dimarts, 8 de febrer de 2011

Les apostes sindicals del reformisme i el nostre projecte d'articulació del mov. obrer

“La suspensió de l’article 34 de la llei de Relacions Laborals ens retrotrau a la situació que teníem fa quinze anys, empitjorant-la encara més. Pràcticament, el govern autoritza l’acomiadament, amb escasses limitacions, a les empreses.”

Podria ser una crònica actual de les retallades que està duent a terme el govern de Zapatero a través de la reforma laboral i la reforma de les pensions, però no és el cas, sinó que es tracta d’un extracte de l’Assemblea General de CCOO a Barcelona l’any 1976.

He escollit aquests text no per la coincidència i la semblança – que la té - que podríem trobar-hi amb un d’actual que descrivís les conseqüències de les retallades socials, sinó per evidenciar en primer lloc el desenvolupament i l’esdevenir que ha patit el sindicalisme encarnat en CCOO des de la transició fins a dia d’avui.

La primera reflexió que ve al cap al llegir un text com aquest és que alguna cosa – evident - passa amb el sindicalisme, especialment el de CCOO, quan després de més de tres dècades des de la legalització dels sindicats, podem argumentar amb exactament els mateixos qualificatius (acomiadament més barat, per exemple) el tarannà de les diferents modificacions del món laboral que s’han promulgat des de llavors per part dels diferents governs.

Però la raó de ser d’aquest escrit no és fonamentalment parlar del paper que han tingut durant tots aquests anys els sindicats majoritaris, que a ulls de molts és molt clar i no hi ha discussió possible, sinó és tractar com els comunistes afrontem els reptes d’organitzar el moviment obrer i sindical i com d’altres llencen trets a l’aire amb els ulls embenats, esperem que de forma innocent i no de forma conscient.

En un recent escrit la cèl·lula Ramon Casanellas del PCC – que com a mínim han tingut la decència de pronunciar-se públicament al respecte, a diferència del seu Comitè Cental – diuen el següent:

“Les organitzacions sindicals suposen la darrera barrera de resistència davant l’ofensiva que patim, essent les organitzacions més nombroses i millor estructurades de l’esquerra. La implicació dels sindicalistes és clau en l’articulació d’una esquerra política a l’alçada dels reptes davant els que ens trobem.”

Segons el meu parer, aquesta afirmació sembla una sincera broma de mal gust, ja masses vegades repetida per part d’aquesta organització, que després de l’actual pacte sobre la reforma de les pensions subscrit per part de les dues centrals sindicals majoritàries amb la patronal i el govern queda com paper mullat i perd qualsevol validesa en cas que algú seguís creient-ho així. No es pot afirmar, com fan, que per una banda aquesta reforma de les pensions és una de les retallades socials i dels drets dels treballadors més importants de la història moderna del nostre país, i per l’altra, que els sindicats, que han sigut els firmants i garants del pacte social a la vegada que apagaven qualsevol mobilització i contestació social, són “la darrera barrera de resistència davant l’ofensiva que patim”, ja que és d’un incongruència total i no té ni cap ni peus.

Més preocupant sembla encara – no per la postura diferenciada, sinó per “l’oblit” d’un punt central en tot plegat - la postura del PCE que a través d’una nota (*) de la seva Secretaria del Món del Treball amb data del 18 de Gener s’oposa a la reforma de les pensions, tot i que oblida, suposem que deliberadament, fer qualsevol tipus de menció sobre el paper que han tingut CCOO i UGT en l’aprovació d’aquesta reforma i atribueix de forma unidireccional cap a un dels “agents” la responsabilitat de l’aprovació de la reforma, afirmant coses com “Suma y sigue de las políticas del Gobierno de Zapatero recortando derechos a los trabajadores / as de este país. Se confirma su sumisión a los poderes económicos al dejar una vez más claro que el objetivo de las políticas del Gobierno del PSOE es premiar a los causantes de la crisis, castigando a los que nada tienen que ver con las causas que la provocaron.”. Doncs bé, seguint la línia argumental del PCE en aquest escrit, crec que no quedaria cap dubte per ments no massa intrèpides de quina és “la submissió als poders econòmics” per part dels sindicats majoritaris de la que es parla a l’escrit, ja que val per igual a l’hora d’aplicar la reforma la firma del govern que la dels sindicats: els dos han firmat exactament el mateix document, així que fer veure en uns la responsabilitat i eludir la dels altres és un exercici de pur cinisme i insult a la classe treballadora, que és la que patirà les conseqüències de tot plegat.

He fet aquest petit repàs a diferents postures que han esgrimit els dos partits comunistes instal·lats en el reformisme que existeixen avui en dia a l’Estat espanyol per a evidenciar tant com uns i altres, amb diferents formes de fer-ho pal·les, donen pals de cec en les seves respectives valoracions sobre la reforma de les pensions – que evidentment han de criticar; el contrari seria directament un ataca manifest al seus estatuts, que per cert la cúpula de CCOO no ha tingut cap tipus de problema en passar-se’ls pel forro – atacant la reforma de forma “contundent” i dient als governs el nom del porc i més i per altra banda obviant o fins i tot alabant el paper dels sindicats en aquest procés amb allò de “si no fos per ells seria pitjor”.

