que faci un curs de formació, resta de l’atur. Les xifres reals han de ser encara més escandaloses.

El capitalisme es pot permetre destruir forces productives. De fet, ho ha de fer en èpoques de crisi per reajustar-se. Destrueix fàbriques, empreses, tallers, botigues i comerços, autònoms, destrueix treballadors que només tenen a vendre la seva força de treball. Només cal passejar per la Zona Franca, en aquest mateix districte, per comprovar com de miserable i hipòcrita és allò que ells anomenen el millor dels móns possibles.

Només hem de passejar per la Carretera de Sants per comprovar com s’han destruït comerços, oficines i despatxos. Amb ells, centenars i milers de treballadors i treballadores han anat a l’atur. Un atur endèmic per la llarga malaltia crònica i degenerativa del capitalisme català, espanyol, europeu i mundial: la crisi terminal del capitalisme imperialista.

Ens estan retallant l’educació, la sanitat, la cultura, els drets socials i laborals, les pensions, el dret d’atur, capitalització de l’atur i subsidis, dret d’accés a la justícia...i fins i tot, han legalitzat l’espoli dels diners privats dels nostres pares i avis amb l’atracament a mà armada que suposa l’estafa de les preferents i els dipòsits. Ens desnonen cada dia. A Sant Martí, Barcelona, 23 persones cada dia perden el dret a tenir una llar on aixoplugar-se. A l’Estat espanyol, només al 2012, segons fonts burgeses, 101.034 expedients de desnonaments van arribar al jutjat. 3500 famílies desesperades estan inscrites a la Pau a l’assistència social. 1500 persones estan inscrites al Menjador Social del Besòs Mar.

El capitalisme necessita aire: per això ataca els nostres drets, les nostres conquestes: allò que varem anomenar un dia l’Estat del Benestar. Salut, sanitat, educació, pensions, assistència social, dret a la justícia, etc. i no només això: privatitza tot lo retallat.

Per què es deixa morir i es desinverteix al sistema públic d’educació per que segons ells no hi ha diners però s’incentiva l’escola privada, se la subvenciona i a més, es privatitzen o externalitzen segons els casos, escoles bressols, llars d’infants i serveis com excursions, menjadors, activitats extraescolars pròpies dels centres, beques, etc?
Fa pocs dies ens llevarem amb la notícia que 22 escoles de l’OPUS Dei rebrien ajudes milionàries. I a Sant Martí, 5 escoles de l’església rebrien ajudes extraordinàries. Mentrestant, a un institut (IES Infanta Isabel) li treuran el batxillerat nocturn perquè el fill de l’obrer o l’obrer no pugui estudiar. I a més, els interins no els renovaran.

Per què se’ns intenta col·locar la falsa veritat que el sistema públic de pensions està en fallida i és insostenible, i ens el van retallant?

Per què paral·lelament ens van imposant la idea que ens fem un pla de pensions privat mitjançant un banc (que està en fallida sistèmica) o una asseguradora? Si el sistema públic no funciona, com ha de funcionar el privat que només s’assenta sobre la capacitat de produir riquesa dels treballadors i les treballadores?

Com es pot ser tan fariseu? Com es pot ser tan cínic? Si només s’aguanta el sistema per la capacitat de regenerar i crear nous capitals en base a la venda de la força de treball per transformar i produir!!!!!!

Aquí arribem al quid de la qüestió: als comunistes del PCPC i als Joves Comunistes del Poble Català no ens enganyen.

Hem d’explicar que el capitalisme imperialista encara mossega. I mossegarà fort amb les dents que li queden: abans d’ahir, la OTAN va estar a punt de bombardejar Síria. Vam ser amb els sirians residents a Barcelona enfront el consulat nordamericà. Però no només sirians: turcs, armenis, italians, libis, saharauis, marroquins, catalans i espanyols varem conviure en aquella concentració conta

Ni OTAN, ni euro, ni FMI!
Visca Palestina, Veneçuela i tot l’ALBA, Corea del Nord, Líbia, Síria lliures i sobiranes!

