dimarts, 26 de febrer de 2008

LA PERVERSITAT SOCIAL DEL NEOLIBERALISME



El retard d’Espanya en el desenvolupament social respecte a la resta de països d’Europa més avançats, per desgràcia per nosaltres, és un fenomen històric i insuperable fins el moment. Fa més de 30 anys pensàvem, els d’esquerra, que aquest injust problema desapareixeria amb l’extinció de la dictadura franquista; però això no va ser així, la oligarquia de l’antic règim i la oligarquia social-liberal van introduir el bipartidisme inspirades totes dues en el model neoliberal, que els sindicats i la resta de partits del sistema van acceptar a través de polítiques de concertació, en la perspectiva de l’abandonament de la lluita de classes i en la pretensió del desarmament ideològic de la classe obrera.

El resultat actual d’això és que mentre que en Espanya a la despesa pública se li dedica en l’actualitat al voltant d’un 40% del Producte Interior Brut (PIB), en Alemanya i França arriba al 50%. La menor despesa de l’Estat de capital públic redueix el volum dels seus serveis socials o la despesa de les principals funcions, com la sanitat i la educació. També va en detriment de les infraestructures del transport ferroviari per a la mobilitat de les persones i en el desenvolupament de la economia de tot el país.

El mateix es pot dir sobre la falta de vivenda pública per a poder accedir a aquest ben social, i igualment als serveis educatius i a les despeses assistencials a les que fa pocs anys en Espanya es dedicava un reduït 20% del PIB, mentrestant en altres països d’Europa era del 28%, 29% i el 31%, aquest últim concretament en Suècia.

Independentment del baix poder adquisitiu de la immensa majoria de les pensions, tenim uns percentatges de fam en les pensions de viudetat i en les anomenades no contributives. La llei de dependència, a part de ser ineficaç per la seva manca de recolzament real a la família, es troba en tan lent desenvolupament que ni tan sols es nota la seva existència a pesar de la propaganda de que va ser objecte. La sanitat pública amb llistes d’espera exasperants i la inaccessibilitat dels pobres als geriàtrics, i igualment dels nens a les escoles bressol per a que les parelles joves puguin mantenir el seu lloc de treball.

Aquesta cruel realitat, que en el nostre país agrupa a 8 milions de persones per sota del llindar de la pobresa, no se solucionarà per mitjà de les falses promeses electorals dels partits del sistema, la màxima expressió dels quals la sustenten tant el PP com el PSOE, ni aquests la resoldran mai. Un partit d’extrema dreta com el PP que presenta un responsable per a la economia, com ho és Manuel Pizarro, ex especulador borsari d’Endesa, i un PSOE que pretén donar continuïtat en el mateix ofici a un Pedro Solbes, integrant de la Trilateral; per naturalesa, ambdós partits son incapaços d’avançar positivament en el compromís social.

Contràriament, anuncien retallades de la recaptació fiscal i inclús devolucions ja descomptades de l’IRPF en base a un hipotètic superàvit de l’Estat, quan el deute del sector públic s‘eleva a 360.000 milions d’euros i els interessos d’aquestos generen 16.000 milions d’euros anuals; el PP aprofita la subhasta per anunciar les rebaixes de l‘IRPF als que cobren per sota dels 60.000 euros. Anuncien promeses noves quan encara estan pendents les escasses mesures aprovades en el 2004, com la negociació de l’Estatut de Catalunya. I prometen coses sense quantificar el que costa cada proposta ni de on sortiran els recursos per portar-les a terme.

Davant d’aquesta situació els comunistes ens reafirmem en la màxima: “socialisme o barbàrie”.