LA DIADA NACIONAL A BARCELONA
A continuació reproduim els discursos pronunciats a l'acte.
Discurs del camarada Joan dels CJC/JCPC
Camarades i amics del partit ,ens trobem reunits aquí l’onze de setembre en motiu de la celebració de la diada nacional de Catalunya en un barri obrer com aquest per a portar de nou el discurs dels comunistes on ha de ser, al carrer i entre les masses obreres i populars.
Ens trobem en un context
on la precarietat juvenil tot i no ser un fenomen nou, avui afecta
especialment als joves d’extracció obrera i popular degut a
l’actual crisi estructural que pateix el sistema capitalista.
L’atur
que sempre ha existit, sent una eina més del sistema per a mantenir
atemorits als treballadors amenaçant-los amb unes persones que degut
a la desesperació a la qual els arrossega l’atur, volen treballar
a qualsevol cost, el que fa canviar a la baixa el salari del conjunt
de la classe treballadora. Per tant, la precarietat juvenil no sols
és un atac contra la joventut sinó que és un atac contra el
conjunt de la classe obrera
Afectant especialment als
joves, a Catalunya es situa en el màxim històric un 49% entre els
16 a 24 anys. Aquesta precarietat laboral va lligada a contractes de
“d’aprenentatge” fins als 30 anys, contractes temporals que no
es converteixen mai en fixos o ETT’S.
La necessitat de
l’habitatge es dona també d’una forma precària per els joves,
on molts cops es veuen obligats a viure amb els pares sense
possibilitat a emancipar-se o han de tornar a l’habitatge familiar
per incapacitat de fer front al lloguer.
L’accés a la
universitat es veu pres d’un sistema que avança inexorablement cap
a la privatització que barrarà el pas dels joves de la classe
treballadora, limitant-nos l’accés als estudis que el sistema
necessiti per aconseguir mà d’obra barata però qualificada en els
sectors que cregui convenient. L’increment de les taxes
universitàries en més d’un 60% o el preu de les FP’S que a
passat de 0 a 300 en un sol curs i el decreixent nombre de beques i
els seus imports abocarà als fills i filles de la classe obrera a
ser expulsats dels centres d’estudis i els envia a un mercat
laboral a on nomes trobaran misèria i esclavitud.
Per si fossin pocs
aquests aquets atacs contra tota la classe, ens trobem davant de
taxes de desnutrició infantil de prop del 25%, quan esta demostrat
als països socialistes com a Cuba no n’existeix.
Camarades, hem de
convertir cada una d’aquestes lluites en una trinxera hem
d’aconseguir que cada dret que ens prenguin es torni un problema
per a ells, que cada cop que pretenguin atacar a la classe
treballadora tremolin de por i en aquesta trinxera els comunistes he
de ser els primers en avançar i el últims en retrocedir. Donant
així l’exemple del que fa la Vanguardia organitzada del
proletariat.
En aquestes dates on el
debat sobre la independència de Catalunya sorgeix amb força, com a
comunistes ens veiem obligats a explicar als treballadors i
treballadores el que sovint s’obvia. Una cosa hem de tenir clara,
quan la burgesia aixeca una o altra bandera només ho fa pensant en
els seus propis interessos que inevitablement com a classe dominant
que són, esdevenen antagònics als nostres.
Els cants de sirena que
prometen una “alliberació” nacional sense la superació del marc
del capitalista i de la lluita de classes només ens portarien en el
cas que es produís a tenir un nou estat, un nou estat dominat per
la oligarquia, inserida al projecte imperialista de la unió europea
l’OTAN.
Un projecte que com ja
hem vist molts cops no respecta la sobirania dels pobles i busca en
la guerra imperialista una sortida a la crisi estructural en la que
està immers. Una sortida que només portà la destrucció i el
patiment als pobles d’aquests països. Els comunistes no hem de
tenir por de denunciar les intervencions imperialistes, com passa ara
mateix amb Síria. Sabem que aquesta guerra imperialista no aportarà
res als nostres germans obrers ni a Síria ni enlloc. Es molt
important saber transmetre aquestes idees a la classe treballadora i
crear un esperit internacionalista fort centrat en la defensa de la
sobirania i l'autodeterminació dels pobles, orientat a la lluita per
la conquesta del poder obrer i popular com a única possibilitat de
real de posar fi a les guerres imperialistes. Tanmateix hem de
combatre les concepcions oportunistes que pretenen igualar les forces
de l’imperialisme amb les d’ un govern d’un estat sobirà.