Així mateix, volem mostrar el nostre condol de forma pública als familiars, camarades i amics del jove comunista assassinat ahir per les forces de repressió turques durant el transcurs d’una manifestació contra el govern neodictatorial d’Erdogan. Ahir a l’Estat Espanyol davant el nazifeixisme com avui als carrers de Turquia tornem a dir a totes les parts del món: No Passaran!

Hem d’explicar als treballadors i treballadores de Catalunya que el seu enemic és de classe. Que l’actual disputa entre les burgesies espanyola i catalana és una batalla pel lucre: per la plusvàlua.

Que ambdues burgesies en lluita, ens porten al mateix camí: la catàstrofe social, l’explotació més inhumana i a ser un acotat de caça per l’opressió!

Els plans dels burgesos tan catalans com espanyols es sobreexplotar-nos segons les directrius de la Unió Europea, i seguir les consignes imperialistes d’EEUU i l’OTAN. Tant és així, que Mas i Rajoy han pactat les polítiques econòmiques amb el Consell Europeu i el Banc Central Europeu. Tots els altres partits accepten el rol d’Europa com a ens superior de dominació, control i decisió.

No s’acabarà el malson per la classe obrera canviant una bandera per una altra. Els comunistes del PCPC i la JCPC estem per la llibertat del poble català: sempre ho hem estat. Que decideixi quina relació ha de tenir amb els pobles del món, basada en els principis de la sobirania nacional, la pau, la no injerència i l’internacionalisme proletari.

Apostem a que decideixi com vol autogovernar-se, que acabi amb la monarquia instaurant una República, que trenqui amb la Unió Europea, amb l’FMI i l’OTAN.

Que aposti per la unió lliure de pobles lliures, en un marc confederal, i basat en el poder obrer.

En definitiva que aposti pel socialisme en camí cap al Comunisme.

Visca Catalunya Socialista!

Me dirijo, sobre todo, a la modesta mujer de nuestra tierra, a la campesina que creyó en nosotros, a la abuela que trabajó más, a la madre que supo de nuestra preocupación por los niños. Me dirijo a los profesionales de la Patria, a los profesionales patriotas que siguieron trabajando contra la sedición auspiciada por los colegios profesionales, colegios de clases para defender también las ventajas de una sociedad capitalista de unos pocos.
El pueblo debe defenderse, pero no sacrificarse. El pueblo no debe dejarse arrasar ni acribillar, pero tampoco puede humillarse.
Trabajadores de mi Patria, tengo fe en Chile y su destino. Superarán otros hombres este momento gris y amargo en el que la traición pretende imponerse. Sigan ustedes sabiendo que, mucho más temprano que tarde, de nuevo se abrirán las grandes alamedas por donde pase el hombre libre, para construir una sociedad mejor.
¡Viva Chile! ¡Viva el pueblo! ¡Vivan los trabajadores!

Discurs del camarada Secretari General Ferran Nieto

Com era d’esperar la cadena humana ha sigut un èxit, la via catalana, còpia de la cadena humana realitzada a les repúbliques bàltiques quan la contrarevolució a la Unió Soviètica triomfava.

Els i les comunistes del PCPC no hi participem, tampoc se’ns hi esperava. Avui centenars de milers de catalans i catalanes s’han mobilitza’t amb l’horitzó d’una consulta sobre la independència just d’aquí un any. Tots els mitjans de comunicació en mans de la burgesia catalana s’hi han bolcat, el reformisme català amb ICV al davant manté posicions ambigües i veiem com a Catalunya es configura una majoria social entorn l’estat català.


No és nou, “la ideologia dominant és la de la classe dominant”, i la burgesia nacional catalana, tants anys compromesa amb l’estat espanyol, amb els pactes de la Moncloa, amb l’estat de les autonomies, com a model federal asimètric dins d’una monarquia parlamentària; avui mobilitza els seus actius per un estat propi dins Europa, dins la UE, dins la cadena imperialista.

No podem tenir claredat a l’hora d’interpretar l’actual context si no tenim una visió global de Catalunya i d’Espanya en el context del capitalisme internacional, de l’imperialisme com a fase superior del capitalisme, i en aquest sistema mundial imperialista, en el marc de les contradiccions i pugnes interburgeses i interimperialistes, i en el marc d’una crisi sistèmica i estructural que fa trontollar i obliga a remodelar totes les superestructures del poder.

