dimarts, 2 de juliol de 2013

Europa, Espanya, Catalunya


 
El Primer Congrés del PCPC ha definit amb claredat quina és la posició del PCPC sobre el caràcter nacional català i la caracterització de la lluita de classes a Catalunya, esqueixant les arrels històriques i econòmiques que defineixen la classe dominant a Catalunya, concretament el caràcter pendolant de la burgesia catalana i la seva oligarquia. Aquest caràcter pendolant oscil·la entre la necessitat d'un estat central fort que garanteixi els seus interessos i l'aspiració, com a classe nacional, al seu propi estat-nació que li garanteixi un accés directe i sense intermediacions polítiques als mercats mundials.
Properament les tesis aprovades en Congrés estaran disponibles, i no és motiu del present article redundar sobre elles, si no aportar al debat i l'anàlisi de la realitat nacional catalana elements que permetin discernir, en la batalla política diària, allò principal d’allò secundari, l’interès de la burgesia de l'interès objectiu de la classe obrera i capes populars catalanes.
 La política catalana, ja des d'abans de la passada Diada, ha tingut dos eixos discursius fonamentals, d'una banda, com s'enfrontava la crisi del capitalisme des de Catalunya, i de l'altra, sobre el dret a decidir, el model d'Estat i la independència.
Com s'enfronta la crisi a Catalunya no és gaire diferent de com es fa a l'Estat espanyol, no és erroni afirmar que la burgesia catalana ha estat pionera en l'aplicació de mesures antiobreres i antipopulars allà on ha tingut competència, també ha estat pionera en l'exercici de noves tècniques repressives, la darrera, la propera posada en marxa de canons d'aigua contra les manifestacions.
Però pel que fa a la qüestió nacional, al que anomenen "l’encaix de Catalunya a Espanya", la burgesia catalana ha fet un pas endavant de gran transcendència, al que els i les comunistes l’hem d'atendre i entendre. De res ens serveix quedar-nos en la repetició de frases fetes i descontextualitzades del moment històric que vivim. De res ens serveix, i flac favor farem a la classe obrera catalana, si ens tapem els ulls i repetim alguns mantres sense entendre i estar atents a la cadena de successos, no hem de mirar la declaració o gest aïllat, hem de prestar atenció al procés històric, en els seus temps, magnituds i orientacions.
Podem afirmar que avui la burgesia catalana té un projecte propi basat en la sobirania de Catalunya en el marc de la Unió Europea? No tinc cap dubte de que sí.
Molt resumidament, hem d'atendre als antecedents històrics que expliquen les posicions d'avui.
Si bé la burgesia i l'oligarquia catalana ha format part del bloc oligàrquic espanyol, en els moments històrics en què l'estat-nació espanyol ha estat en crisis profundes, com a finals del XIX, a la proclamació per Macià el 1931 de la República Catalana com a estat integrat a la Federació Ibèrica i el 1934 quan Companys va proclamar l'Estat Català de la República Federal Espanyola, expressions més o menys avançades de la burgesia catalana han donat suport a la sobirania catalana. Aquest intent de 1934, avortat militarment per la República de la CEDA, representa un punt d'inflexió en les reivindicacions sobiranistes de la burgesia catalana. La presència del PSUC i la CNT en el Govern de la Generalitat, era reflex dels avenços del proletariat i les capes populars en la correlació de forces de la lluita de classes a Catalunya, fent que la gran burgesia catalana, amb l’expressió política de la Lliga Regionalista i UDC, acabés desmarcant-se de qualsevol intent d'avançar cap a la construcció de l'estat-nació català i acabés recolzant majoritàriament el cop feixista i bona part de la dictadura franquista.
No és fins als anys 60 i a partir d'aquests, quan cada vegada sectors més amplis de la burgesia catalana, veient que la missió fonamental del cop d'estat i la dictadura es complia (acabar amb qualsevol procés revolucionari i modernitzar l'economia espanyola per integrar-la en el capitalisme europeu i mundial), reprenen novament el camí de la construcció nacional catalana.
L'Espanya de les autonomies postfranquista representa aquest encaix de Catalunya a Espanya, o millor dit, l'encaix de la burgesia nacional catalana a l'estat-nació espanyol, en el marc de l’imperialisme europeu, per al que Espanya s'estava preparant des dels anys 60.
