dimarts, 2 de gener del 2007

Documents de la 3ª Conferencia Nacional


“Un fantasma recorre Europa: el fantasma del comunisme. Totes les forces de la vella Europa s'han unit en santa creuada per assetjar aquest fantasma.”
Segurament Marx i Engels no podien pensar, quan a mitjans del segle XIX van escriure aquestes paraules per començar al Manifest del Partit Comunista, que després de més de cent cinquanta anys encara tinguessin vigència.
Quan els cors celestials del capitalisme cantussegen constantment el final del comunisme, després de la caiguda del mur de Berlín, avui encara, a moltes parts del planeta hi ha treballadors i treballadores que aixequen la bandera del comunisme, fins avui l'única teoria capaç d'eliminar l'explotació de l'home per l'home.
Els comunistes catalans després de la repressió, de les traïcions, de les desercions, encara avui aixequem la bandera del comunisme, la bandera del marxisme-leninisme, per molt que s'esforcin els nostres enemics, els declarats i els anònims, encara som vius és a dir pensem.
Els comunistes catalans tenim la necessitat d'exposar als treballadors de Catalunya i al conjunt del poble de Catalunya, les nostres inquietuds, les nostres propostes, les nostres alternatives als problemes que té la nostra classe, la classe obrera.
Aquest programa a més a més ha de servir d'instrument per reforçar el Partit, nosaltres no ens hem deixat entabanar pel postmodernisme, pensem que continua tenint vigència el partit leninista, sense ell pensar que és possible arribar al socialisme és simplement una utopia.

1. LA FORMACIÓ DE CATALUNYA COM A NACIÓ.

2. EL CAPITALISME A CATALUNYA.

3. LES CLASSES SOCIALS A CATALUNYA.

4. LA SITUACIÓ A CTUAL DE LA CLASSE OBRERA.
- L'alienació social.
- El treball.
- Habitatge.
- La dona.
- La joventut.
- Les persones grans.
- La immigració.
- La sanitat.
- L'ensenyament.
- La cultura.
- L'esport.
- El medi ambient.
- El fracàs de l'estat del benestar.

5. LA NOSTRA ALTERNATIVA.

6. LES NOSTRES PROPOSTES.
- Democràcia, llibertats i garanties individuals i col•lectives.
- Dret al treball digne i a la plena ocupació. Propietat col•lectiva dels grans mitjans de producció i de canvi.
- Tots iguals, tots diferents.
- Desenvolupament sostenible.
- Desmilitarització i final de la fabricació i comerç d'armes.

1. LA FORMACIÓ DE CATALUNYA COM A NACIÓ.
Catalunya és el resultat de l'evolució econòmica, cultural i política d'un territori, que ha anat construint les seves senyals d'identitat pròpies, i que a través de la història s'ha anat configurant amb una forta identitat nacional, independentment que en alguns moments hagi sigut estat o no.
En l’econòmic, històricament va ser un territori abocat al comerç amb la resta de pobles del mediterrani, des dels primers intercanvis de mercaderies fruit de la terra fins a les manufactures, vivint d'esquena moltes vegades a la resta de la península ibèrica, quan no entrant en confrontació amb Castella.
La repatriació dels indians després de la independència de la major part dels països d'Amèrica, junt amb la inversió dels capitals provinents del comerç va donar origen en el segle XIX al capitalisme català, aquest va descobrir la resta de la península ibèrica com un mercat potencial per als seus productes, fins que la pèrdua de les últimes colònies llatinoamericanes va representar un dur cop per als seus interessos, naixent la tendència de mirar cap a Europa a la recerca de mercats.
La burgesia catalana té dues particularitats: d'una banda, no hi ha hagut famílies oligàrquiques amb la suficient força per imposar-se a les altres, per la qual cosa el sistema financer català no està dominat per cap banc, sinó pel model de caixes d'estalvis; i històricament a estat dividida en dos sectors, un col•laborador amb la resta de la burgesia de l'Estat espanyol, on bàsicament té les seves inversions i aconsegueix els seus guanys, i un altre diferent, donant peu al naixement del nacionalisme català.
En el cultural, a més de l'evident diferència de l’idioma, la seva pertinença a la conca mediterrània i les seves vicissituds històriques li han conferit una diferenciació amb la resta de pobles ibèrics, amb certes influències del sud de França i Itàlia.
I finalment en el polític, com no podia ser de cap altra forma, les vicissituds econòmiques han tingut un important reflex, no sols en el fet d'haver sigut un estat (entre els segles X al XVIII), sinó en la pròpia constitució del que avui anomenem Espanya, i com Catalunya encaixa dins l'estat espanyol, serveixi com a exemple, el debat hagut amb la modificació de l'Estatut.