Per a aconseguir-ho
nosaltres sabem que cal treballar per aconseguir les condicions
subjectives, ja que les condicions objectives de crisi estructural i
de pobresa i explotació brutal de la classe obrera ja ens les
serveix en bandeja el sistema capitalista. Així dons la nostra feina
es portar el discurs dels comunistes a tots els racons dels país,
des de les escoles i instituts fins a l’ultima fàbrica.
Organitzant els treballadors en els CUO forjarem l’espia dorsal del
exercit obrer, organitzant als estudiants en el sindicat crearem
consciencia des de joves i integrant els elements més avançats a
les files de la joventut i el partit comunista construirem la
vanguardia política del proletariat que el portarà a la consecució
del seu objectiu històric, el d’enterrar el capitalisme i d’acabar
amb l’explotació del home en vers l’home i de la propietat
privada dels medis de producció.
Visca la classe obrera
catalana!
Visca el Partit Comunista
del Poble de Catalunya!
Visca la Joventut
Comunista del Poble Català!
Discurs del camarada Alex
Avui, 11 de setembre de 2013, els treballadors i les capes populars catalanes poc hem de celebrar.
A Catalunya, tenim quasi un 30% d’atur, i a certes zones de Barcelona i l’àrea metropolitana, aquesta xifra s’apropa al 35%.
Tenim 620.000 aturats registrats. No sabem exactament les dades, ja que els organismes dependents de l’Estat i la Generalitat han modificat des de l’inici de la crisi capitalista les formes de comptabilitzar-ho, pel que suposem han de ser molt més importants. A més, tot aquell que treballi encara sigui un sol dia, resta baixa del còmput. Tot aquell o aquella que faci un curs de formació, resta de l’atur. Les xifres reals han de ser encara més escandaloses.
El capitalisme es pot permetre destruir forces productives. De fet, ho ha de fer en èpoques de crisi per reajustar-se. Destrueix fàbriques, empreses, tallers, botigues i comerços, autònoms, destrueix treballadors que només tenen a vendre la seva força de treball. Només cal passejar per la Zona Franca, en aquest mateix districte, per comprovar com de miserable i hipòcrita és allò que ells anomenen el millor dels móns possibles.
Només hem de passejar per la Carretera de Sants per comprovar com s’han destruït comerços, oficines i despatxos. Amb ells, centenars i milers de treballadors i treballadores han anat a l’atur. Un atur endèmic per la llarga malaltia crònica i degenerativa del capitalisme català, espanyol, europeu i mundial: la crisi terminal del capitalisme imperialista.
Ens estan retallant l’educació, la sanitat, la cultura, els drets socials i laborals, les pensions, el dret d’atur, capitalització de l’atur i subsidis, dret d’accés a la justícia...i fins i tot, han legalitzat l’espoli dels diners privats dels nostres pares i avis amb l’atracament a mà armada que suposa l’estafa de les preferents i els dipòsits. Ens desnonen cada dia. A Sant Martí, Barcelona, 23 persones cada dia perden el dret a tenir una llar on aixoplugar-se. A l’Estat espanyol, només al 2012, segons fonts burgeses, 101.034 expedients de desnonaments van arribar al jutjat. 3500 famílies desesperades estan inscrites a la Pau a l’assistència social. 1500 persones estan inscrites al Menjador Social del Besòs Mar.
El capitalisme necessita aire: per això ataca els nostres drets, les nostres conquestes: allò que varem anomenar un dia l’Estat del Benestar. Salut, sanitat, educació, pensions, assistència social, dret a la justícia, etc. i no només això: privatitza tot lo retallat.
