dimarts, 31 de gener de 2012

Del 15M al Fòrum Social, caminant cap el no res

Després de la gran manifestació del passat dissabte contra les retallades i les privatitzacions, vull fer una crítica raonada al manifest del Fòrum Social Català a la manifestació d’aquest 28 de gener i sobretot davant la docilitat de l’esquerra revolucionaria davant els seus plantejaments. Podeu consultar el seu manifest i la llista de signants.

Després de que l’anomenat “Moviment del 15M” o “#spanishrevolution” sembla ser que ha reduït la seva capacitat de mobilització a uns quants barris i viles de Catalunya, pren el relleu mobilitzador el Fòrum Social Català, l’altermundisme dels primers anys del segle XXI. Però la diferència entre els plantejament d’ambdós moviments és mínima per no dir inexistent, plantegen un model de mobilitzacions i lluita que en cap moment proposa la necessitat de situar el conflicte dins el marc de la lluita de classes. És una opció legítima, ideològica, no la comparteixo però.

La manifestació ha estat un èxit, tot i el mal temps, el bloc del FSC i el de la Plataforma Contra les Retallades i de CCOO-UGT varen aplegar unes 100.000 persones. Es pot afirmar que tot l’espectre ideològic català a l’esquerra (i no tant a l’esquerra) del tàndem PP-CiU hi era present. A aquesta manifestació hi ha assistit tota l’esquerra del país des del PSC i UGT fins a l’extrema esquerra sindical i política antisistema, passant per ONG, associacions cristianes i de molts altres tipus, la gran majoria de l’òrbita del PSC-ICV, fins i tot, la jornada reivindicativa, va tenir el suport de Ciutadans.

Fins aquí, la meva opinió no pot ser altra que positiva, però si es fa el “mapa” de la mobilització, veiem de la existència d’un bloc “institucional” amb un discurs clarament socialdemòcrata i un altre bloc no institucional amb un discurs clarament... socialdemòcrata, el primer plat i el segon son el mateix si fa no fa, només canvia el nom i la presentació. La gran pregunta doncs és, on eren els i les revolucionàries?, on es manifestaren? on es van veure de manifest les seves reivindicacions i propostes? Enlloc.

Em sorprèn com, organitzacions que es reclamen del marxisme i de la revolució assumeixen, signen i donen suport els següents postulats:

1. El problema no és el capitalisme, el problema és el neoliberalisme. En resum, hi ha un capitalisme dolent i un capitalisme bo.

2. Vivim un “estat del benestar precari”. Es desprèn que el model és l’estat del benestar estil nòrdic, sense considerar, és clar, el caràcter històric i funcional del que es va anomenar estat del benestar, bandera de la socialdemocràcia europea dels 60, 70 i 80.

3. La desigualtat provocarà una fractura social que s’ha d’evitar. Novament el missatge de la necessitat d’un capitalisme bo, i la declaració de principis de que cal evitar qualsevol ruptura.

4. La ciutadania és el subjecte mobilitzador. Òbviament cal superar el concepte classe, ja que el problema no és el mode de producció ni el caràcter de classe de l’estat, no existeix la lluita de classes, tot és un problema de gestió i d’un mal repartiment, cal reequilibrar el capitalisme, i el ciutadà, és igual que sigui un assalariat , un botiguer o un gran empresari, si vol un mon millor s’ha de mobilitzar.


Aquest posicionament ideològic i el seu corresponent anàlisi de la realitat no és estrany a organitzacions cristianes, a ATTAC, a ONG com Intermón, i a associacions diverses de la òrbita del PSC i d’ICV. Però no deixa de sobtar-me com organitzacions polítiques, sindicals i de barri, que es reclamen del marxisme, que es manifesten contraries al capitalisme i, fins i tot, que es consideren revolucionàries, mantenen la submissió a aquests postulats.

La qüestió no és senzilla, considero que aquells que diuen ser anticapitalistes i revolucionaris ho diuen sincerament. Llavors per què assumeixen postulats socialdemòcrates? Perquè no es rebel·len davant aquesta corrent de “bonrotllo” quinzeemero, oenegero i altermundista?

Per mi és un misteri encara sense resoldre.

Per mi encara és un misteri major, aquesta febre posmoderna consistent en que a les manifestacions no hi poden haver símbols de partits i sindicats. O sigui, la formalitat burgesa de la llibertat d’expressió i manifestació, la llibertat conquerida de poder manifestar tranquil·lament la teva ideologia i propostes polítiques, ja no es “guai”. Ara ser unitari és invisibilitzar-te i uniformar-te amb una massa anònima que, curiosament, ni qüestiona el sistema, ni el vol destruir i ni molt menys el vol superar.

Curiosament les persones que estem organitzades per acabar amb el capitalisme, per fer una revolució, allà on creiem que ho podem fer millor, ens hem d’amagar dins de programes i propostes reformistes! Increïble, fixeu-vos en el manifest, l’únic tros en negreta és el que “crida a manifestar-se sense banderes ni sigles”, i el conjunt de l’esquerra revolucionària, antisistema o anticapitalista, és igual com li vulguem dir... PAM! De quatre potes, a manifestar-se amb la “ciutadania” contra el “neoliberalisme” per “una societat més justa” i “un estat del benestar de debò”.

Ara més que mai, quan el capitalisme, en la senilitat imperialista, està en una crisi estructural de la que només pot sortir augmentant salvatgement l’explotació de la classe obrera, reprimint qualsevol dissidència, desmantellant el sector públic, proletaritzant a cada cop majors sectors de la petita burgesia i estenent arreu del món guerres de saqueig, com ha passat amb el genocidi de Líbia; a la nostra esquerra només se li acudeix reclamar un capitalisme humà.

Els i les comunistes no podem assumir la ideologia de l’enemic, ni el seu llenguatge, ni la seva caracterització de la realitat. Necessitem situar a la classe obrera com a centre de la lluita, situar la lluita de classes com a motor de la història i la necessitat d’avançar cap a la revolució socialista-comunista com a únic camí de futur per a les majories, d’aquest país, d’Europa i del món. Totes les lluites, ja sigui en defensa dels drets adquirits, ja sigui per reformes concretes i immediates, han de tenir en la classe i en la confrontació d’antagònics els marcs d’actuació, superant definitivament discursos i projectes del capitalisme.

Ferran Nieto, militant del PCPC