El
Primer Congrés del PCPC ha definit amb claredat quina és la posició
del PCPC sobre el caràcter nacional català i la caracterització de
la lluita de classes a Catalunya, esqueixant les arrels històriques
i econòmiques que defineixen la classe dominant a Catalunya,
concretament el caràcter pendolant de la burgesia catalana i la seva
oligarquia. Aquest caràcter pendolant oscil·la entre la necessitat
d'un estat central fort que garanteixi els seus interessos i
l'aspiració, com a classe nacional, al seu propi estat-nació que li
garanteixi un accés directe i sense intermediacions polítiques als
mercats mundials.
Properament
les tesis aprovades en Congrés estaran disponibles, i no és motiu
del present article redundar sobre elles, si no aportar al debat i
l'anàlisi de la realitat nacional catalana elements que permetin
discernir, en la batalla política diària, allò principal d’allò
secundari, l’interès de la burgesia de l'interès objectiu de la
classe obrera i capes populars catalanes.
Com
s'enfronta la crisi a Catalunya no és gaire diferent de com es fa a
l'Estat espanyol, no és erroni afirmar que la burgesia catalana ha
estat pionera en l'aplicació de mesures antiobreres i antipopulars
allà on ha tingut competència, també ha estat pionera en
l'exercici de noves tècniques repressives, la darrera, la propera
posada en marxa de canons d'aigua contra les manifestacions.
Però
pel que fa a la qüestió nacional, al que anomenen "l’encaix
de Catalunya a Espanya", la burgesia catalana ha fet un pas
endavant de gran transcendència, al que els i les comunistes l’hem
d'atendre i entendre. De res ens serveix quedar-nos en la repetició
de frases fetes i descontextualitzades del moment històric que
vivim. De res ens serveix, i flac favor farem a la classe obrera
catalana, si ens tapem els ulls i repetim alguns mantres sense
entendre i estar atents a la cadena de successos, no hem de mirar la
declaració o gest aïllat, hem de prestar atenció al procés
històric, en els seus temps, magnituds i orientacions.
Podem
afirmar que avui la burgesia catalana té un projecte propi basat en
la sobirania de Catalunya en el marc de la Unió Europea? No tinc cap
dubte de que sí.
Molt
resumidament, hem d'atendre als antecedents històrics que expliquen
les posicions d'avui.
Si
bé la burgesia i l'oligarquia catalana ha format part del bloc
oligàrquic espanyol, en els moments històrics en què l'estat-nació
espanyol ha estat en crisis profundes, com a finals del XIX, a la
proclamació per Macià el 1931 de la República Catalana com a estat
integrat a la Federació Ibèrica i el 1934 quan Companys va
proclamar l'Estat Català de la República Federal Espanyola,
expressions més o menys avançades de la burgesia catalana han donat
suport a la sobirania catalana. Aquest intent de 1934, avortat
militarment per la República de la CEDA, representa un punt
d'inflexió en les reivindicacions sobiranistes de la burgesia
catalana. La presència del PSUC i la CNT en el Govern de la
Generalitat, era reflex dels avenços del proletariat i les capes
populars en la correlació de forces de la lluita de classes a
Catalunya, fent que la gran burgesia catalana, amb l’expressió
política de la Lliga Regionalista i UDC, acabés desmarcant-se de
qualsevol intent d'avançar cap a la construcció de l'estat-nació
català i acabés recolzant majoritàriament el cop feixista i bona
part de la dictadura franquista.
No
és fins als anys 60 i a partir d'aquests, quan cada vegada sectors
més amplis de la burgesia catalana, veient que la missió fonamental
del cop d'estat i la dictadura es complia (acabar amb qualsevol
procés revolucionari i modernitzar l'economia espanyola per
integrar-la en el capitalisme europeu i mundial), reprenen novament
el camí de la construcció nacional catalana.
L'Espanya
de les autonomies postfranquista representa aquest encaix de
Catalunya a Espanya, o millor dit, l'encaix de la burgesia nacional
catalana a l'estat-nació espanyol, en el marc de l’imperialisme
europeu, per al que Espanya s'estava preparant des dels anys 60.
Llavors,
què ha passat a la burgesia catalana per trencar el pacte autonòmic?
D'una banda, la burgesia catalana sempre ha intentat desenvolupar al
màxim el model autonòmic, la lluita per l'obtenció de competències
i per la millora del finançament per poder desenvolupar-les, ha
estat una constant. Però aquest tira i arronsa entre la burgesia
central i la catalana no era una confrontació oberta, per a la
burgesia catalana, l'estat-nació espanyol representava el seu
principal mercat, li aportava seguretat i era la seva porta als
mercats europeu, mediterrani i americà.