2. EL CAPITALISME A CATALUNYA.
El naixement del capitalisme té algunes particularitats pròpies: capitals propis, manca de mà d'obra i la necessitat d'importar-la i la penetració de la màquina de vapor; configuren un capitalisme clarament industrial i exportador de mercaderies, que durant un cert temps arriba a tenir una puixança important, però el desenvolupament dels mitjans de transport i dels mitjans de producció, li fan perdre competitivitat respecte a altres.
Durant el segle XIX es produeix un ràpid creixement basat en les indústries tèxtils i metal•lúrgiques, es produeixen inversions en ferrocarrils i obres públiques, entrant el sistema en crisi a finals de segle amb la independència sobretot de Cuba, crisi que no és superada, sinó de forma transitòria per la primera guerra mundial, i el paper de venedor d'armes i intendència militar als dos bàndols en litigi.
Els anys vint situen al capitalisme català en una profunda crisi, la seva aliança amb la dictadura de Primo de Rivera, en la guerra del Marroc i el desastre final d'aquesta, determina la seva debilitat en els anys següents.
Els anys de la dictadura franquista representa un auge de l'oligarquia catalana, recolzant-se en la seguretat que li dóna el nou règim, es llança a un procés desenfrenat d'acumulació de capital. Depenent cada cop més de les inversions d'altres països, sobretot a partir dels anys 60, on la mà d'obra més barata, la proximitat amb la frontera francesa i la repressió del moviment obrer per part de la dictadura, converteix a Catalunya en una mena de paradís per al desembarcament de les grans multinacionals que porten aquí les seves plantes de producció, i de la necessitat d'importar mà d'obra barata provinent d'altres llocs de l'estat, que al seu torn, generen una font de riquesa addicional a la burgesia mitjançant la seva explotació en condicions precàries.
L'esgotament del sistema econòmic en els anys 70, obliga a la burgesia de tot l'estat espanyol a pactar un canvi d'imatge, de la dictadura feixista a la democràcia burgesa coronada, però sense canviar l'essència repressiva de l'estat capitalista, ni tan sols els torturadors i assassins van ser jutjats, alguns van passar a ser prohome de la democràcia.
L'ingrés de l'estat espanyol en la Unió Europea i la consegüent transformació del capitalisme en una part de l'imperialisme europeu, ajudat pels processos de malversació de les antigues empreses de serveis públics (aigua, gas, electricitat, telèfons, etc.), converteix l'oligarquia catalana i la seva màxima expressió La Caixa en imperialista, com ho demostra el paper d'empreses com Telefónica, Repsol, etc. Porta aparellat l'evolució d'un capitalisme industrial a un capitalisme que viu bàsicament del comerç i dels serveis, on el guany no es realitza produint mercaderies, sinó movent capitals.
Aquest canvi produeix d'una forma dialèctica, una transformació de la classe obrera, es produeix un augment considerable del seu número, a causa de les contradiccions del propi sistema, però alhora es produeix una diversificació de la seva estructura, que produeix el miratge de creure que en no ser d'origen industrial tendeix a disminuir.

3. LES CLASSES SOCIALS A CATALUNYA.
La composició de les classes socials a Catalunya ha tingut una evolució constant, des dels primers inicis del capitalisme les dues classes antagòniques han anat perdent homogeneïtat, però en cap cas han perdut la seva essència, al contrari, el desenvolupament del capitalisme ha portat a l'agudització d'aquest antagonisme. Els intents dels ideòlegs burgesos de teoritzar l'augment de les classes mitjanes, no han aconseguit passar del llindar de l'alienació individual, no han pogut eliminar l'essencial de la lluita de classes.
La burgesia ha anat reduint el seu nombre, concentrant-se el poder en un reduït nucli molt heterogeni:
- L'oligarquia financera un cop ha acabat de prendre posició al mercat espanyol, mitjançant les participacions borsàries en les grans companyies de serveis, defensa la internacionalització de l'economia catalana de forma aïllada de la resta de la seva homologa espanyola.
- Hi ha una part de la burgesia que és subsidiària de l'oligarquia espanyola, depèn bàsicament d'ella per poder mantenir la seva taxa de beneficis, ja que els seus mercats són a la resta de la península o en depèn per poder comercialitzar les seves mercaderies, vegi's els grans productors de begudes alcohòliques o el grup Planeta.
- Hi ha una altra part de la burgesia, dedicada principalment a l'exportació i a la importació de mercaderies i productes, els interessos de la qual estan enfrontats als interessos de la resta d'estat, aquests interessos vénen determinats per les inversions econòmiques en altres països.
La petita burgesia ha estat la més castigada en el procés d'acumulació, el seu nombre ha anat baixant en la mateixa proporció en què ha augmentat la concentració de capitals:
- El petit empresari cada cop té més difícil la seva subsistència com a tal: l'aparició de les grans superfícies comercials, la competència de les grans empreses reduint costos a compte d'altres països, etc., ha representat el final d'un important nombre de petites empreses industrials i de molts comerços, quedant pràcticament les empreses subsidiàries de les multinacionals o les empreses que presten serveis.
- El camperol amo de la seva terra i el ramader, s'han vist relegats per la capitalització de l'agricultura, que determina l'accés als pinsos i a les llavors, la competència dels productes d'altres països, i la impossibilitat de competir en igualtat de condicions, els han fet ser presoners de les ajudes comunitàries per poder subsistir.
La classe obrera és l'única classe social que ha vist incrementades les seves files de forma considerable, el pas de sectors que ahir eren considerats petit burgesos, la seva asalarització ha conduït al seu pas a la classe obrera, aquesta situació ha portat aparellada una elevada estratificació de la pròpia classe:
- Els autònoms dependents que són treballadors per compte propi, encara que en termes clàssics són propietaris dels mitjans de producció, passen a pertànyer a la classe obrera, a causa de la relació de dependència que tenen amb les empreses a què presten serveis, i que en la majoria dels casos només és una, tenint unes condicions laborals i d'estabilitat precàries.
- Els treballadors dels serveis financers i grans empreses de serveis, que conformen una elit dins la classe cada cop més reduïda, les seves condicions laborals en determinades situacions es veuen beneficiades pel paper de les seves empreses en l'explotació d'altres països.
- Els treballadors públics, que malgrat els processos d'externalització de les empreses públiques, encara continuen mantenint un cert estatus social, però que se'ls neguen drets tan elementals com la negociació col•lectiva.
- Els treballadors industrials i de la construcció, en la transformació de l'economia han vist reduït considerablement el seu nombre, però continuen sent el grup més avançat.
- Els treballadors de serveis es divideixen en dos grups: d'una banda, aquells treballadors que presten serveis principalment a les empreses de tecnologia, que solen tenir una alta qualificació i unes condicions laborals millors; i per un altre, els treballadors que no necessiten aquesta alta qualificació, que són condemnats als majors índexs de precarietat laboral, i son on acaben treballant la majoria dels treballadors immigrants.

