dimarts, 4 de març de 2008

LA SITUACIÓ DELS TREBALLADORS/ES



La situació de la classe obrera, lluny de millorar ha anat empitjorant paulatinament, als recents estudis sobre l’encariment dels preus en el estat espanyol com a conseqüència de la implantació de l’euro, al que s’ha de sumar mesures del propi govern, com el maquillatge de l’IPC incloent les rebaixes comercials, per a d’aquesta forma reduir els increments anuals i contenir la inflació.

A pesar del paradís en el que vivim, amb determinat luxe, i el consumisme al que tenim accés una part de la població, cada cop és major el nombre de famílies que no arriben amb els seus ingressos a final de mes, segons les estadístiques oficials, més de la meitat!, les hipoteques, la targeta de crèdit, els crèdits concedits per financeres, les reunificacions de crèdits; en definitiva, el mecanisme consumista que obliga a moltes famílies a consumir per sobre de les seves possibilitats econòmiques, cada cop es necessiten més pobres per a mantenir a un ric.

Veiem com en els últims tres anys els treballadors han perdut l’1,6% del seu poder adquisitiu, el 2,9% respecte als aliments, el 5,4% en la vivenda, etc.; al que s’ha de sumar, els mecanismes que té l’empresari per a reduir els salaris a través de: hores extres, augment de la productivitat, quart torn, etc.

A més a més de la pèrdua de poder adquisitiu, s’ha de sumar que la majoria dels impostos els paguen els treballadors, durant l’any 2005 el 76,39 % es va recaptar en els impostos com la renda, l’IVA i els impostos especials; tan sols 1 de cada 5 euros recaptats corresponien al impost de societats, es a dir, als impostos que les empreses paguen pels seus beneficis. En aquest mateix any els grups econòmics més grans van tenir uns beneficis escandalosos, i cada any han vist reduït els percentatges que paguen; i encara que es pugui dir que els empresaris i les empreses també paguen l’IVA o els impostos sobre el combustible, no és menys cert que ells afegeixen aquests impostos al preu final del producte, així doncs, també són pagats pels treballadors, compradors últims dels seus articles.

En allò referent a la situació laboral, única font d’ingressos estables que té la majoria dels treballadors, la precarització en el treball és una constant des de fa molt temps, no sols a través de la eventualitat (1 de cada tres treballadors) amb contractes de dies o hores, que afecta fonamentalment als joves, sinó també amb els contractes a temps parcial (1 de cada 10 treballadors), es a dir, sense jornada completa i, en conseqüència, amb menys salari, que afecta sobre tot a les dones.

Però la precarietat laboral no sols es deteriora en funció dels contractes, les pròpies condicions de treball pateixen una reculada brutal, sota l’eufemisme de la “organització del treball”, veiem com les jornades, els horaris, els descansos, etc., es flexibilitzen fins a tal extrem, que els treballadors estan cada cop més temps al servei de la empresa.

Ni tan sols la vida i la integritat física té garantit el treballador, en el postmodern segle XXI les estadístiques oficials parlen de 1.292 accidents greus i 105 morts durant l’any 2007 sols en Catalunya, 846 treballadors morts a l’estat, majoritàriament dels sectors de la construcció i els serveis, degut principalment a la subcontractació en cadena d’empreses, pràctica que els governs es resisteixen a restringir legalment, per a no reduir els beneficis empresarials.