Masses termes abstractes, no podem analitzar el que succeeix avui a Catalunya sense ser conscients que ens trobem immersos en un profunda crisi del capitalisme, i concretament d’una profunda crisi a Espanya, que està perdent acceleradament posicions dins la cadena imperialista. Espanya avui és un estat en procés de fallida, relegat a posicions de tercer ordre, i on les diverses burgesies nacionals opten a no deixar-se arrossegar i a obtenir una millor posició en base a la seva incorporació directa a les estructures de l’imperialisme.

Per això avui la burgesia apàtrida catalana, una burgesia que històricament no ha dubtat en donar suport a la dictadura feixista o a la monarquia borbònica, avui es configura com a portaveu del sentiment i les aspiracions nacionals d’amplies capes del poble català. Aquesta burgesia avui reclama el seu caràcter nacional i per això des de fa uns pocs anys, han activat tots els engranatges mediàtics, culturals i associatius per mobilitzar i construir la massa crítica necessària per assolir el seu objectiu, tenir un estat propi sotmès a la cadena imperialista europea.

Els i les comunistes no hem d’entrar en aquest joc. Millor dit, no podem entrar en aquest joc. Els interessos de la classe obrera no coincideixen els interessos de la burgesia, avui a Catalunya no hi ha cap revolució democràtica, en el sentit burgés, per fer. Avui a Catalunya la classe obrera no té cap reivindicació que coincideixi amb La Caixa, amb el Banc de Sabadell, amb l’industrial de la metalmecànica o amb el cercle eqüestre, el cercle d’economia o les associacions empresarials de la mitjana i la petita burgesia.

Companys i companyes, NO HI HA PAU ENTRE CLASSES! NO HI HA TREVA!

La classe obrera catalana objectivament no té que conciliar res amb la burgesia, ja sigui la burgesia nacional catalana, ja sigui la burgesia central i centralista, a Catalunya representada pel PP i ciutadans.

Tenim una posició difícil i complexa, no és fàcil afirmar que no volem jugar a ser espanyols o a ser catalans. Nosaltres som catalans, però ens neguem a tenir cap aliança ni a servir a cap maniobra del nostre enemic de classe, de la burgesia.

El Partit Comunista del Poble de Catalunya té al seu ADN l’internacionalisme proletari i la defensa del dret a l’autodeterminació del nostre poble. Però això no vol dir que situem al mateix nivell la contradicció entre capital i treball i la contradicció nacional a l’estat espanyol, i molt menys altres contradiccions com la de gènere.

Els i les comunistes, els marxistes leninistes, reconeixem com a contradicció principal la contradicció entre capital i treball, la contradicció entre el caràcter social del treball i el caràcter privat de la propietat dels mitjans de producció.

I avui la guerra a Catalunya té dos camps de batalla, per una banda hi ha una guerra entre burgesos, i per l’altra hi ha una guerra, on curiosament les dues burgesies teòricament enfrontades son aliades, son tan aliades que son una mateixa força, és la guerra del capital contra la classe obrera, és la guerra de la burgesia contra tots els que depenem única i exclusivament del nostre treball per subsistir.

En aquesta guerra si que participem, aquesta és la nostra guerra. A l’altra guerra, les diferents burgesies intenten aglutinar sota el seu paraigües a les masses obreres i populars, i aquestes mateixes burgesies intenten que aquestes masses no participin de la guerra de la classe obrera. És lògic i hauria de ser evident, llastimosament no ho és tant.

Els i les comunistes del PCPC tenim una posició solitària. És una posició difícil, nosaltres no volem participar de les pugnes interburgeses, i ho hem de donar tot en la nostra lluita per l’emancipació del Poble català. Emancipació que inclou, òbviament la seva emancipació nacional, però que sempre estarà basada en el poder obrer, sense poder obrer, sense una classe treballadora emancipada, sense socialisme, no hi ha llibertat.

Acabo d’esmentar l’emancipació nacional. No és retòrica, el PCPC defensa el dret a l’autodeterminació de Catalunya, inclòs el dret a ser independents. Això ho hem tingut sempre molt clar, i el Primer Congrés del PCPC ho ha reafirmat.