4. LA SITUACIÓ A CTUAL DE LA CLASSE OBRERA.
Per molt que s'esforcin els ideòlegs de la burgesia i els seus servidors, no només les contradiccions de classe, sinó la situació de la classe obrera a començaments del segle XXI no ha canviat substancialment, be és cert que ha canviat a formes més “civilitzades”, les velles formes d'explotació han anat evolucionant, a causa de la pressió del moviment obrer, s'han anat adaptant a la correlació de forces en la lluita de classes, però als països avançats es poden visualitzar clarament dues formes:
D'una banda, els treballadors continuem suportant el pes del sistema, a més de l'explotació capitalista clàssica, la plusvàlua; els treballadors mitjançant els nostres impostos mantenim el sistema d'explotació, mecanismes com les inversions públiques, subvencions, bonificacions, externalitzacions, etc., han passat a ser una forma de guany capitalista.
D'altra banda, la precarietat laboral, la immigració il•legal, la desigualtat en el repartiment de la riquesa, generen bosses de pobresa en aquest món de somni, arribant a donar-se casos d'explotació infantil i condicions gairebé d'esclavitud.
Aquesta situació, d'altra banda aberrant en el començament del tercer mil•lenni, és assumible per algunes capes de la població.

L'alienació social.
Dins el procés d'alienació social, la pèrdua per part de l'església d'influència en la societat, i la necessitat del propi sistema de buscar cada cop més mercat, han donat com resultat la capitalització del procés d'alienació, no n’hi ha prou només amb manipular les consciències, a més a més han de treure benefici d'aquesta manipulació, així ha nascut una nova religió, el nou “opi del poble”, el consumisme.
Les àmplies masses sacrifiquen part de la seva qualitat de vida, i viuen constantment ostatges de les entitats creditícies, per poder tenir accés a l'últim avanç tecnològic, a un nivell de vida superficial, etc., en aquesta societat postindustrial només s'aconsegueix la categoria de ciutadà quan ets posseïdor de la targeta “Visa”, vertadera carta de ciutadania.
Aquesta malaltia social ha estat teoritzada pels sociòlegs burgesos en positiu, creant la teoria de les classes mitjanes, aquells que sense controlar els mecanismes del sistema tenen accés al paradís del consum, partint de la base que tota la societat no pot aconseguir el dit paradís, s'estableix la necessitat de donar-li accés a un important segment de la classe obrera, els treballadors amb contracte fix, per fer reduir les friccions del sistema, per mitigar la lluita de classes, encara que sens dubte aquesta no desapareix.
Malgrat aquest miratge, el sistema continua delimitant les condicions de vida de la classe obrera sense cap tipus de mirament, i amb la complicitat de forces polítiques i sindicals que en teoria haurien de defensar els interessos dels treballadors, com a exemple dos mecanismes: el canvi de moneda de la pesseta a l'euro ha representat un increment brutal del cost de la vida, el que abans costava 100 pessetes ara costa un euro (166 pessetes!), la qual cosa representa un increment de dos terços; la hipocresia de l'Índex de Preus al Consum (IPC), simple dada estadística manipulada, els treballadors mengem tots els dies però no tots els dies agafem l'avió, que condiciona cada any els nostres increments salarials en el conveni, i que representa una pèrdua constant de poder adquisitiu, ja que el govern mai encerta amb la previsió.
Altres elements del procés d'alienació de l'individu són les drogodependències (el joc, les drogues, l'alcoholisme, etc.), que converteixen l'individu, mitjançant l'addició, en un subjecte la vida del qual gira al voltant de la seva dependència, abstraient-los del món real i dels seus problemes reals; a més en el cas de les addicions legals (l'alcohol, el joc, etc.) representa un dels mercats econòmics més importants, i en el cas de les il•legals (bàsicament drogues) les quantitats econòmiques que mouen els permeten: comprar governs, subornar funcionaris i crear, mitjançant el blanqueig dels diners, una economia “il•legal” important.

