1er Congrés del Partit Comunista del Poble de Catalunya
Enfortir el Partit Comunista, conquerir l’Estat Socialista
Barcelona, 20 i 21 d’abril de 2.013
Enfortir el Partit Comunista, conquerir l’Estat Socialista
Barcelona, 20 i 21 d’abril de 2.013
Inici del període precongressual
Al conjunt de comunistes de Catalunya, amb militància i sense militància, al conjunt de la classe obrera, als quadres sindicals, al jovent obrer.
El Partit Comunista del Poble de Catalunya inicia el període de debat i discussió previ al seu Primer Congrés cridant a la unitat dels i les comunistes entorn el Partit Comunista, que no pot ser altra que un partit de nou tipus, marxista-leninista i regit pel centralisme democràtic.
No és una crida retòrica, és una oferta sincera, seriosa però intransigent. Els i les comunistes catalans tenim una rica història, de la que el PSUC de Joan Comorera és el màxim exponent, un partit ferm, armat ideològicament i que exercí l’avantguarda del proletariat català. Un Partit Comunista en la primera línia de la lluita contra el nazifeixisme, a Catalunya, a l’Estat i a l’Europa ocupada pel nazisme, un Partit de poder i també un Partit de resistència a la clandestinitat.
Però a l’igual que el comunisme català té una història heroica, els darrers 40 anys son la història de la traïció, la renúncia, el possibilisme i l’oportunisme. Son 40 anys de dretització, conciliació, fragmentació i liquidació, tant en l’organicitat com en la ideologia.Ja en els anys 70, en els darrers anys de la dictadura, dins el PSUC comencen les maniobres liquidacionistes, que, amb la complicitat del PCE de Carrillo, acaba expulsant els leninistes, que en un primer moment derrotaren les tesis eurocomunistes en el famós Vè Congrés, i que fundaren el PCC l’any 1981.
Finalment el PSUC de Joan Comorera fou liquidat l’any 1987 per Rafael Ribó, actual Síndic de Greuges, i es fundà la formació anticomunista Iniciativa per Catalunya Verds.
El fil roig del comunisme el segueix el PCC de Pere Ardiaca, Juan Ramos, Quim Boix, Miguel Guerrero i Marià Pere, entre molts altres destacats quadres comunistes que és impossible nomenar. El PCC va ser un dels fundadors del PCPE el 1984. Novament, però, fortes resistències a l’avenç revolucionari, a la construcció del Partit revolucionari, fa que l’any 1994, amb la complicitat del PCE d’Anguita i Paco Frutos, el PCC trenqui amb el PCPE i iniciï novament la convergència amb les tesis possibilistes i de conciliació de classe amb l’eurocomunisme, formant part d’EUiA i entrant en coalició amb ICV, recolzant i formant part, fins i tot, del tripartit català del PSC, ERC i ICV-EUiA.
La contrarevolució a la URSS i el desarmament ideològic que representà, va ser un cop molt dur pel moviment comunista català. Però la continuïtat del comunisme català, del marxisme-leninisme i de la construcció del Partit de la classe obrera que farà la revolució socialista, estava garantida. El 1994, diversos grups de militants comunistes son expulsats o abandonen el PCC, es fundà el primer PCPC, altres grups s’organitzen en els Col·lectius Comunistes de Catalunya. Son temps difícils, la contrarevolució a l’Europa de l’Est donà pas a una gran ofensiva ideològica de l’imperialisme, eren els temps en què la història s’havia acabat, on s’imposava el discurs de la superioritat del capitalisme sobre el socialisme-comunisme.
Un grapat de camarades, però, aguanten la bandera del marxisme-leninisme, de la revolució proletària, entre ells Miguel Guerrero, actual Secretari General del PCPC, en Quim Boix, Rafael Parra, Mora, Rodrigo Moreno, Moles, Ventura, Sisco, José Juan Fornós o en Salvador Guinot, per esmentar alguns d’aquests històrics quadres. Entre tots, unes poques desenes d’històrics comunistes, que l’any 2.001 conflueixen en una conferència d’unitat en l’actual PCPC i es constitueixen, amb un reduït grup de joves encapçalats per la camarada Glòria Marrugat, els JCPC com a organització juvenil del PCPC.
11 anys desprès, desprès de quatre conferències nacionals i d’un procés d’enfortiment orgànic i ideològic, el Partit dels i les marxistes-leninistes catalans, el PCPC, està llest pel seu Primer Congrés.
És en aquest marc que cridem al conjunt de comunistes de Catalunya a confluir en el seu Partit, sota les bases del marxisme-leninisme i el centralisme democràtic, cridem a construir entre tots i totes l’eina de l’alliberament de la classe obrera catalana.