El
2006, poc abans de l'esclat de la crisi el 2008, en ple frenesí del
capitalisme espanyol basat en l'expansió econòmica a base de
crèdits i de la construcció, el tripartit català amb el suport de
CiU aproven el nou Estatut d'Autonomia, que profunditzava en
l'autogovern.
Aquest
estatut va ser declarat inconstitucional al 2010 en els articles
referents a qüestions lingüístiques, de superestructura jurídica
i sobretot sobre l'àmbit financer, bancari i impositiu-recaptatori.
Entre
el 2006 i el 2010, ha esclatat una crisi estructural del capitalisme
que a l'Estat Espanyol ha impactat de forma especialment brutal, i
que a Catalunya ha deixat una administració autonòmica i local en
fallida, la destrucció accelerada de forces productives, un mercat
espanyol amb cada vegada menys pes en l'estructura econòmica
catalana i gairebé un milió d'aturats i bosses de misèria cada
vegada més grans.
En
aquest context, no ens ha d'estranyar que el bloc oligàrquic
espanyol, consolidat en el franquisme i renegociat a l'Espanya de les
autonomies s'esquerdi. La burgesia catalana ha vist com el seu
projecte de desenvolupament autonòmic de 2006, pensat per situar
Catalunya en una posició federal en el context d'un capitalisme en
creixement i expansió, era retallat fins deixar-lo en no res, i ha
vist com la crisi ha debilitat enormement la posició i la influència
d'Espanya en la política i en els mercats europeus i mundials,
especialment a Amèrica Llatina i el Carib.
La
burgesia catalana, no de forma unànime però sí majoritària,
davant aquesta cruïlla ha optat per intentar concloure el seu
'destí' com burgesia nacional, tenir el seu propi estat, aquest cop,
lluny del romanticisme vuitcentista, en el marc del bloc imperialista
de la UE.
La
burgesia catalana avui es planteja per què ha d’intercedir per
ella un govern d'un estat cada cop més centralista, debilitat i
subordinat, i per què no pot intercedir ella mateixa en els centres
de decisió europeus.
En
el context actual plantejar que la burgesia catalana situa la qüestió
nacional catalana com un instrument per negociar amb el govern
central noves competències és estúpid, en primer lloc perquè
després de la sentència d'inconstitucionalitat dels articles
fonamentals de l'estatut d'autonomia, no hi ha autonomia a
desenvolupar, i en el context de profunda crisi sistèmica, en que a
Espanya li ha tocat la pitjor part, no hi ha amb què pagar cap
desenvolupament autonòmic.
A
més, els gestors polítics de la burgesia no tenen marge per
retrocedir les seves posicions, després de les manifestacions
massives que van promoure i convocar el 2010 i el 2012, després de
l'avançament electoral, del concert de dissabte passat al Camp Nou,
després de les declaracions institucionals, dels pactes, de posar
tots els mitjans de comunicació al servei de la seva causa, poc
marge tenen.
El
capitalisme en el seu desenvolupament, i encara més a l'actual i
avançada fase imperialista, tendeix inexorablement a concentrar-se.
Avui la concentració de capitals supera el marc de l'estat-nació, i
l’hem de situar a escala mundial i particularment en el marc dels
blocs imperialistes (UE, TLCAN, APEC, UNASUR-CELAC, OCS...) Així
doncs, quan parlem de concentració de capitals, si bé aquests
segueixen fent-ho en el marc de l'estat-nació, principalment aquests
es concentren en el marc de les unions imperialistes. En el nostre
cas de la UE.
La
Unió Europea, com a unió imperialista molt consolidada, ha
desenvolupat prou elements superestructurals que permeten a una
burgesia nacional com la catalana trobar el refugi que avui té a
Espanya en el si de la unió. I citaré uns quants exemples, el
principal atractiu que tenia el concepte Espanya per a la burgesia
catalana era el mercat espanyol, avui Europa és aquest mercat de
lliure circulació de mercaderies i força de treball. Espanya
ofereix a la burgesia catalana el monopoli de la violència, avui
Catalunya en la vessant policial ja ostenta aquest monopoli i en el
militar, el paraigua europeu fa prescindible l'exèrcit espanyol per
garantir els interessos de la burgesia catalana. Un últim exemple és
la funció normativa i legal de l'Estat Espanyol, aquestes normes i
lleis són imprescindibles perquè els negocis prosperin, avui la
Unió Europea és la que defineix el marc normatiu del mercat
europeu, la burgesia catalana no necessita, o almenys així ho creu,
l'empara de l'estat Espanyol.
Espanya
ha fet en els últims vint anys un gran servei al capitalisme català,
propiciant i afavorint la seva expansió al Magreb i l’Amèrica
Llatina. Però la brutal crisi que estem patint ha provocat una
massiva retirada de posicions a l'estranger i la venda de molts
actius a capitals europeus, nord-americans i xinesos fonamentalment.
