400 EUROS, COM? QUAN?

Resolució del Comitè Executiu del PCPC i els CJC-JCPC.
1 de juny de 2008.

Els social-liberals del PSOE ens tenen acostumats als seus cops d'efecte. Per començar la legislatura, si fa quatre anys ens van sorprendre amb la decisió de retirar les tropes d'Iraq, després els soldats no van tornar a casa, simplement els van desplaçar a Afganistan, Líban, etc. En aquesta segona legislatura prometen donar 400 euros anuals als treballadors i pensionistes, per fer front a les dificultats que tenen les famílies per arribar a final de mes i, com fa quatre anys menteixen, i menteixen per partida doble; d'una banda, no donen ni un sol euro, sinó que deixen de retenir-lo de les nòmines; d'altra banda, no persegueixen ajudar les famílies que amb prou feines arriben a final de mes, sinó al sistema financer que comença a estar en crisi.

El REIAL DECRET LLEI 2/2008, de 21 d'abril, que és el mecanisme legal per posar en pràctica aquestes mesures, sorprèn precisament pel seu rang. La figura legal del Reial Decret Llei, està contemplada com una forma jurídica per elaborar una llei que, tenint caràcter d'urgència, no pugui dilatar-se a causa de la tramitació normal i el seu pas pel parlament es fa després de la seva entrada en vigor, no anteriorment com hauria de fer-se d'acord amb el procediment constitucional, la qual cosa resulta estrany que en el procés de convalidació parlamentària cap grup polític hagi denunciat aquesta situació.

El contingut de la llei no presenta cap dubte, ja que en el preàmbul declara obertament que la intenció de la llei no és una altra que “és necessari actuar en diversos àmbits, … adoptant mesures d'impuls econòmic i millorant l'eficiència de l'economia en el seu conjunt. En el present Reial Decret Llei s'adopten una sèrie de mesures amb aquest fi.”. Aquesta mesura és tan “progressista” que el mateix George Bush la va aplicar, primer en els EE.UU., i és el resultat del fracàs de les mesures anteriors: injectar quantitats astronòmiques de milions de dòlars o euros, en el sistema monetari, a costa de l'augment descontrolat de la inflació.

Totes les mesures van encaminades a continuar garantint els beneficis al sistema financer, amb una doble finalitat: Protegir-lo de l'augment de la morositat en els crèdits, derivada de la crisi econòmica i d'un creixement del nombre de desocupats. Propiciar el canvi de tipus de crèdit, sobre la base de passar del model creditici hipotecari de grans sumes de diners a un mitjana d'amortització de 20 anys a interès baix, (entorn del 6%), al crèdit personal de consum enfocat cap a les targetes de crèdit, les característiques: curt període d'amortització (12 mesos de mitjana) i usura en l'interès del préstec (fins a un 21%), a fi de permetre al sistema financer seguir amb la seva escalada de beneficis. No podem oblidar que la majoria de les targetes de crèdit i les entitats que ofereixen crèdits ràpids, són propietat o bé dels mateixos bancs o de companyies d'assegurances, tancant-se d'aquesta manera l'entramat cercle del capital especulatiu.

De totes les mesures, la que més crida l'atenció, ha estat precisament els 400 euros, per l'abast que té per a les castigades butxaques dels treballadors i pensionistes, creant vàries hipòtesis:

1. Si l'estat pot deixar de recaptar aquests diners de les nòmines, mantenint els serveis socials i les despeses de l'estat, perquè durant aquests anys els ha estat recaptant, qui ha estat el beneficiari?

2. Atès que el descompte d'aquests diners s'aplicarà a la “quota líquida” de la declaració de renda de l'any 2008, quan arribi el moment de fer la declaració (juny del 2009), caldrà tornar-lo.

3. Les arques de l'estat no poden renunciar a recaptar aquests diners i ho faran mitjançant els impostos indirectes i especials: (IVA, begudes alcohòliques, tabac, carburants, etc.). Per tant, el que realment s'està produint és un canvi fiscal, reduint els impostos directes que són els que paguem en funció del que ingressem, i augmentant els impostos indirectes; els que paguem en funció del que gastem en la nostra vida quotidiana. Aquesta perversitat comporta utilitzar la crisi com excusa per reduir els impostos als rics i augmentar-los als treballadors i sectors populars.

4. Atès que els 400 euros es distribueixen: 200 en la nòmina de juny i la paga extra (la que es cobra al juliol), i els altres 200 prorratejats mes a mes fins a la nòmina de desembre, això és una incitació perquè alguns ofereixin finançaments de consum de sis mesos, amb una entrada de 200 euros i sense “interessos”.

LA CRISI DEL CAPITAL QUE LA PAGUIN ELS RICS. NO ELS TREBALLADORS.