Els i les comunistes del PCPC us cridem a organitzar-vos en el Partit independent de la classe obrera perquè:
1. Considerem que la democràcia burgesa és en realitat una dictadura de la minoria hegemònica, i per tant, l’Estat no és neutral. Per això els i les comunistes lluitem per la conquesta de l’Estat per part de la classe obrera, instaurant la democràcia obrera, la dictadura del proletariat i el socialisme. Per això ens oposem a qualsevol intent de legitimar l’Estat burgès com una entitat neutral, sense caràcter de classe, que pot ser reformat i que, mitjançant la reforma contínua, permet anar assolint etapes que ens aproximin al socialisme, eix central del discurs reformista per justificar els pactes i la participació, per exemple, al govern tripartit.
Finalment el PSUC de Joan Comorera fou liquidat l’any 1987 per Rafael Ribó, actual Síndic de Greuges, i es fundà la formació anticomunista Iniciativa per Catalunya Verds.
El fil roig del comunisme el segueix el PCC de Pere Ardiaca, Juan Ramos, Quim Boix, Miguel Guerrero i Marià Pere, entre molts altres destacats quadres comunistes que és impossible nomenar. El PCC va ser un dels fundadors del PCPE el 1984. Novament, però, fortes resistències a l’avenç revolucionari, a la construcció del Partit revolucionari, fa que l’any 1994, amb la complicitat del PCE d’Anguita i Paco Frutos, el PCC trenqui amb el PCPE i iniciï novament la convergència amb les tesis possibilistes i de conciliació de classe amb l’eurocomunisme, formant part d’EUiA i entrant en coalició amb ICV, recolzant i formant part, fins i tot, del tripartit català del PSC, ERC i ICV-EUiA.
La contrarevolució a la URSS i el desarmament ideològic que representà, va ser un cop molt dur pel moviment comunista català. Però la continuïtat del comunisme català, del marxisme-leninisme i de la construcció del Partit de la classe obrera que farà la revolució socialista, estava garantida. El 1994, diversos grups de militants comunistes son expulsats o abandonen el PCC, es fundà el primer PCPC, altres grups s’organitzen en els Col·lectius Comunistes de Catalunya. Son temps difícils, la contrarevolució a l’Europa de l’Est donà pas a una gran ofensiva ideològica de l’imperialisme, eren els temps en què la història s’havia acabat, on s’imposava el discurs de la superioritat del capitalisme sobre el socialisme-comunisme.
Un grapat de camarades, però, aguanten la bandera del marxisme-leninisme, de la revolució proletària, entre ells Miguel Guerrero, actual Secretari General del PCPC, en Quim Boix, Rafael Parra, Mora, Rodrigo Moreno, Moles, Ventura, Sisco, José Juan Fornós o en Salvador Guinot, per esmentar alguns d’aquests històrics quadres. Entre tots, unes poques desenes d’històrics comunistes, que l’any 2.001 conflueixen en una conferència d’unitat en l’actual PCPC i es constitueixen, amb un reduït grup de joves encapçalats per la camarada Glòria Marrugat, els JCPC com a organització juvenil del PCPC.
11 anys desprès, desprès de quatre conferències nacionals i d’un procés d’enfortiment orgànic i ideològic, el Partit dels i les marxistes-leninistes catalans, el PCPC, està llest pel seu Primer Congrés.
És en aquest marc que cridem al conjunt de comunistes de Catalunya a confluir en el seu Partit, sota les bases del marxisme-leninisme i el centralisme democràtic, cridem a construir entre tots i totes l’eina de l’alliberament de la classe obrera catalana.
Els i les comunistes del PCPC us cridem a organitzar-vos en el Partit independent de la classe obrera perquè:
1. Considerem que la democràcia burgesa és en realitat una dictadura de la minoria hegemònica, i per tant, l’Estat no és neutral. Per això els i les comunistes lluitem per la conquesta de l’Estat per part de la classe obrera, instaurant la democràcia obrera, la dictadura del proletariat i el socialisme. Per això ens oposem a qualsevol intent de legitimar l’Estat burgès com una entitat neutral, sense caràcter de classe, que pot ser reformat i que, mitjançant la reforma contínua, permet anar assolint etapes que ens aproximin al socialisme, eix central del discurs reformista per justificar els pactes i la participació, per exemple, al govern tripartit.
2. Considerem que la Unió Europea és una estructura econòmica, política i militar creada per la burgesia i que, a l’igual que l’estat burgés, serveix als interessos del capitalisme, és una estructura imperialista, i per tant no és neutral. Per això els i les comunistes lluitem contra la UE, i plantegem a la classe obrera la necessitat de sortir de la UE. Per això ens oposem a qualsevol intent d’enganyar a la classe obrera afirmant que la UE és reformable i que es pot assolir una UE de caràcter social, eix central del discurs reformista per justificar la seva submissió al bloc dominat de poder, a la burgesia monopolista.