Per què es deixa morir i es desinverteix al sistema públic d’educació per que segons ells no hi ha diners però s’incentiva l’escola privada, se la subvenciona i a més, es privatitzen o externalitzen segons els casos, escoles bressols, llars d’infants i serveis com excursions, menjadors, activitats extraescolars pròpies dels centres, beques, etc?
Fa pocs dies ens llevarem amb la notícia que 22 escoles de l’OPUS Dei rebrien ajudes milionàries. I a Sant Martí, 5 escoles de l’església rebrien ajudes extraordinàries. Mentrestant, a un institut (IES Infanta Isabel) li treuran el batxillerat nocturn perquè el fill de l’obrer o l’obrer no pugui estudiar. I a més, els interins no els renovaran.
Per què se’ns intenta col·locar la falsa veritat que el sistema públic de pensions està en fallida i és insostenible, i ens el van retallant?
Per què paral·lelament ens van imposant la idea que ens fem un pla de pensions privat mitjançant un banc (que està en fallida sistèmica) o una asseguradora? Si el sistema públic no funciona, com ha de funcionar el privat que només s’assenta sobre la capacitat de produir riquesa dels treballadors i les treballadores?
Com es pot ser tan fariseu? Com es pot ser tan cínic? Si només s’aguanta el sistema per la capacitat de regenerar i crear nous capitals en base a la venda de la força de treball per transformar i produir!!!!!!
Aquí arribem al quid de la qüestió: als comunistes del PCPC i als Joves Comunistes del Poble Català no ens enganyen.
Hem d’explicar que el capitalisme imperialista encara mossega. I mossegarà fort amb les dents que li queden: abans d’ahir, la OTAN va estar a punt de bombardejar Síria. Vam ser amb els sirians residents a Barcelona enfront el consulat nordamericà. Però no només sirians: turcs, armenis, italians, libis, saharauis, marroquins, catalans i espanyols varem conviure en aquella concentració conta la OTAN, la UE i les seves guerres de rapinya,
varem conviure com a germans de classe front l’imperialisme i per
la defensa intransigent de la sobirania del poble sirià front
l’imperialisme i el neocolonialisme sota l’internacionalisme
proletari!!!!Avui, 11 de setembre de 2013, els treballadors i les capes populars catalanes poc hem de celebrar.
A Catalunya, tenim quasi un 30% d’atur, i a certes zones de Barcelona i l’àrea metropolitana, aquesta xifra s’apropa al 35%.
Tenim 620.000 aturats registrats. No sabem exactament les dades, ja que els organismes dependents de l’Estat i la Generalitat han modificat des de l’inici de la crisi capitalista les formes de comptabilitzar-ho, pel que suposem han de ser molt més importants. A més, tot aquell que treballi encara sigui un sol dia, resta baixa del còmput. Tot aquell o aquella que faci un curs de formació, resta de l’atur. Les xifres reals han de ser encara més escandaloses.
El capitalisme es pot permetre destruir forces productives. De fet, ho ha de fer en èpoques de crisi per reajustar-se. Destrueix fàbriques, empreses, tallers, botigues i comerços, autònoms, destrueix treballadors que només tenen a vendre la seva força de treball. Només cal passejar per la Zona Franca, en aquest mateix districte, per comprovar com de miserable i hipòcrita és allò que ells anomenen el millor dels móns possibles.
Només hem de passejar per la Carretera de Sants per comprovar com s’han destruït comerços, oficines i despatxos. Amb ells, centenars i milers de treballadors i treballadores han anat a l’atur. Un atur endèmic per la llarga malaltia crònica i degenerativa del capitalisme català, espanyol, europeu i mundial: la crisi terminal del capitalisme imperialista.
Ens estan retallant l’educació, la sanitat, la cultura, els drets socials i laborals, les pensions, el dret d’atur, capitalització de l’atur i subsidis, dret d’accés a la justícia...i fins i tot, han legalitzat l’espoli dels diners privats dels nostres pares i avis amb l’atracament a mà armada que suposa l’estafa de les preferents i els dipòsits. Ens desnonen cada dia. A Sant Martí, Barcelona, 23 persones cada dia perden el dret a tenir una llar on aixoplugar-se. A l’Estat espanyol, només al 2012, segons fonts burgeses, 101.034 expedients de desnonaments van arribar al jutjat. 3500 famílies desesperades estan inscrites a la Pau a l’assistència social. 1500 persones estan inscrites al Menjador Social del Besòs Mar.