El treball.
El treball, principal forma de guanyar-se l’aliment de les àmplies masses del poble, sobretot la classe obrera, ha resultat ser el principal mitja de l'intent de divisió dels treballadors, així la divisió fictícia entre treballadors fixos amb accés al consum, o eventuals sense accés al mateix; entre treballadors qualificats sinònim de major remuneració, i treballadors no qualificats amb sous en alguns casos paupèrrims, produeix moltes vegades una competència falsa entre els treballadors d'una mateixa empresa.
Quan els empresaris criden cada dia l'atenció sobre la necessitat d'importar mà d'obra, mitjançant la immigració, a causa de les necessitats del mercat, encara existeix a Catalunya una taxa de desocupació del 9,7% de la població en edat de treballar, és el que alegrement els teòrics del sistema anomenen atur estructural, situació aquesta que demostra que en el sistema capitalista no pot tenir solució, aquest és un problema estructural, el capital necessita l'atur per continuar regulant el preu de la mercaderia, el salari del treballador, i alhora ha trobat un filó, no sols els empresaris sinó també els sindicats, per guanyar diners mitjançant cursos, etc., són les anomenades Polítiques Actives d'Ocupació (PAO).
La precarietat laboral o el que és el mateix l'eventualitat els contractes, la durada dels quals de vegades és de dies o fins i tot hores (gairebé 600.000 es van signar en el 2004 a Catalunya de durada inferior a un mes), a més de ser una forma de reduir el cost del treballador, i per tant, augmentar el guany empresarial, comporta tota una sèrie de situacions per als treballadors, poques expectatives de futur, dificulta l'accés a les pensions, etc.; ha creat noves empreses, les ETT i les empreses de serveis integrals, veritables feristeles carronyeres, el guany de les quals l'aconsegueixen a costa de la necessitat que tenen les persones de treballar.
En la societat de les noves tecnologies, encara els treballadors pateixen accidents de treball (175.000 amb baixa laboral en el 2004 a Catalunya), i fins i tot moren (215 en el 2004 a Catalunya), bàsicament a causa dels factors d'eventualitat i de subcontractació, la major part per incompliment de la normativa laboral per part dels empresaris, el que representa una forma de terrorisme patronal, aquesta situació mai acaba amb l'empresari a la presó, com no podia ser d'una altra forma en un estat capitalista.

Habitatge.
L'habitatge ha deixat de ser un dret dels ciutadans, ha passat a ser una mercaderia subjecta per tant a les lleis del mercat capitalista, és a dir a la llei de l'oferta i la demanda, per a això ha estat clau el paper dels ajuntaments independentment del color polític, que amb les polítiques de requalificació controlada del sòl han recolzat l'especulació immobiliària, que ha representat que el metre quadrat d'habitatge nou l'any 2005 a Catalunya costi una mitja 3.280 euros, amb un increment del 23,6% respecte a l'any anterior, aquesta situació ha generat un preu desorbitat de l'habitatge i la necessitat d'haver de signar hipoteques de fins a 40 anys per poder tenir accés, amb el perill que això comporta a causa de les fluctuacions del tipus d'interès que es paga.
A més a més els grans beneficis extrets de l'especulació i el baix preu dels diners, ha motivat la migració del capital especulatiu cap a la construcció, la qual cosa ha contribuït a generar el que alguns economistes anomenen la bombolla immobiliària, i l'encariment artificial del preu, per generar una alta taxa de guany per part de tots els implicats, constructores, immobiliàries, sistema financer, etc.

La dona.
La igualtat de la dona respecte a l'home representa sens dubte la major hipocresia del sistema, d'una banda elaboren lleis sobre igualtat, creen quotes de participació sota el pretext de la discriminació positiva, etc.; d'altra banda segueixen sense resoldre les qüestions estructurals que encara avui col•loquen la dona en una posició d'inferioritat social, donen solucions parcials sense resoldre el problema fonamental.
La incorporació de la dona en el mercat laboral, és la resposta a la necessitat del sistema de comptar amb un destacament de mà d'obra flexible (quan interessa treballa, quan no, s'exclou), més que a una qüestió d'igualtat real.
La dona continua treballant en sectors econòmics que es corresponen amb la funció social que el sistema els té assignada, neteja, sanitat, ensenyament, etc., aquelles dones que han superat aquesta barrera bàsicament han d'assumir el rol agressiu suposadament masculí.
La dona continua cobrant menys que els homes pel mateix treball, situació que en molts casos s'amaga mitjançant la feminització de les categories laborals, per diferenciar els sous.
La dona que s'incorpora al mercat de treball en la majoria dels casos encara continua realitzant la doble jornada, tant en el treball com a la llar.
La dona al començament del segle XXI continua sent presa dels maltractaments (15.000 denúncies a Catalunya en el 2005) i fins i tot assassinada (16 a Catalunya en el 2005).
En definitiva el paper social i sexual de la dona no ha canviat, al contrari, basta veure la publicitat en la premsa i sobretot en la televisió, per veure que la seva major virtut consisteix en despertar la libido sexual de l'home.

