Les mobilitzacions iniciades el 15M responen a una estratègia de baixar la pressió a l'olla social i evitar respostes de contingut classista.
En una conjuntura així cal respondre amb organització, organització i organització.
Les mobilitzacions iniciades aquest 15M sota el lema “Democràcia Real Ja”, se suporten sobre el nivell d'indignació, d'una part important de la base social, davant les conseqüències que la crisi capitalista està tenint sobre les seves condicions de vida, especialment sobre la classe obrera i sectors populars i, d'una manera particular, sobre la joventut.
El PCPC analitza aquesta situació amb atenció, i fa aquest pronunciament amb la voluntat d'ajudar al fet que aquest moviment –de confusos orígens- no distregui a la classe obrera i evitar que actuï ajudant a bloquejar l'avanç d'una posició de confrontació amb les arrels profundes de la crisi capitalista. El desenvolupament dels esdeveniments apunta al fet que, amb una certa sortida de pressió de l'olla social, tot tornarà a estar en coordenades assumibles pel bloc dominant, que continuarà amb les seves polítiques antiobreres per tractar de remuntar la crisi del sistema, mantenint el consens social fins ara assolit.
A l'hora de caracteritzar aquest moviment, hi ha tres elements que determinen la nostra anàlisi:
-es tracta d'un moviment que ataca la línia de flotació de la lluita de classes.
-es tracta, així, d'un moviment interclassista
-es tracta d'un moviment de clar caràcter ideològic petitburgès
LA RECULADA DE L'ORGANITZACIÓ DE LA CLASSE OBRERA
La debilitat d'una eina desenvolupada per part de la classe obrera, en forma de Partit Comunista, àmpliament implantat i combatiu; així com la falta de desenvolupament d'un projecte sindical classista amb ampli suport de la classe obrera, formen part del brou de cultiu que dóna lloc a aquest moviment.
L'agudització de la lluita de classes a l'Estat espanyol és un fet objectiu, sistemàticament ocultat pel bloc del poder. La situació derivada de la crisi està afectant a sectors ben formats professionalment, i amb àmplia capacitat intel·lectual, de la classe obrera; principalment joves, que veuen com les condicions de vida que se'ls prometien sota el capitalisme no estan sent satisfetes, sinó tot el contrari, es frustren. Davant aquesta situació, i davant les insuficiències de l'element subjectiu revolucionari, aquests sectors busquen sortida al seu descontentament per mitjà d'expressions reformistes i petitburgeses, clarament manipulables per part del sistema per evitar l'elevació de la consciència i el possible esclat social amb un sentit transformador.
Sota un programa de cort reformista, basat en plantejaments tan idealistes com que la crisi econòmica és fruit, en part, del mal funcionament dels mecanismes “democràtics” d'un país com l'Estat espanyol (homologable als de la resta de països de la UE), o dels mecanismes de “control financer”, es plantegen una sèrie de propostes -recollides en les seves Propostes-, que van des de la petició de bonificacions a empreses que tinguin poca contractació temporal, l'exigència de la plena aplicació de la Llei de Dependència, la Taxa Tobin, la reforma de la Llei Electoral o la inclusió de “mecanismes que garanteixin la democràcia interna en els partits”, tot això passant per la utilització de termes com a “classe política”, que parteixen d'una concepció aliena als nostres plantejaments més bàsics. Aquesta orientació idealista i possibilista no qüestiona per res la validesa del sistema capitalista, senzillament tracta de reformar-ho perquè funcioni millor.
UNA POSICIÓ CONTRA L'ORGANITZACIÓ COMBATIVA DE LA CLASSE OBRERA
Aquests plantejaments reformistes, que perfectament subscriurien IU-EUiA o el PCE en la seva lògica d'anar cap a un capitalisme de rostre humà (de vegades diuen “socialisme”) “mitjançant l'aprofundiment de la democràcia”, se li uneixen una sèrie de posicionaments obertament atemptatoris contra la forma d'organització del moviment obrer: el Partit i el Sindicat. Aprofitant la mala imatge dels partits burgesos (a pesar que, per exemple a el País Valencià, totes les enquestes pronostiquen una victòria aclaparadora de Camps malgrat la corrupció) i els sindicats majoritaris, es fa tabula rasa i es planteja un discurs antipartit i antisindicat, que recupera els posicionaments més esquerrans relatius a la no necessitat d'organicitat, d'estructures i que diu organitzar-se “horitzontalment” a través de “les xarxes socials”.
La militància comunista té suficient experiència acumulada, a través de dècades de lluita, com per saber perfectament que les idees no viuen sense organització, i molt menys les idees variopintes d'un moviment que diu pretendre plantar cara en poder establert; cada vegada amb més sofisticats recursos per dinamitar les possibles erupcions descontrolades que puguin sortir en moments com l'actual.