Per
exemple, un dels vaixells insígnia de la internacionalització del
capitalisme català, AGBAR, és en un 75% propietat de la francesa
SUEZ i en un 25% de La Caixa. La Caixa s'ha convertit en el principal
accionista de grans monopolis espanyols com Repsol i Gas Natural, que
han vist com les seves posicions en l'escenari internacional han
retrocedit espectacularment, conseqüència de l'impacte de la crisi
del capitalisme a Espanya.
Per
exemple Repsol s'ha hagut de desfer del seu negoci de butà a Xile,
ha perdut YPF a l'Argentina, ha hagut de vendre tots els seus actius
de gas natural liquat a l'holandesa SHELL o per exemple la seva
participació a la refineria de REFAP. Abertis, una altra empresa de
La Caixa, ha hagut de vendre l'aeroport de Cardiff al Regne Unit a
preu de cost, el seu negoci de pàrquings SABA o la seva participació
a EUTELSAT a un grup xinès. Gas Natural Fenosa, participada per La
Caixa-Repsol en un 65%, ha hagut de vendre el seu negoci a Nicaragua,
s'ha venut part del seu negoci minorista a Madrid a Galp i Morgan
Stanley, i hi ha creixents rumors que Repsol està temptejant un
comprador per desfer-se del seu 35% a GNF. La Caixa s'ha venut fins i
tot Port Aventura a un grup italià.
Aquests
són uns pocs exemples del retrocés de posicions del capitalisme
català, que necessita accelerar la venda d'actius i de línies
completes de negoci per poder resistir la crisi i capitalitzar
l'enorme deute sobre el que ha basat la seva expansió internacional.
Això no és un fenomen exclusiu català, el capitalisme espanyol
està en la mateixa dinàmica, i BBVA, Santander o Telefònica
pateixen aquesta situació. Fins i tot el grup PRISA avui és
propietat de Liberty, un grup nord-americà vinculat fortament amb el
sionisme.
Davant
d'aquesta situació considero complicat seguir sostenint que l'aposta
per incorporar Catalunya a la cadena imperialista de forma autònoma
és simplement una cortina de fum o una simple baralla dins del bloc
oligàrquic espanyol per obtenir un millor repartiment del pastís
espanyol. Un pastís del que no queden més que engrunes.
Un
error de l'esquerra espanyola, ha estat identificar a la classe
social dominant amb la nació sobre la que domina. L'estereotip de la
Catalunya burgesa ha estat utilitzat nombroses vegades per una
esquerra espanyolista incapaç de comprendre el caràcter nacional
català. Els i les comunistes hem de superar aquesta qüestió de
forma decidida.
Que
avui la burgesia catalana sustenti el seu projecte per perpetuar-se
al poder sobre la necessitat d'una Catalunya independent en el marc
de la UE, és simplement perquè hi ha les bases per a això,
existeixen les bases materials, i també les bases culturals,
sociològiques i psicològiques.
A
Catalunya hi ha una consciència nacional diferenciada de la
consciència nacional en que s'ha basat la construcció de
l'estat-nació espanyol, Catalunya és una nació. I en base a això
els i les comunistes de Catalunya hem de (re)aprendre a interpretar
la realitat nacional i a actuar en la nostra tasca d'organitzar a la
classe obrera i capes populars per a la conquesta del poder i la
construcció del socialisme.
En
els propers mesos veurem com es torna a accentuar la presència del
sobiranisme, el concert del passat dissabte ha estat el tret de
sortida d'una nova escalada política i de mobilització de les
masses. La propera Diada Nacional, segurament acollirà una nova
mobilització popular massiva, aquesta vegada en forma de cadena
humana, tot això enfocat a que s'iniciï l'any 2014 en clau
sobiranista de cara a una consulta o plebiscit.
Els
i les comunistes del PCPC hem de desenvolupar una posició política
independent de les posicions burgeses, tant les que pretenen mantenir
l'estat centralista espanyol com les que pretenen incorporar
Catalunya a la UE com un estat més. Aquesta posició ja l'hem anat
desgranant en pronunciaments i en el mateix Congrés, però hem
d'aprofundir, hem de debatre i sobretot hem de concloure una política
totalment coherent, que ens situï en les claus que necessita la
classe obrera catalana, que és a qui ens devem, i no en claus
subsidiàries de la burgesia, ja sigui catalana o espanyola.
La
nostra proposta general, i que compartim amb el nostre partit germà,
el PCPE, és la construcció d'una República Socialista de caràcter
Confederal. Aquest caràcter confederal, en el cas català ha de ser
tractat i discutit, el com ho concretem en una proposta política a
la nostra classe i el per què li oferim.