El capitalisme necessita aire: per això ataca els nostres drets, les nostres conquestes: allò que varem anomenar un dia l’Estat del Benestar. Salut, sanitat, educació, pensions, assistència social, dret a la justícia, etc. i no només això: privatitza tot lo retallat.
Per què es deixa morir i es desinverteix al sistema públic d’educació per que segons ells no hi ha diners però s’incentiva l’escola privada, se la subvenciona i a més, es privatitzen o externalitzen segons els casos, escoles bressols, llars d’infants i serveis com excursions, menjadors, activitats extraescolars pròpies dels centres, beques, etc?
Fa pocs dies ens llevarem amb la notícia que 22 escoles de l’OPUS Dei rebrien ajudes milionàries. I a Sant Martí, 5 escoles de l’església rebrien ajudes extraordinàries. Mentrestant, a un institut (IES Infanta Isabel) li treuran el batxillerat nocturn perquè el fill de l’obrer o l’obrer no pugui estudiar. I a més, els interins no els renovaran.
Per què se’ns intenta col·locar la falsa veritat que el sistema públic de pensions està en fallida i és insostenible, i ens el van retallant?
Per què paral·lelament ens van imposant la idea que ens fem un pla de pensions privat mitjançant un banc (que està en fallida sistèmica) o una asseguradora? Si el sistema públic no funciona, com ha de funcionar el privat que només s’assenta sobre la capacitat de produir riquesa dels treballadors i les treballadores?
Com es pot ser tan fariseu? Com es pot ser tan cínic? Si només s’aguanta el sistema per la capacitat de regenerar i crear nous capitals en base a la venda de la força de treball per transformar i produir!!!!!!
Aquí arribem al quid de la qüestió: als comunistes del PCPC i als Joves Comunistes del Poble Català no ens enganyen.
Hem d’explicar que el capitalisme imperialista encara mossega. I mossegarà fort amb les dents que li queden: abans d’ahir, la OTAN va estar a punt de bombardejar Síria. Vam ser amb els sirians residents a Barcelona enfront el consulat nordamericà. Però no només sirians: turcs, armenis, italians, libis, saharauis, marroquins, catalans i espanyols varem conviure en aquella concentració conta
Ni OTAN,
ni euro, ni FMI!
Visca
Palestina, Veneçuela i tot l’ALBA, Corea del Nord, Líbia, Síria
lliures i sobiranes!
Així
mateix, volem mostrar el nostre condol de forma pública als
familiars, camarades i amics del jove comunista assassinat ahir per
les forces de repressió turques durant el transcurs d’una
manifestació contra el govern neodictatorial d’Erdogan. Ahir a
l’Estat Espanyol davant el nazifeixisme com avui als carrers de
Turquia tornem a dir a totes les parts del món: No Passaran!
Hem
d’explicar als treballadors i treballadores de Catalunya que el seu
enemic és de classe. Que l’actual disputa entre les burgesies
espanyola i catalana és una batalla pel lucre: per la plusvàlua.
Que
ambdues burgesies en lluita, ens porten al mateix camí: la
catàstrofe social, l’explotació més inhumana i a ser un acotat
de caça per l’opressió!
Els plans
dels burgesos tan catalans com espanyols es sobreexplotar-nos segons
les directrius de la Unió Europea, i seguir les consignes
imperialistes d’EEUU i l’OTAN. Tant és així, que Mas i Rajoy
han pactat les polítiques econòmiques amb el Consell Europeu i el
Banc Central Europeu. Tots els altres partits accepten el rol
d’Europa com a ens superior de dominació, control i decisió.
No
s’acabarà el malson per la classe obrera canviant una bandera per
una altra. Els comunistes del PCPC i la JCPC estem per la llibertat
del poble català: sempre ho hem estat. Que decideixi quina relació
ha de tenir amb els pobles del món, basada en els principis de la
sobirania nacional, la pau, la no injerència i l’internacionalisme
proletari.