La joventut.
La joventut és el segment de població que ho té més difícil en l'actual sistema, ja que ha de construir-se el seu futur sense tenir una alternativa, a les dificultats pròpies de la seva generació: dificultat d'accés al treball, dificultat d'accés a l'habitatge, diferències generacionals, etc., s'uneix el problema cardinal de l'educació, que encara aguditza més els anteriors.
Un sistema educatiu deficient produeix un alt índex de fracàs escolar, que en la forma en què s'estructura l'actual sistema educatiu, condemna a un terç dels joves, no sols a una baixa formació, sinó a ser mà d'obra barata en el futur, aspirar als treballs més precaris i pitjor remunerats, en definitiva els dificulta la seva realització com a individus.

Les persones grans.
L'actual sistema, la màxima dels quals és el benefici tant sí com no, ha generat una situació denigrant amb les persones grans, han passat de tenir un pes protagonista en la societat a causa de la seva formació i experiència, a ser una càrrega social i familiar ja que no són productius, caient no poques vegades en la marginalitat i sense que el sistema de protecció social els tingui en compte.
Els pensionistes han estat dividits en tres grans grups, la pertinença a un o altre dependrà del nivell de la pensió:
Així podem trobar un primer grup, compost per pensionistes procedents de les grans empreses i del sector públic, que tenen accés a unes pensions més elevades, quan no de forma prematura mitjançant l'eufemisme de “prejubilacions”, i que mantenen un nivell de vida semblant al de quan estaven en actiu, i per tant, tenen accés a la societat de consum.
Un altre segon grup, estaria compost per pensionistes que en el millor dels casos ronden els 900 euros de pensió, i que si bé no es poden permetre gaires alegries, tenen un poder adquisitiu que els permet anar subsistint, encara que alguns cops amb ajuda de la família.
I a l'últim, estaria el grup d'aquells que no arriben als 600 euros al mes, pensió que difícilment els permet sobreviure, sinó és mitjançant l'ajuda de la família o de la hipòcrita caritat, estant constantment al llindar de la marginació i desestructuració social, aquest grup a més a més té una particularitat, una part d’ell són dones que cobren la pensió de viduïtat.

La immigració.
La necessitat de mantenir un increment constant de la població, com un dels factors necessaris per poder mantenir la taxa de creixement capitalista, i la cada vegada menor taxa de natalitat de la població autòctona, ha obligat al sistema a importar mà d'obra com a simple mercaderia.
Aquest fenomen no és nou per a Catalunya, de fet durant tota la seva història va ser importadora de mà d'obra, la qual cosa diferencia aquest procés immigratori dels anteriors és l'origen dels treballadors que vénen, si en les ones immigratòries del segle XX, els immigrants eren fonamentalment d'altres parts de l'estat espanyol, i els estrangers eren bàsicament hispanoamericans que fugien de les dictadures militars, avui en dia la immigració té bàsicament unes causes econòmiques, i el seu origen és molt heterogeni, de totes les parts del món.
Aquesta diversitat produeix certes diferències lògiques: diferents cultures, llengües, religions, etc.; diversitat que el propi sistema exagera per mantenir la divisió entre els treballadors.
Cal destacar el paper hipòcrita del govern i del sistema que, d'una banda, diu voler controlar els fluxos immigratoris il•legals; i per un altre, mitjançant l'aplicació de la llei d'estrangeria permet constantment bosses de treballadors il•legals, després dels 40 dies de retenció que marca la llei, són portats i deixats lliures però sense papers a la península.

La sanitat.
En l'actualitat la sanitat, encara que universal, ha deixat de ser un dret de la població a una vida digna i saludable, al contrari s'ha convertit en un mer negoci, no tan sols pel finançament per part de l'estat dels centres sanitaris privats de la Bonanova, mitjançant la desviació de pacients per realitzar proves mèdiques, sinó pel procés de deteriorament de la sanitat pública, llistes d'espera, desviació d'inversions, etc., que condueix poc a poc a la justificació de la necessitat de la seva privatització.
Un altre paper important ho juguen els medicaments, els laboratoris farmacèutics s'han convertit en veritables conglomerats financers, vertaders beneficiaris del sistema sanitari, que mitjançant els seus congressos mèdics imposen tractaments basats en els seus fàrmacs, promovent un ús indiscriminat dels medicaments, que ocasiona al•lèrgies com en el cas de la penicil•lina, o immunitat com en el cas dels antibiòtics, arribant inclusivament a fer xantatge als governs sobre el control dels medicaments anomenats genèrics.

