Durant els anys de bona bonança econòmica, molts teòrics tant de dretes com d'"esquerres ", han volgut tornar a escriure la història i el paper de l'estat, han lloat el seu suposat paper interclassista i benefactor pel que fa a les classes menys afavorides. Però quan el sistema capitalista entra en una crisi estructural com l'actual, l'estat capitalista abandona la seva màscara "humana" per a ensenyar veritablement com és el seu paper, apareix com el que és en realitat: un aparell al servei dels interessos de la classe dominant, al servei dels interessos econòmics i polítics de l'oligarquia.
La crisi econòmica actual té culpables: l'especulació financera, la que s'ha anomenat economia "de casino" posada en escena pel Banc Mundial (BM) i el Fons Monetari Internacional (FMI) en l'època de Reagan a EE UU i Thachet a Anglaterra. S'inicia el canvi de cicle de reproducció capitalista amb la privatització de les noves tecnologies cientificotècniques, destruint el teixit industrial i implantant una economia artificial basada en les relacions bancàries intercontinentals, amb l'opacitat de paradisos fiscals perquè els especuladors com Botí i Cª evadeixin capitals.
L'epigon d'aquesta política a Espanya van ser els governs de Felipe González. Per exigències de la UE, la indústria tèxtil va ser pràcticament esborrada del mapa; els alts forns, les aceries i la mineria, destruïdes; les flotes pesqueres disminuïdes, oliveres i vinyers en gran part reduïts; les empreses públiques rendibles privatitzades, fins i tot l'ensenyament, la SEAT també, i la xarxa ferroviària reduïda a canvi de la privatització del transport per carretera. Els bancs absorbits per lobbys de truans, ensenyorint-se d'empreses estratègiques com les petrolieres, el transport, la llum, el gas, l'aigua i l'electricitat. Després el PP d'Aznar acabaria amb la resta lliurant als seus amiguets Telefònica. Tot això a costa de la destrucció de centenars de milers de llocs de treball i d'ocupació escombraries.
El sistema va arribar a un grau de corrupció que va impregnar a l'esquerra històrica reformista i a la nova reformada pel virus ideològic del eurocomunisme. Els partits polítics d'aquestes esquerres, endeutats amb els bancs de qui depenen per a la seva pervivència, i els dos sindicats majoritaris adherits al sistema i a la sopa babau dels pressupostos de l'estat; explica la indefensió que es troben els treballadors i sectors populars.
Ara, quan les màfies capitalistes han espoliat al país duent-se els diners dels ciutadans als paradisos fiscals, quan han desviat l'expoli a patrimonis personals, a la compra d'or o a nous productes especulatius; aquests canalles desvalisen els fons de l'Estat, rebent donacions del Govern Zapatero per un muntant de 30 a 50.000 milions d'euros. Això que és dels contribuents, serà deduït de les partides socials -en aquest ordre es reobre el debat sobre rebaixes del Pacte de Toledo- i es justificarà, una vegada més, l'incompliment del finançament de Catalunya.
Els comunistes, el PCPC, vam denunciar la "socialització" que el Govern fa dels desfalcs dels rics, i exigim el rescat de les fortunes fraudulentes; així mateix la nacionalització de la banca, de les empreses estratègiques i la municipalització de tots els serveis locals. Propugnem l'enfocament cap a la vaga general.
ELS TREBALLADORS SOLAMENT TENIM UNA SORTIDA: EL SOCIALISME.
LA CRISI QUE LA PAGUIN ELS RICS.
UNEIX-TE, LLUITA AMB NOSALTRES.