Apostem a
que decideixi com vol autogovernar-se, que acabi amb la monarquia
instaurant una República, que trenqui amb la Unió Europea, amb
l’FMI i l’OTAN.
Que aposti
per la unió lliure de pobles lliures, en un marc confederal, i basat
en el poder obrer.
En
definitiva que aposti pel socialisme en camí cap al Comunisme.
Visca
Catalunya Socialista!
Me
dirijo, sobre todo, a la modesta mujer de nuestra tierra, a la
campesina que creyó en nosotros, a la abuela que trabajó más, a la
madre que supo de nuestra preocupación por los niños. Me dirijo a
los profesionales de la Patria, a los profesionales patriotas que
siguieron trabajando contra la sedición auspiciada por los colegios
profesionales, colegios de clases para defender también las ventajas
de una sociedad capitalista de unos pocos.
El
pueblo debe defenderse, pero no sacrificarse. El pueblo no debe
dejarse arrasar ni acribillar, pero tampoco puede humillarse.
Trabajadores
de mi Patria, tengo fe en Chile y su destino. Superarán otros
hombres este momento gris y amargo en el que la traición pretende
imponerse. Sigan ustedes sabiendo que, mucho más temprano que tarde,
de nuevo se abrirán las grandes alamedas por donde pase el hombre
libre, para construir una sociedad mejor.
¡Viva
Chile! ¡Viva el pueblo! ¡Vivan los trabajadores!
Discurs del camarada Secretari General Ferran Nieto
Com era d’esperar la cadena humana ha sigut un èxit, la via catalana, còpia de la cadena humana realitzada a les repúbliques bàltiques quan la contrarevolució a la Unió Soviètica triomfava.
Els i les comunistes del PCPC no hi participem, tampoc se’ns hi esperava. Avui centenars de milers de catalans i catalanes s’han mobilitza’t amb l’horitzó d’una consulta sobre la independència just d’aquí un any. Tots els mitjans de comunicació en mans de la burgesia catalana s’hi han bolcat, el reformisme català amb ICV al davant manté posicions ambigües i veiem com a Catalunya es configura una majoria social entorn l’estat català.
Com era d’esperar la cadena humana ha sigut un èxit, la via catalana, còpia de la cadena humana realitzada a les repúbliques bàltiques quan la contrarevolució a la Unió Soviètica triomfava.
Els i les comunistes del PCPC no hi participem, tampoc se’ns hi esperava. Avui centenars de milers de catalans i catalanes s’han mobilitza’t amb l’horitzó d’una consulta sobre la independència just d’aquí un any. Tots els mitjans de comunicació en mans de la burgesia catalana s’hi han bolcat, el reformisme català amb ICV al davant manté posicions ambigües i veiem com a Catalunya es configura una majoria social entorn l’estat català.
No és nou, “la
ideologia dominant és la de la classe dominant”, i la burgesia
nacional catalana, tants anys compromesa amb l’estat espanyol, amb
els pactes de la Moncloa, amb l’estat de les autonomies, com a
model federal asimètric dins d’una monarquia parlamentària; avui
mobilitza els seus actius per un estat propi dins Europa, dins la UE,
dins la cadena imperialista.
No podem tenir claredat a
l’hora d’interpretar l’actual context si no tenim una visió
global de Catalunya i d’Espanya en el context del capitalisme
internacional, de l’imperialisme com a fase superior del
capitalisme, i en aquest sistema mundial imperialista, en el marc de
les contradiccions i pugnes interburgeses i interimperialistes, i en
el marc d’una crisi sistèmica i estructural que fa trontollar i
obliga a remodelar totes les superestructures del poder.
Masses termes abstractes,
no podem analitzar el que succeeix avui a Catalunya sense ser
conscients que ens trobem immersos en un profunda crisi del
capitalisme, i concretament d’una profunda crisi a Espanya, que
està perdent acceleradament posicions dins la cadena imperialista.