L'ensenyament.
El capitalisme s'ha dotat d'un sistema educatiu acientífic, el major mèrit del qual consisteix a alliçonar als joves en el seu futur paper de mà d'obra al servei del sistema, per a això inculca tots els valors clàssics de la seva ideologia, l'individualisme, la competència desenfrenada, etc, l'escola compleix amb el paper de segregació classista i de filtre social entre les classes, lluny queda ja la reivindicació progressista d'un ensenyament laic, públic i gratuït.
No és un ensenyament laic, perquè si bé és cert que la religió catòlica és una assignatura optativa, no és menys cert que la resta d'assignatures i activitats solen desprendre un “tuf” judeocristià important, sense comptar amb el paper que encara juga l'església en aquest camp i que li confereix un important pes ideològic.
No és pública realment, ja no sols perquè existeixi una escola privada concertada que paguem tots amb els nostres impostos, sinó que a més a més mitjançant ajudes i subvencions, es potencia el paper d'algunes escoles privades, vertaderes fàbriques que produeixen els quadres que el capital necessitarà en el futur per perpetuar el sistema capitalista, mentre que als treballadors els queda un sistema educatiu, carregat de problemes estructurals, falta de mitjans, etc., que els condemnen a continuar sent explotats com els seus pares.

La cultura.
Si bé és cert que la cultura sempre va estar destinada a les elits socials, els palaus, els quadres, la música, etc., totes les manifestacions artístiques no van ser concebudes per entretenir al poble, sinó a les capes dirigents de la societat, l'actual sistema ha corromput la cultura i l'ha transformat, d'una banda en una mercaderia, d'altra banda en part del procés de sotmetiment ideològic de l'individu al sistema.
La generalització del model cultural capitalista exportat per EE.UU., el màxim exponent del qual és la televisió actual, on la cultura s'ha convertit en quelcom efímer, la finalitat última de la qual és fer propaganda del sistema i dels seus valors, sobretot el consumisme, en cap cas educar al poble.
Així, a través d'aquesta propaganda, les empreses inverteixen en aquesta cultura alienant: els concursos “per triomfar en la vida”, la anomenada “premsa del cor”, les sèries que representen models de vida ficticis, etc. Les masses creuen ser creadores i/o participants de la seva pròpia cultura, quan qui controla aquesta cultura són les grans empreses capitalistes.

L'esport.
Aquesta activitat humana ha estat històricament manipulada per les classes dominants, més com un element de recerca d'una perfecció del cos humà, superadora de la pròpies “limitacions” imposades per la naturalesa, que com a resposta a una necessitat de l'individu, però la seva utilització ideològica pel sistema actual ha superat amb escreix als anteriors sistemes.
Així l'esport, excepte quan és popular i de sa oci col•lectiu, ha passat a ser un element més de l'alienació social; el futbol, el basquetbol, etc., s'han convertit en via per contenir la frustració de les masses, a semblança del circ romà; la burgesia aconsegueix importants beneficis econòmics, mitjançant la utilització dels sentiments d'àmplies masses socials: venda d'entrades i publicitat, televisió de pagament, etc.; i a l'últim, les quantitats econòmiques que cobren determinades “estrelles”, creen falses expectatives entre molts joves de la possibilitat de ser una sortida a la seva situació de marginació, acabant en frustració quan no s'aconsegueix.

El medi ambient.
Els recursos naturals no estan al servei del poble, han passat a ser malgastats de forma frenètica per part del capitalisme, en la seva necessitat de produir per produir per augmentar els beneficis, la lògica del sistema passa per la destrucció i l'esgotament dels recursos naturals, la seva lògica li genera una nova contradicció, que se suma a la lluita de classes, de seguir a aquest ritme de producció es pot posar en perill fins a l'existència mateixa de l'espècie humana.
L'aigua s'ha convertit en un bé preat, els grans aqüífers han passat a ser reserves estratègiques per a les grans potències. Els boscos es cremen estiu rere estiu, pel preu desorbitat de la fusta. El litoral està sent destruït pel turisme massiu i les segones residències, el que preval són els beneficis de les immobiliàries i la possibilitat de convertir el nostre territori en una mena de paradís per als jubilats d'alt poder adquisitiu dels principals països europeus.

