Resolució del Comitè Executiu del PCPC i la CJC-JCPC.25 d’abril de 2008
Aquest primer de maig ve caracteritzat per la situació econòmica, que alguns experts defineixen clarament com a crisi, mentre altres simplement parlen de reajustament del mercat; però al marge de les definicions, representa l’esgotament d’un model d’acumulació de grans capitals en base a l’especulació immobiliària i la necessitat del capital de moure’s en altres sectors econòmics, per mantenir una alta taxa de beneficis, és a dir, el canvi de cicle econòmic com l’anomenen els tècnics del capitalisme.
L’esgotament del model ha deixat un panorama ben definit: per un costat, l’endeutament de les famílies arriba a límits extrems, les hipoteques han passat a ser un llast per a les economies familiars, fent recaure els costs del procés d’acumulació en les esquenes dels treballadors; d’altra banda, els bancs, les immobiliàries, les constructores,etc., han tingut durant aquests anys uns beneficis escandalosos, que els han permès acumular grans capitals que, com sempre fan, aprofitaran aquesta conjuntura per buscar nous mercats.
Els costs generats pels canvis del cicle econòmic no seran pagats pel vampirisme empresarial, com continua sent habitual, seran els treballadors els encarregats de pagar la factura: patint l’augment de l’atur, la precarietat laboral, l’empitjorament de les condicions de treball; en definitiva: augmentant la violència sobre els treballadors, tan necessària per al manteniment del capital, ja es parla de gairebé 500.000 treballadors de la construcció que poden anar a l’atur. La pujada dels preus dels productes de primera necessitat, la reducció dels costs salarials dels patrons que, com si la CEOE encara no tingués suficient, demana la congelació dels salaris; la necessitat d’augmentar la productivitat, alguna nova reforma laboral,etc., molt habitual en els darrers 25-30 anys.
Davant aquesta nova agressió els treballadors s’enfrontaran amb certa debilitat: els sindicats majoritaris (CC.OO i UGT), no només són part del sistema, no només han canviat la defensa dels interessos dels treballadors per prebendes per a les seves cúpules dirigents, sinó que han assumit ideològicament els postulats neoliberals.
Ja no es tracta del ignominiós paper d’aquests sindicats en les mobilitzacions obreres: vegis l’actitud d’aquests mateixos en la recent vaga de funcionaris de la administració de justícia, o en la vaga de conductors de la TMB per allò dels descansos; sinó també mitjançant la signatura de convenis col•lectius com el del metall o el de la construcció, amb cinc i sis anys de vigència. Aquests asseguren al capital la tan necessària pau social per fer front al canvi de cicle, convertint-se de fet en pilars del sistema capitalista, encara que vulguin disfressar-ho de sindicalisme modern. Ni tan sols les diferents corrents internes de CC.OO es salven; ja que fins la federació de la construcció, governada per l’autoanomena’t sector crític, assumeix aquesta funció col•laboracionista.
Davant aquest panorama sindical , als treballadors no els hi queda un altre camí que buscar altres formes d’organització i mobilització, moltes vegades de forma espontània o creant sindicats alternatius. Això no treu que dins dels sindicats oficials quedin treballadors i sindicalistes honests, cada vegada menys, que en funció de les condicions específiques dels seu sector o empresa, no tenen una altra sortida per organitzar als seus companys de treball contra les continues agressions per part del capital i per això continuen en aquests sindicats.
Independentment de les condicions de cada empresa i de cada sector, només la unitat dels treballadors en les diferents lluites, poden garantir el triomf, i frenar la ofensiva patronal, per això és tan necessària la solidaritat de classe en les diferents lluites que sens dubte encara queden per venir. Per a que el sindicalisme de classe recuperi la seva fortalesa ideològica, es necessari que la classe obrera recuperi la consciència política, i que la seva avantguarda nodreixi les files del seu Partit, el Partit Comunista , que a Catalunya és el PCPC.
VISCA EL PRIMER DE MAIG! SOCIALISME O BARBÀRIE!
Convocatòria manifestació sindical alternativa: Plaça Universitat, 17,30 hores.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada