dijous, 19 de gener de 2012

La plàcida mort d'un miserable

El diumenge 15 de gener va morir plàcidament a la seva casa Manuel Fraga Iribarne, president-fundador del Partit Popular, ministre durant la dictadura militar franquista i pilar fonamental de l'estratègia de dominació de l'oligarquia sobre la classe obrera i els pobles d'Espanya fins a la seva mort.

Per part de l'estat burgès i tots els mitjans de comunicació al seu servei, la figura de Manuel Fraga ha estat venuda com la d'un "demòcrata". La seva participació en la redacció de la ponència constitucional és el fet en el qual fonamenten aquesta afirmació. Pels i les comunistes que sempre vam dir NO a la Constitució del 78 per burgesa i monàrquica, aquest fet no fa més que certificar-nos la continuïtat entre tots dos règims burgesos.

I és que Fraga va ser una de les persones que van fer possible la transició del règim franquista militar al règim parlamentari, de la dictadura terrorista de la burgesia a la dictadura parlamentària de la burgesia.

La figura de Fraga evidencia la continuïtat de poders entre una forma de govern burgès i una altra, demostra la farsa de la transició i assenyala a la classe obrera i els sectors populars que la lluita ha d'anar més enllà d'aconseguir una quota de participació al parlament burgès, doncs sempre ha de marcar-se l'objectiu de destruir el poder burgès i proclamar el poder de la classe obrera.

Precisament l'actual govern d'Espanya és exercit pel partit que va fundar Manuel Fraga, el Partit Popular, que està aplicant amb duresa una àmplia bateria de mesures que destrueixen gran part dels drets laborals i socials aconseguits mitjançant la lluita organitzada de la classe obrera, la joventut i els sectors populars durant els anys de plom de la Transició en els quals Manuel Fraga va ser Vicepresident del Govern i Ministre de Governació

És necessari conèixer realment la figura de Fraga per esbudellar l'actual democràcia burgesa, que corona com a “demòcrata” i defensor de la seva constitució a aquest pocavergonya, precisament perquè professa els seus mateixos principis. 

Julián Grimau García: patriota i comunista al servei del poble.

Manuel Fraga exerceix un paper fonamental en la condemna i posterior assassinat de Grimau, ja que com a Ministre d'Informació declara en el primer moment que les tortures i el posterior intent d'assassinat després de la detenció de Grimau (en ser llançat per la Brigada Polític Social des del segon pis de l'edifici on estava custodiat) no es corresponen amb l'exquisit tracte que rep en dependències policials, resultant que les greus lesions són producte que el propi Grimau es va encimbellar a una cadira, va obrir la finestra i es va llançar per ella de forma “inexplicable” i per voluntat pròpia.

El dijous 18 d'abril de 1963, Julián Grimau és condemnat a mort per un tribunal militar i l'endemà passat, el 20 d'abril és assassinat per un escamot d'afusellament. Dirigent del Partit Comunista d'Espanya a l'interior, Julián Grimau García va ser l'ultim antifeixista condemnat a mort per delicte de rebel·lió militar, 24 anys després d'haver finalitzat la guerra nacional revolucionària. 

Enrique Ruano, estudiant antifranquista.

El 17 de gener de 1969 és detingut a Madrid l'estudiant de dret Enrique Ruano per llançar propaganda política al carrer i posteriorment és conduït a comissaria. Tres dies després és assassinat en ser llançat des del setè pis d'un edifici per torturadors de la Brigada Polític Social.

Manuel Fraga des del seu lloc de Ministre d'Informació prepara un muntatge amb la col·laboració del diari ABC, dirigit en aquell moment per Torcuato Lucca de Tena on presenten un supòsit diari d'Enrique Ruano en el qual s'expressaven idees suïcides i que va ser publicat per avalar la teoria d'un suïcidi en lloc d'un assassinat polític.

3 de març de 1976. La classe obrera ni oblida ni perdona.

El 3 de març de 1976, la policia armada assassina a cinc treballadors en el marc d'una sèrie de mobilitzacions obreres a Vitòria-Gasteiz. Manuel Fraga es trobava en aquests temps al capdavant del Ministeri de Governació i de ell depenien directament les Forces d'Ordre Públic que van disparar sobre els treballadors, matant a cinc d'ells i ferint indiscriminadament a centenars.

Els herois d'aquella tràgica jornada són els següents:

Pedro María Martínez Ocio, treballador de Forjas Alavesas, assassinat als 27 anys.
Francisco Aznar Clemente, forner i estudiant, assassinat als 17 anys d'edat.
Romualdo Barroso Chaparro, treballador de Agrator, assassinat als 19 anys d'edat.
José Castillo, treballador de Basa-Grup Arregui, assassinat als 32 anys d'edat.
Bienvenido Pereda, treballador de Grupos Diferenciales, assassinat als 30 anys d'edat.

Poc temps després pronuncia la cèlebre frase "el carrer és meu", en referència a la prohibició que les organitzacions obreres es mobilitzin durant el 1º de Maig de 1976. 

La impunitat amb la qual ha mort Manuel Fraga contrasta amb la indignitat dels milers de republicans assassinats durant la guerra pel franquisme del que Fraga va formar part en anys posteriors. Contrasta amb la repressió que va sofrir la classe obrera i els sectors populars durant la dictadura i la transició. I contrasta també amb el paper jugat per Fraga una vegada mort el dictador, valedor del paper que els seus hereus polítics juguen avui dia quan gestionen els ressorts de la dictadura del capital.

Manuel Fraga Iribarne, al cap i a la fi va ser un obedient i servicial alt càrrec de la dictadura, descendent directe d'aquella Espanya que un redactor del periòdic comunista Món Obrer definia al juliol de 1936 com la dels eterns salvadors d'Espanya que no han fet una altra cosa que asfixiar-la; els cacics, els terratinents, els capellans més reaccionaris i els militars oportunistes… quan ens deixaran respirar en pau?

Pel PCPE i els CJC, la mort de Fraga no és motiu de satisfacció. Aquest miserable ha mort plàcidament sense ser jutjat, no podem estar contents d'això.

Aquest és un moment per llevar la careta a la democràcia burgesa, deixant en evidència la seva connivència amb els caps feixistes que van governar el nostre país durant 40 anys. 


Partido Comunista de los Pueblos de España (PCPE)
Colectivos de Jóvenes Comunistas (CJC)