El fracàs de l'estat del benestar.
Des del naixement del socialisme utòpic al principi del segle XIX, passant per la formació del marxisme, la ideologia burgesa imperant sempre va intentar contrarestar l'avenç de les idees del socialisme, sobre la premissa que els problemes dels treballadors eren simples desgavells del sistema i no un problema estructural.
Al començament del segle XX amb l'aparició del leninisme, i la seva plasmació en la Revolució d'Octubre, el sistema es va veure en la necessitat de teoritzar la formació d'un nou tipus d'estat, on mitjançant una política fiscal, els impostos cobrats als pudents, es repartien entre els menys afavorits mitjançant polítiques socials, la sanitat, les pensions, la cobertura per desocupació, etc., donant peu al naixement de l'anomenat estat del benestar, on adquireix força el paper de teòrics com Keynes o Heine, amb la inestimable ajuda d'una part del moviment obrer, la socialdemocràcia.
Avui en el segle XXI aquests contes de fades han deixat de tenir consistència, d'una banda, les polítiques socials cada cop van minvant més, amb el pretext de contenir el dèficit públic; i per un altre, són pagades amb els impostos provinents de les rendes del treball, és a dir, amb els impostos que paguem els treballadors; per tant, som nosaltres mateixos els que paguem els serveis que ens dóna l'estat.
El capitalisme no té res a oferir als treballadors, llevat de l'explotació capitalista, es miri des del punt de vista que es vulgui mirar, només la transformació revolucionària de la societat pot conduir a l'emancipació dels treballadors.
Només una societat on l'ésser humà sigui el més important, podrà solucionar tots els problemes que li genera a l'home la seva simple necessitat d'existir, una societat on no existeixi l'explotació d'un ésser humà per un altre; una societat on els recursos siguin patrimoni comú així com el resultat de la seva utilització; una societat en què el treball no sigui una obligació alienant per sobreviure, sinó una necessitat creativa; una societat justa, racional equitativa, i ètica, construïda dia a dia amb la participació de tots els ciutadans.
REVOLUCIÓ O BARBÀRIE.

5. LA NOSTRA ALTERNATIVA.
El procés de construcció del socialisme a Catalunya, és inseparable del procés de construcció del socialisme en el conjunt dels pobles de l'estat espanyol, per aquesta raó el Partit Comunista del Poble de Catalunya és part inseparable del Partit Comunista dels Pobles d'Espanya, i per tant, comparteix plenament el seu programa.
Els comunistes no renunciem a la possibilitat d'arribar al poder per altres vies, som conscients que en el marc de la democràcia actual, com a instrument polític de dominació de la classe burgesa, és impossible aconseguir la meta anterior, els comunistes som conscients dels pocs avantatges que poden aconseguir els treballadors als parlaments burgesos, per molt democràtics que aquests siguin, però els comunistes no renunciem a la lluita electoral com un instrument més de la nostra lluita política contra el sistema capitalista, les campanyes electorals i les tribunes institucionals (estatal, autonòmica o local), representen una oportunitat per denunciar la situació de la classe obrera i de la resta de sectors populars en la societat actual, així com un instrument de reforçament del Partit.
Per avançar en el procés de construcció del socialisme, és necessari l'increment de la consciència política de la classe obrera, principal subjecte revolucionari del nostre poble, només mitjançant l'hegemonia de la classe obrera en el procés es pot garantir l'aprofundiment del procés democràtic.
La joventut com a baula més feble de la societat capitalista, s’ha de convertir en el principal motor revolucionari, d'aquí la importància del paper dels Joves Comunistes del Poble català, com a part dels Col•lectius de Joves Comunistes.
Els comunistes som conscients que la classe obrera per si sola, no té la suficient força per realitzar les transformacions que el nostre poble necessita, i que en l’esmentat procés necessita sumar la seva força a altres grups socials, per això els comunistes som conscients de la necessitat de dotar-nos d'una política d'aliances amb altres forces polítiques que ens permeti avançar en els objectius comuns.
Per als comunistes la política d'aliances no és una qüestió tàctica, no es concreta en una simple aliança electoral, al contrari, per als comunistes la política d'aliances és una qüestió estratègica, i per tant, s'ha de construir des de la base de la societat, ha de compartir un programa de transformació, i sobretot, ha d’estar formada per forces que estiguin al marge del bloc de poder que sustenta l'actual monarquia parlamentària, representant genuí dels interessos de l'oligarquia financera, la nostra principal enemiga de classe.
Per als comunistes, la nostra proposta estratègica es concreta en la República de caràcter confederal, com a etapa prèvia a l'edificació del socialisme.
Els comunistes entenem per República no sols el canvi de títol del cap d'estat, sinó un procés de construcció d'una nova i vertadera democràcia, que inclogui tots els camps de la societat, volem una nova democràcia política, econòmica i social.
Els comunistes volem un estat de caràcter confederal, per que només mitjançant el reconeixement de la sobirania dels pobles que componen l'estat espanyol, es pot construir una unió vertadera des de la llibertat i no des de l'opressió nacional, un poble no pot ser lliure a costa de l'opressió d'altres.
Perquè la reivindicació de la república pugui avançar és necessari construir un moviment de masses, ampli, democràtic i plural, que intervingui en les qüestions que afecten el nostre poble, creant estructures de contrapoder, i per tant, d'afirmació de la sobirania popular.
Els comunistes no som ingenus, sabem i som conscients que un moviment republicà ampli no neix, ni es desenvolupa ni s'enforteix del no res, ni per eclosió espontània, és necessari reforçar els col•lectius republicans ja existents i la creació d'altres nous a nivell local, als centres de treball i d'estudi, que permetin la incorporació de milers de persones al moviment republicà basant-se en els vuit punts unitaris:
1. Recuperació democràtica.
2. Restabliment de la sobirania popular.
3. Dret a l'autodeterminació dels pobles.
4. Independència internacional.
5. Derogació de la Constitució de 1978.
6. Recuperació de la memòria històrica.
7. Defensa de la República, amb caràcter laic, democràtic i popular.
8. No a la Constitució Europea.