El PCPC és el partit de classe dins l’àmbit nacional català, i per tant no ens podem oposar a que el poble de Catalunya decideixi sobre quin model d’estat es vol dotar, però això no vol dir que en cap moment el PCPC pugui donar suport al model d’estat de cap burgesia.

El nostre projecte és el d’un estat socialista de caràcter confederal, basat en el principi d’unió lliure de pobles lliures. I és en aquest principi on aspirem a una Catalunya socialista i sobirana que lliurement decideixi en unir-se amb altres pobles per construir millor el socialisme.

Els i les comunistes volem una Catalunya obrera!

Els i les comunistes volem tot el poder per a la classe obrera!

Tenim grans reptes, vivim uns temps complexes i difícils. Avui l’imperialisme, senil i decrèpit, inunda el mon de guerres. A Turquia el poble s’alça, els pobles d’Amèrica exploren noves vies, i Síria resisteix.

Fa dos dies el PCPC va convocar a una mobilització contra la guerra imperialista, a la que diversos sectors s’hi van anar sumant, configurant-se un espai que es desmarcava dels discursos falsament progressistes còmplices de l’imperialisme. És un repte i és un deure dels i les comunistes articular i organitzar aquest espai.

Més important encara és el repte que tenim els i les comunistes en l’organització de la nostra classe. El moviment obrer i l’acció sindical és el nostre principal front de lluita, el PCPC ha de insistir i augmentar la seva presència en el moviment obrer i en els conflictes de la nostra classe, igualment els i les comunistes hem de ser el motor d’una nova acció sindical, buscant la unitat obrera més enllà de les sigles sindicals, i per això necessitem impulsar i articular els Comitès d’Unitat Obrera.

El moviment popular és on més hem avançat, i el nostre treball d’articulació dels barris obrers avança, però encara ens queda molt per fer.

Tenim grans reptes, però tenim una convicció ferma, és la convicció de que els i les comunistes som imprescindibles, avui tenim un paper qualitatiu, estem convençuts i convençudes que la classe obrera necessita d’una expressió política pròpia, d’avantguarda, que sigui el motor a partir del que s’organitzi la classe i les capes populars amb l’únic objectiu de conquerir el poder i construir el socialisme-comunisme.
No hi ha alternativa, no podem deixar les nostres vides, les vides dels nostres fills i filles, en mans de la burgesia. No podem conciliar amb la burgesia, no podem esperar res de la burgesia, encara menys podem aspirar a que la burgesia ens cedeixi espais de conciliació, no podem esperar construir un capitalisme humà, això és com esperar que un llop es torni vegetarià.
Avui tot tipus de reformistes intenten situar en la conciliació entre classes el seu projecte. No podem esperar la redempció de monges, no podem esperar la salvació de la classe obrera dels qui han venut, dels qui han regalat, dels qui han entregat tots els nostres drets, negociació rere negociació, pacte rere pacte.

Els i les comunistes no pactem!

Companys i companyes, tenim un deure històric, tenim una missió. Hem de construir el Partit de la classe obrera catalana, estem avançant, però necessitem fer més, i necessitem fer-ho millor.

Visca el Partit Comunista del Poble de Catalunya!
Visca la lluita de la classe obrera!

LA DIADA NACIONAL A LLEIDA


El dimecres 11 de setembre, com cada any el militants i simpatitzans del PCPC, vam realitzar l'ofrena en el edifici del Roser, on també vam desplegar una pancarta.

El company Antonio Heredia va fer lectura del manifest del  PCPC,  en el que de manera clara, els comunistes defensem la proposta de la República Socialista de caràcter confederal.

Després de la lectura del manifest, es va cantar els Segadors, despres es van repartir les octavetes amb el manifest del Partit.

Destacar que aquest dia el PCPC va comptar amb el acompanyament de simpatizans i persones de l'entorn, que habitualment col.laboren amb el Partit al llarg de tot l'any.

Aquest es l'enllaç de Lleida-TV, on es veu de manera breu l'ofrena del PCPC, en el dia 11 de setembre a Lleida:



Exactament en el minut  16:49