Espanya avui és un estat en procés de fallida, relegat a posicions
de tercer ordre, i on les diverses burgesies nacionals opten a no
deixar-se arrossegar i a obtenir una millor posició en base a la
seva incorporació directa a les estructures de l’imperialisme.
Per això avui la burgesia
apàtrida catalana, una burgesia que històricament no ha dubtat en
donar suport a la dictadura feixista o a la monarquia borbònica,
avui es configura com a portaveu del sentiment i les aspiracions
nacionals d’amplies capes del poble català. Aquesta burgesia avui
reclama el seu caràcter nacional i per això des de fa uns pocs
anys, han activat tots els engranatges mediàtics, culturals i
associatius per mobilitzar i construir la massa crítica necessària
per assolir el seu objectiu, tenir un estat propi sotmès a la cadena
imperialista europea.
Els i les comunistes no
hem d’entrar en aquest joc. Millor dit, no podem entrar en aquest
joc. Els interessos de la classe obrera no coincideixen els
interessos de la burgesia, avui a Catalunya no hi ha cap revolució
democràtica, en el sentit burgés, per fer. Avui a Catalunya la
classe obrera no té cap reivindicació que coincideixi amb La Caixa,
amb el Banc de Sabadell, amb l’industrial de la metalmecànica o
amb el cercle eqüestre, el cercle d’economia o les associacions
empresarials de la mitjana i la petita burgesia.
Companys i companyes, NO
HI HA PAU ENTRE CLASSES! NO HI HA TREVA!
La classe obrera catalana
objectivament no té que conciliar res amb la burgesia, ja sigui la
burgesia nacional catalana, ja sigui la burgesia central i
centralista, a Catalunya representada pel PP i ciutadans.
Tenim una posició difícil
i complexa, no és fàcil afirmar que no volem jugar a ser espanyols
o a ser catalans. Nosaltres som catalans, però ens neguem a tenir
cap aliança ni a servir a cap maniobra del nostre enemic de classe,
de la burgesia.
El Partit Comunista del
Poble de Catalunya té al seu ADN l’internacionalisme proletari i
la defensa del dret a l’autodeterminació del nostre poble. Però
això no vol dir que situem al mateix nivell la contradicció entre
capital i treball i la contradicció nacional a l’estat espanyol, i
molt menys altres contradiccions com la de gènere.
Els i les comunistes, els
marxistes leninistes, reconeixem com a contradicció principal la
contradicció entre capital i treball, la contradicció entre el
caràcter social del treball i el caràcter privat de la propietat
dels mitjans de producció.
I avui la guerra a
Catalunya té dos camps de batalla, per una banda hi ha una guerra
entre burgesos, i per l’altra hi ha una guerra, on curiosament les
dues burgesies teòricament enfrontades son aliades, son tan aliades
que son una mateixa força, és la guerra del capital contra la
classe obrera, és la guerra de la burgesia contra tots els que
depenem única i exclusivament del nostre treball per subsistir.
En aquesta guerra si que
participem, aquesta és la nostra guerra. A l’altra guerra, les
diferents burgesies intenten aglutinar sota el seu paraigües a les
masses obreres i populars, i aquestes mateixes burgesies intenten que
aquestes masses no participin de la guerra de la classe obrera. És
lògic i hauria de ser evident, llastimosament no ho és tant.
Els i les comunistes del
PCPC tenim una posició solitària. És una posició difícil,
nosaltres no volem participar de les pugnes interburgeses, i ho hem
de donar tot en la nostra lluita per l’emancipació del Poble
català. Emancipació que inclou, òbviament la seva emancipació
nacional, però que sempre estarà basada en el poder obrer, sense
poder obrer, sense una classe treballadora emancipada, sense
socialisme, no hi ha llibertat.
Acabo d’esmentar
l’emancipació nacional. No és retòrica, el PCPC defensa el dret
a l’autodeterminació de Catalunya, inclòs el dret a ser
independents. Això ho hem tingut sempre molt clar, i el Primer
Congrés del PCPC ho ha reafirmat.