6. LES NOSTRES PROPOSTES.
Els comunistes catalans, com a alternativa revolucionària per al nostre poble, proposem:

Democràcia, llibertats i garanties individuals i col•lectives.
- Enderrocament de la monarquia.
- Garanties dels drets d'opinió, reunió i associació.
- Derogació de la Llei de partits, la Llei Antiterrorista, etc.
- Ampliar la participació veïnal amb un estatut que reguli la participació ciutadana.
- Llistes obertes en els processos electorals i revocabilitat dels càrrecs electes.
- Democratització dels mitjans de comunicació.
- Unificació civil de tots els cossos de seguretat de l'estat.
- Legalització de l'avortament perquè la dona tingui el control del seu cos.
- Legalització de l'eutanàsia amb control, per garantir el dret a una mort digna.
- Per la solidaritat internacionalista per al desplegament dels pobles.
- Depuració dels responsables polítics, judicials i policials que es vegin implicats en fets de caràcter violent de tipus feixista, racista, de gènere i/o sindical.

Dret al treball digne i a la plena ocupació. Propietat col•lectiva dels grans mitjans de producció i de canvi.
- Derogació de tota la legislació que empara la precarietat en el treball.
- Un nou estatut dels treballadors que garanteixi els drets laborals.
- Reducció de la jornada de treball a les 35 h, i per la plena ocupació.
- Responsabilitat penal empresarial en els accidents de treball.
- Pensions per a jubilats i pensionistes mínimes de 900 € al mes.
- Socialització dels grans mitjans de producció i moviments de capital especulatiu.
- Suport a la petita i mitjana empresa i al cooperativisme.
- Recuperació del caràcter públic de les empreses de grans serveis a la població: sanitat, abastament d'aigua, gas, electricitat, telefonia, transport, escombraries, etc.
- Limitació legal dels processos de subcontractació de les empreses i entitats públiques i privades.
- Nacionalització de la banca i de les multinacionals que operen en el nostre país.
- Control públic del preu de l'habitatge.
- Industrialització del camp i garanties en la comercialització.
- Impuls d'un moviment sindical d'àmplia base participativa, i independent de l'estat i de la patronal.

Tots iguals, tots diferents.
- Per l'escola pública, catalana, laica i de qualitat, contra les subvencions a l'escola privada.
- Per una sanitat pública i de qualitat, dotada dels recursos econòmics necessaris per al seu funcionament i l'ampliació del catàleg de cobertures sanitàries.
- Prohibició de qualsevol mena de religió a les aules.
- Una societat de lliures i iguals sense que cap pateixi cap discriminació.
- Cap al final de la violència social i la discriminació en totes les seves expressions.
- Pel desenvolupament cultural, per una cultura protagonitzada pel poble.
- Creació d'una Agència pública de l'habitatge, encarregada de controlar l'ús del sòl urbanitzable i de la seva edificació, evitant així el seu caràcter especulatiu.
- No als privilegis dels càrrecs públics d'elecció ciutadana, igualtat de les seves retribucions d'acord amb la mitjana dels treballadors.
- Canvi del sistema penitenciari, perquè compleixi realment el seu paper de rehabilitació social dels individus.
- Potenciació de l'associacionisme des d'una perspectiva d'autosuficiència per aconseguir la seva independència dels poders públics.
- Posar al servei de la societat els grans mitjans de comunicació, per crear una vertadera cultura popular, que reflecteixi els orígens i les aspiracions del nostre poble.

Desenvolupament sostenible.
- Control públic de tots els recursos naturals: boscos, rius, litoral, etc. i programació dels usos del territori en plans estratègics d'ampli debat social.
- Model de desenvolupament sostenible sobre la base de l'equilibri de la societat amb el seu medi natural.
- Fi de les construccions al litoral català i de la utilització de tècniques i materials que impliquin processos agressius amb el medi.
- Subscripció de protocols internacionals de garantia d'aquest model de desenvolupament.

Desmilitarització i final de la fabricació i comerç d'armes.
- Tancament de totes les empreses de producció d'armes i del comerç d'aquestes.
- Reconversió d'aquestes plantes industrials en ús civil.
- Desmilitarització del territori de les bases estrangeres o conjuntes.
- Estatut de neutralitat, sortida de l'OTAN-UEO i de tota estructura militar internacional.
- No a la intervenció militar amb l’enviament de tropes a altres països.
- Reforma militar que reconegui els drets democràtics de la tropa i depuri els elements antidemocràtics de l'estructura de comandaments.