I també sabem que els discursos basats en la “inorganicitat” estan pensats per desprestigiar i tractar d'arraconar a la possible influència dels Partits Comunistes, lloant l'espontaneisme, el movimentisme i el horizontalisme, elements que es demostren sempre com a falsos en la pràctica i molt útils a determinats sectors esquerrans. En el concret, tot militant comunista amb certa experiència en “àmbits unitaris”, ha sofert aquest tipus d'experiències i sap a on acaben portant: impossibilitat de plantejament del discurs ideològic comunista, manipulació d'assemblees, etc. En aquest cas, la suposada utilització de les “xarxes socials” és un element enganyós i molt convenient para determinats sectors interessats a desprestigiar les formes d'organització de la classe obrera.
CONTINUAR AMB L'ORGANITZACIÓ DE LA CLASSE OBRERA
Els qui militem per la revolució no podem donar cobertura, directa o indirectament, a posicionaments que ataquen directament a l'essència del partit leninista de nou tipus. Encara que hi haurà altres plantejaments ideològics que –fins i tot reclamant-se hereus de Lenin-, facin els ulls grossos amb aquest element. Nosaltres no, i la nostra tasca és combatre aquestes posicions fent valer la nostra experiència i la nostra anàlisi de classe.
D'altra banda, el PCPC no assumeix els plantejaments de tall postmodern relatius al fi de la classe obrera i la seva disgregació en diferents sectors: precaris, subcontractats, aturats. Aquest posicionament tendeix a dividir a la classe obrera i facilitar el treball dels elements més reaccionaris, facilitant al seu torn el plantejament divisionista que diferencia entre “treballadors privilegiats” i “treballadors no privilegiats”. El grau d'explotació de la classe obrera no es defineix únicament per la seva remuneració o tipus de contractació, sinó per la seva posició esclavitzada en la cadena d'obtenció de la plusvàlua per la burgesia.
Tots els indicis apunten al fet que aquest tipus de moviments –que s'aprofiten d'una situació objectiva de frustració social que afecta a amplis sectors de la classe i de poble-, serveixen com a vàlvula de fuita en un moment en què les conseqüències de la crisi capitalista estan sent visibles per amplis sectors de la classe obrera, i compartits també per sectors de la petita burgesia que es veuen abocats a la proletarització. La tasca dels i les comunistes en aquest cas no pot passar per reforçar eines difuses o sumar-se cegament a qualsevol moviment, sinó a redoblar l'ofensiva ideològica i dedicar el treball pràctic a enfortir el Partit Comunista com a referent de la classe obrera organitzada i conscient del seu paper revolucionari. Si no es treballa en aquesta línia, fruit a més del debat realitzat en el nostre 9º Congrés, es perd l'orientació de les condicions concretes en què es desenvolupa la lluita de classes al nostre país, i com canalitzar-la cap a posicions superadores de les actuals limitacions de la classe obrera per donar una resposta.
El PCPC denuncia la posició de les organitzacions reformistes que, freturoses de tot tipus de criteri científic, s'han sumat de manera oportunista a aquest procés. Al mateix temps, aquest moviment és recolzat des de sectors empresarials d'extrema dreta. Aquesta absoluta sopa ideològica és totalment inoperant i condemnada a la desaparició una vegada hagi passat la febre momentània.
Un element que avala encara més nostra incredulitat davant aquest procés és l'ampli ressò mediàtic que té. Sorprenent, donada l'habitual actitud dels mitjans de comunicació oficials davant les mobilitzacions i manifestacions que confronten amb el sistema. Es tracta d'un moviment que ve molt bé al poder des del moment en què part del rebuig a partits i sindicats, fallint així l'espina dorsal del moviment obrer. Això està atraient a sectors que fins ara no s'havien mobilitzat davant cap dels atacs cap a la classe obrera i que, davant l'evident cansament que generarà aquesta qüestió, acabaran tornant a les seves cases amb la subjectivitat de derrota i refractaris a la organicitat.
SEGUIREM TREBALLANT PER AIXECAR UN FORT REFERENT CLASSISTA QUE CANALITZI EL DESCONTENTAMENT SOCIAL
És inevitable que la militància comunista confronti ideològicament amb aquest tipus de processos. El Partit Comunista no pot ser part activa en la difusió d'un missatge que atempta contra la seva pròpia naturalesa, ni ser víctima de febres momentànies condemnades al fracàs i amb indubtable orientació reformista. La nostra militància no donarà alè a aquesta orientació política.
La militància del Partit -intervenint des de les vores d'aquest moviment- ha de tenir la capacitat de convertir-se en referent d'els qui, amb bona voluntat, participen en aquestes iniciatives en la creença que li conduiran a posicions de lluita pels seus interessos de classe; però en cap cas avalant-ho. Un procés d'elevació de la consciència de classe passarà sempre per iniciatives transitòries que distreguin de la línia correcta a fraccions de la classe que busquen una resposta a les seves inquietuds; si el Partit sap localitzar a aquestes fraccions de la classe, i establir interlocucions amb ella, haurà d'intervenir per aproximar-les a les seves posicions revolucionàries.
Defensarem sempre l'acció autònoma del Partit buscant l'enfortiment dels corrents revolucionaris del moviment obrer. La burgesia, amb les seves argúcies, no impedirà que la classe obrera avanci cap a posicions revolucionàries i cap a la recerca d'una sortida socialista revolucionària a l'actual crisi estructural del sistema capitalista.