El PCPC és el partit de
classe dins l’àmbit nacional català, i per tant no ens podem
oposar a que el poble de Catalunya decideixi sobre quin model d’estat
es vol dotar, però això no vol dir que en cap moment el PCPC pugui
donar suport al model d’estat de cap burgesia.
El nostre projecte és el
d’un estat socialista de caràcter confederal, basat en el principi
d’unió lliure de pobles lliures. I és en aquest principi on
aspirem a una Catalunya socialista i sobirana que lliurement
decideixi en unir-se amb altres pobles per construir millor el
socialisme.
Els i les comunistes volem
una Catalunya obrera!
Els i les comunistes volem
tot el poder per a la classe obrera!
Tenim grans reptes, vivim
uns temps complexes i difícils. Avui l’imperialisme, senil i
decrèpit, inunda el mon de guerres. A Turquia el poble s’alça,
els pobles d’Amèrica exploren noves vies, i Síria resisteix.
Fa dos dies el PCPC va
convocar a una mobilització contra la guerra imperialista, a la que
diversos sectors s’hi van anar sumant, configurant-se un espai que
es desmarcava dels discursos falsament progressistes còmplices de
l’imperialisme. És un repte i és un deure dels i les comunistes
articular i organitzar aquest espai.
Més important encara és
el repte que tenim els i les comunistes en l’organització de la
nostra classe. El moviment obrer i l’acció sindical és el nostre
principal front de lluita, el PCPC ha de insistir i augmentar la seva
presència en el moviment obrer i en els conflictes de la nostra
classe, igualment els i les comunistes hem de ser el motor d’una
nova acció sindical, buscant la unitat obrera més enllà de les
sigles sindicals, i per això necessitem impulsar i articular els
Comitès d’Unitat Obrera.
El moviment popular és on
més hem avançat, i el nostre treball d’articulació dels barris
obrers avança, però encara ens queda molt per fer.
Tenim grans reptes, però
tenim una convicció ferma, és la convicció de que els i les
comunistes som imprescindibles, avui tenim un paper qualitatiu, estem
convençuts i convençudes que la classe obrera necessita d’una
expressió política pròpia, d’avantguarda, que sigui el motor a
partir del que s’organitzi la classe i les capes populars amb
l’únic objectiu de conquerir el poder i construir el
socialisme-comunisme.
No hi ha alternativa, no
podem deixar les nostres vides, les vides dels nostres fills i
filles, en mans de la burgesia. No podem conciliar amb la burgesia,
no podem esperar res de la burgesia, encara menys podem aspirar a que
la burgesia ens cedeixi espais de conciliació, no podem esperar
construir un capitalisme humà, això és com esperar que un llop es
torni vegetarià.
Avui tot tipus de
reformistes intenten situar en la conciliació entre classes el seu
projecte. No podem esperar la redempció de monges, no podem esperar
la salvació de la classe obrera dels qui han venut, dels qui han
regalat, dels qui han entregat tots els nostres drets, negociació
rere negociació, pacte rere pacte.
Els i les comunistes no
pactem!
Companys i companyes,
tenim un deure històric, tenim una missió. Hem de construir el
Partit de la classe obrera catalana, estem avançant, però
necessitem fer més, i necessitem fer-ho millor.
Visca el Partit Comunista
del Poble de Catalunya!
Visca la lluita de la
classe obrera!
LA DIADA NACIONAL A LLEIDA
El dimecres 11 de setembre, com cada any el militants i simpatitzans del PCPC, vam realitzar l'ofrena en el edifici del Roser, on també vam desplegar una pancarta.
El company Antonio Heredia va fer lectura del manifest del PCPC, en el que de manera clara, els comunistes defensem la proposta de la República Socialista de caràcter confederal.
Després de la lectura del manifest, es va cantar els Segadors, despres es van repartir les octavetes amb el manifest del Partit.
Destacar que aquest dia el PCPC va comptar amb el acompanyament de simpatizans i persones de l'entorn, que habitualment col.laboren amb el Partit al llarg de tot l'any.
Aquest es l'enllaç de Lleida-TV, on es veu de manera breu l'ofrena del PCPC, en el dia 11 de setembre a Lleida:
Exactament en el minut 16:49