3. Considerem que l’OTAN és una estructura militar genocida al servei de la classe dominant. Per això els i les comunistes plantegem a la classe obrera que cal sortir immediatament de l’OTAN, i que no hi ha guerres humanitàries ni que l’OTAN es pot dissoldre, l’hem de trencar, l’hem de confrontar.
4. Considerem que el problema no és el neoliberalisme, ni que la crisi és financera o de deute. Els i les comunistes considerem que la crisi és del capitalisme i el problema és el capitalisme, la classe obrera només es podrà emancipar dins el socialisme, amb una economia planificada dirigida per la classe obrera i destinada a satisfer les necessitats de la classe obrera. Per això ens oposem a qualsevol intent d’enganyar a la classe obrera afirmant que hi ha un capitalisme bo, reivindicant l’estat del benestar o formulacions descontextualitzades com el socialisme del segle XXI, que només serveixen per perpetuar el capitalisme com a sistema de dominació, i son utilitzades pel reformisme per mantenir unes formes i discursos més o menys radicals sense alterar ni confrontar l’estat burgès.
5. Considerem que el Partit de la classe obrera ha d’estar al capdavant de les seves lluites, que la seva estratègia ha de ser la de la mobilització permanent i sostinguda, dirigida a la organització de la classe per confrontar a la burgesia en el marc de la lluita de classes, amb l’objectiu final de la presa del poder. Per això els i les comunistes definim que la nostra lluita té un caràcter revolucionari. Per això ens oposem a les posicions que intenten enganyar i desorientar a la classe obrera erigint-se com a intermediaris entre el poder i el poble, sent els interlocutors del poble a les institucions, eix central del reformisme per justificar el seu paper de conciliador de les contradiccions de classe.
6. Considerem que la classe obrera ha de construir un moviment sindical unitari, de classe i combatiu. Per això els i les comunistes cridem a organitzar Comitès d’Unitat Obrera, que superin la divisió sindical i uneixin a la classe en el combat pels nostres drets, els CUO han de ser assemblearis i amb perspectiva socialista. Per això ens oposem al model sindical pactista i de serveis, conciliador i entès com a medi per alliberar membres del Partit, sindicalisme recolzat i promogut pel reformisme, que pacte rere pacte ha depauperat a la classe obrera.
7. Considerem que la revolució socialista la farà la classe obrera, amb el seu Partit d’avantguarda en la primera línia de combat. Per això els i les comunistes ens organitzem en un Partit de nou tipus, disciplinat, que practica el centralisme democràtic, que teoritza i lluita, on els seus militants treballen constantment en el seu perfeccionament perquè han de ser exemple per al conjunt de la classe. Per això ens oposem a l’assemblearisme i al burocratisme, ens oposem a l’esquerranisme i l’intel·lectualisme, ens oposem a l’espontaneisme i l’institucionalisme, el reformisme sempre ha volgut eliminar el centralisme democràtic per que era el principal obstacle per implantar ideologies i pràctiques alienes a la classe obrera.
Aquesta és la proposta del Partit Comunista del Poble de Catalunya al conjunt de comunistes de Catalunya. Proposem la unitat en la lluita per la revolució i la conquesta del poder per part de la classe obrera, i proposem la unitat entorn el Partit de nou tipus com a única eina de la classe obrera capaç d’exercir la tasca històrica d’organitzar, orientar i dirigir la revolució. Qualsevol altra formulació és una il·lusió.
La crisi del capitalisme i la brutal ofensiva contra la classe obrera catalana ens obliga a la responsabilitat. No podem tornar a caure en els errors del passat, hem de trencar amb les dinàmiques dels darrers 40 anys que només han desarmat a la classe obrera, no podem tornar a caure en operacions que reinventen el reformisme, espirals que ens porten novament a posicions de conciliació, de pacte i d’entrega.
Avui els i les comunistes hem d’escollir entre la unitat entorn un programa reformista o la unitat entorn un Partit amb un programa revolucionari. No hi ha camins entremitjos. Els darrers 40 anys ens han de servir, hem de fer memòria, 40 anys de concessions, de retrocessos, de traïcions, de pactes i de fracassos son suficients.
El Primer Congrés del Partit Comunista del Poble de Catalunya marca el punt d’inflexió, oferim unitat per lluitar no per pactar, per construir el socialisme no per humanitzar el capitalisme. Oferim un partit petit encara, però ferm i cohesionat, intransigent amb el fraccionalisme, oferim un partit marxista-leninista que lluita al carrer i als centres de treball.
Comunistes de Catalunya, us cridem a unir-vos al Partit de la classe obrera!
TOT per a la Classe Obrera!
Endavant amb el 1er Congrés!
Enfortir el Partit Comunista, conquerir l’Estat Socialista!
Endavant amb el 1er Congrés!
Enfortir el Partit Comunista, conquerir l’Estat Socialista!
Barcelona, 14 de desembre de 2.012
Comitè Executiu del PCPC