Suposo, i vull pensar que així és, que no hi ha cap voluntat “malèvola” darrera d’aquestes organitzacions i que tot plegat és fruit de la dependència objectiva que han generat al voltant d’aquests sindicats, convertint CCOO en l’únic refent sindical i comptant entre les seves files amb innumerables delegats i alliberats, que objectivament no poden criticar la mà que els hi dóna de menjar. I amb això vull arribar a l’objecte final d’aquest article, que no és altre que situar l’actual realitat sindical i el perquè d’actuacions com les dels partits del reformisme, que després de més de 30 nefastos anys de sindicalisme oficial i majoritari continuen parlant d’aquests sindicats com si fossin els mateixos d’abans, que realment colpejaven al règim i eren veritables garants dels drets i les conquestes dels treballadors.

Arribats a aquestes altures de la pel·lícula on els sindicats s’han convertit en simples empreses de bens i serveis, en simples assessories jurídiques, sustentats per multimilionàries subvencions per part de les institucions – amb això s’entén gran part de l’actual posició d’aquests sindicats – no podem seguir parlant d’aquests sindicats en termes classe com s’encaparren a fer els “comunistes” del PCC i del PCE, ni podem seguir plantejant, - com fa temps que pensem des del PCPE i el PCPC - que l’estratègia sindical i el moviment obrer passen indefectiblement per aquestes sigles sindicals.

“ Concebem l’assemblea de centre de treball (...) com l’òrgan bàsic de la democràcia sindical”.

Doncs bé, aquesta concepció que esgrimia CCOO en la seva Assemblea General de 1976 continua essent per nosaltres una clara veritat, tot i que justament és ara CCOO qui nega aquest dret en la majoria de centres de treball i imposa la seva representació sindical i la seva tutela per defensar els drets laborals i gestionar la negociació col·lectiva.

L’enfortiment del moviment obrer segueix passant per l’organització d’assemblees de treballadors als centres de treball, als barris, als pobles, com a expressió organitzada de la classe, lluny dels interessos que tenen avui en dia els grans sindicats majoritaris. Les assemblees de treballadors són la necessària expressió organitzada de la classe treballadora i a la vegada el germen indispensable i l’expressió del contrapoder per part de la classe obrera, en una forma d’organització – i futura gestió – que no és ni podrà ser acceptable pel sistema, que pretén i pretendrà mantenir a la classe obrera dins les estructures que ell mateix pot generar i assumir, en el seu dia el sindicalisme vertical i avui en dia el sindicalisme oficial de CCOO i UGT.

Això no vol ni voldrà dir que els comunistes rebutgen la participació dins de per exemple CCOO, ja que igual que els comunistes vam participar del sindicalisme vertical perquè enteníem que tot i l’aparent contradicció que suposava, era la millor manera en un moment determinat d’arribar als treballadors, també participem en determinades condicions del sindicalisme de CCOO. La diferència entre la nostra aposta i la aposta dels partits del reformisme és que nosaltres no plantegem la participació en els sindicats com una aposta estratègica, sinó que plantegem la nostra participació sindical en criteris de combativitat, en funció de la realitat concreta d’un sector i de quina és la situació i el paper que juguen els diferents sindicats existents en cada realitat laboral. Per a nosaltres aquesta és la millor manera de garantir la combativitat sindical en una empresa determinada, sense lligar-nos a nivell estratègic a unes sigles, ja que avui en dia no existeix cap sigla que puguem prendre com a vàlida en termes generals.

Per sobre de tot està el compromís amb la classe i la defensa dels seus interessos, per tant, repeteixo, la nostra participació sindical està determinada a les condicions concretes en las que se situïn les diferents referències sindicals en cada cas concret. Però evidentment, no som aliens a que aquesta dispersió sindical no afavoreix les lluites del moviment obrer i la seva capacitat de resposta, per això mateix hem d’anar més lluny de la pura i clàssica estratègia sindical històrica i articular noves formes d’organització de la classe obrera, que degut a l’actual situació del moviment obrer i especialment del sindicalisme es converteixen en indispensables.

En aquest sentit el PCPE llança la consigna de la creació dels Comitès per a la Unitat Obrera, que pretenen trencar l’actual situació d’empresonament del moviment obrer que patim i crear una alternativa que passi per sobre de la infinitat de sigles sindicals i que independentment de l’afiliació sindical dels treballadors, comporti l’organització d’aquests en comitès que serveixin per a l’organització de les lluites obreres i la defensa dels drets de la classe, sempre des de la perspectiva perduda per part de la majoria d’organitzacions sindicals, especialment les dues majoritàries, de la lluita contra el capitalisme i amb una perspectiva socialista.

Aquesta és l’alternativa que plantegem els comunistes del PCPE i el PCPC, i que no és tasca meva desenvolupar ja que ja hi ha documents prou extensos al respecte, però que considero que és d’importància cabdal estudiar i desenvolupar per fer avançar el moviment obrer i treure’l de l’actual situació, que degut a la seva manca de capacitat de resposta ens està comportant a la classe obrera el retorn a unes condicions d’explotació pròpies de l’edat medieval.

(*) http://pce.es/secretarias/secmundodeltrabajo/pl.php?id=4413

Carles Masip

Responsable Polític dels CJC/Joves Comunistes del Poble Català