Els
i les comunistes catalans sempre hem reconegut el caràcter nacional
de Catalunya, i per tant, el seu caràcter de subjecte polític i el
seu dret a la lliure autodeterminació, fins i tot si ho decideix, a
la separació. Molts comunistes han mort defensant aquest dret, molts
comunistes han estat a la presó defensant aquest dret. Ho hem
defensat els comunistes sempre, i ho hem defensat quan molts dels que
avui apareixen com a patriotes, perseguien i criminalitzaven els que
reivindicaven aquest dret.
Però
els i les comunistes podem donar suport a la independència de
Catalunya en el marc de la Unió Europea? Podem donar suport a la
construcció d'un estat independent que sigui un paradís fiscal com
Suïssa o, pitjor encara, Andorra? Mai. Perquè donar suport això és
donar suport al projecte del nostre enemic de classe, a la classe
obrera catalana i a les capes populars no ens beneficia en res, al
contrari, enfortiríem les posicions de la burgesia, el que implica
sempre l'afebliment de les posicions de la classe obrera.
Una
altra cosa seria si ens trobéssim davant d'un hipotètic escenari en
què sectors avançats de la burgesia encapçalessin un projecte de
recuperació de la sobirania, antimonopolista i antiimperialista,
però ni estem a Amèrica Llatina, ni estem al segle correcte.
Llavors
hem de recolzar la sacrosanta unitat d'Espanya? Mai. Espanya és en
la seva gènesi un projecte de construcció del capitalisme, per no
donar suport al projecte històric de la burgesia catalana, no
recolzarem el projecte històric de la burgesia central.
Llavors
hem de ser uns ni-nis, i mantenir-nos al marge? Molt menys. Avui més
que mai els i les comunistes catalans no hem de romandre al marge de
la qüestió nacional catalana. Els nostres estatuts i les nostres
tesis ens defineixen el camí, el nostre objectiu és la construcció
del socialisme a Catalunya.
En
aquesta titànica lluita pel poder, els comunistes catalans estem amb
la resta de comunistes dels pobles d'Espanya, espatlla amb espatlla,
per la conquesta del poder per part de la classe obrera. I és en la
unió lliure de pobles lliures en la qual s'articularà el socialisme
que proposem.
És
en la lluita pel Socialisme a Catalunya on li oferim a la nostra
classe la culminació de les aspiracions nacionals catalanes, és en
el Socialisme on hi haurà una Catalunya veritablement lliure, i a
més proposem una Catalunya més forta, ja que proposem la unió
d'iguals amb els altres pobles socialistes d'Espanya.
Proposem
una Catalunya Lliure i Socialista, que amb la resta de pobles lliures
i socialistes de l'Estat, construeixi el socialisme-comunisme, i
ajudi a la resta de pobles del món a conquerir la seva veritable
llibertat i sobirania.
No
podem dir-li a la nostra classe, al nostre poble, que s'esperi a que
conquerim el socialisme, que amb la superació de la contradicció de
classe la resta de qüestions quedaran resoltes. Hem de ser capaços
de fer visualitzar aquest futur amb propostes concretes.
Si
finalment hi ha una consulta o plebiscit en què es discuteixi si
Catalunya ha de ser un 'Estat Europeu' el PCPC ha de tenir una
proposta que surti del codi binari que ens imposa la burgesia, ens
haurem de sortir de la trampa del sí o del no , sent capaços
d'explicar la nostra proposta i fent-la comprensible per a les grans
majories.
La
nostra posició política és molt minoritària, avui escassos obrers
a Catalunya veuen en el socialisme un futur millor per a ells, per
als seus fills i per als fills dels seus fills. Però som més que
ahir, i en la persistència en el que sabem correcte està la nostra
garantia de prevaler.
No
amb certa vergonya aliena veig els qui van canviant en funció del
que toca l'orquestra burgesa, hi ha els qui avui descobreixen que són
independentistes, n'hi ha que afirmen que estan disposats a governar
amb la burgesia i fins i tot els que descobreixen en la teologia una
font inspiradora. La nostra posició ha de ser ferma i clara, i no
estar subjecta a l'oportunisme del moment per tenir un grapat de
militants nous, ser benvinguts a les reunions socials de la nova
progressia o ni molt menys, aspirar algun dia a una butaca al
Parlament.
Nosaltres
els i les comunistes ens hem marcat un objectiu difícil, volem que
la classe obrera tingui el poder, no el volem compartir, no el volem
negociar ni pactar. I a més ens hem proposat construir el
Socialisme, no ens hem proposat un capitalisme menys dolent, ni un
postcapitalisme difús. Això ens obliga a ser constants i tossuts,
ens obliga a ser ferms, a saber quan ser flexibles, i sobretot a
saber analitzar correctament el moment concret i a saber rectificar
quan calgui, a ser àgils, eficaços i eficients. Només així podrem
organitzar a cada vegada més treballadors i treballadores per a la
revolució.
Ferran
Nieto
Sec
General del PCPC