Llavors, què ha passat a la burgesia catalana per trencar el pacte autonòmic? D'una banda, la burgesia catalana sempre ha intentat desenvolupar al màxim el model autonòmic, la lluita per l'obtenció de competències i per la millora del finançament per poder desenvolupar-les, ha estat una constant. Però aquest tira i arronsa entre la burgesia central i la catalana no era una confrontació oberta, per a la burgesia catalana, l'estat-nació espanyol representava el seu principal mercat, li aportava seguretat i era la seva porta als mercats europeu, mediterrani i americà.
El 2006, poc abans de l'esclat de la crisi el 2008, en ple frenesí del capitalisme espanyol basat en l'expansió econòmica a base de crèdits i de la construcció, el tripartit català amb el suport de CiU aproven el nou Estatut d'Autonomia, que profunditzava en l'autogovern.
Aquest estatut va ser declarat inconstitucional al 2010 en els articles referents a qüestions lingüístiques, de superestructura jurídica i sobretot sobre l'àmbit financer, bancari i impositiu-recaptatori.
Entre el 2006 i el 2010, ha esclatat una crisi estructural del capitalisme que a l'Estat Espanyol ha impactat de forma especialment brutal, i que a Catalunya ha deixat una administració autonòmica i local en fallida, la destrucció accelerada de forces productives, un mercat espanyol amb cada vegada menys pes en l'estructura econòmica catalana i gairebé un milió d'aturats i bosses de misèria cada vegada més grans.
En aquest context, no ens ha d'estranyar que el bloc oligàrquic espanyol, consolidat en el franquisme i renegociat a l'Espanya de les autonomies s'esquerdi. La burgesia catalana ha vist com el seu projecte de desenvolupament autonòmic de 2006, pensat per situar Catalunya en una posició federal en el context d'un capitalisme en creixement i expansió, era retallat fins deixar-lo en no res, i ha vist com la crisi ha debilitat enormement la posició i la influència d'Espanya en la política i en els mercats europeus i mundials, especialment a Amèrica Llatina i el Carib.
La burgesia catalana, no de forma unànime però sí majoritària, davant aquesta cruïlla ha optat per intentar concloure el seu 'destí' com burgesia nacional, tenir el seu propi estat, aquest cop, lluny del romanticisme vuitcentista, en el marc del bloc imperialista de la UE.
La burgesia catalana avui es planteja per què ha d’intercedir per ella un govern d'un estat cada cop més centralista, debilitat i subordinat, i per què no pot intercedir ella mateixa en els centres de decisió europeus.
En el context actual plantejar que la burgesia catalana situa la qüestió nacional catalana com un instrument per negociar amb el govern central noves competències és estúpid, en primer lloc perquè després de la sentència d'inconstitucionalitat dels articles fonamentals de l'estatut d'autonomia, no hi ha autonomia a desenvolupar, i en el context de profunda crisi sistèmica, en que a Espanya li ha tocat la pitjor part, no hi ha amb què pagar cap desenvolupament autonòmic.
A més, els gestors polítics de la burgesia no tenen marge per retrocedir les seves posicions, després de les manifestacions massives que van promoure i convocar el 2010 i el 2012, després de l'avançament electoral, del concert de dissabte passat al Camp Nou, després de les declaracions institucionals, dels pactes, de posar tots els mitjans de comunicació al servei de la seva causa, poc marge tenen.
El capitalisme en el seu desenvolupament, i encara més a l'actual i avançada fase imperialista, tendeix inexorablement a concentrar-se. Avui la concentració de capitals supera el marc de l'estat-nació, i l’hem de situar a escala mundial i particularment en el marc dels blocs imperialistes (UE, TLCAN, APEC, UNASUR-CELAC, OCS...) Així doncs, quan parlem de concentració de capitals, si bé aquests segueixen fent-ho en el marc de l'estat-nació, principalment aquests es concentren en el marc de les unions imperialistes. En el nostre cas de la UE.
La Unió Europea, com a unió imperialista molt consolidada, ha desenvolupat prou elements superestructurals que permeten a una burgesia nacional com la catalana trobar el refugi que avui té a Espanya en el si de la unió. I citaré uns quants exemples, el principal atractiu que tenia el concepte Espanya per a la burgesia catalana era el mercat espanyol, avui Europa és aquest mercat de lliure circulació de mercaderies i força de treball. Espanya ofereix a la burgesia catalana el monopoli de la violència, avui Catalunya en la vessant policial ja ostenta aquest monopoli i en el militar, el paraigua europeu fa prescindible l'exèrcit espanyol per garantir els interessos de la burgesia catalana. Un últim exemple és la funció normativa i legal de l'Estat Espanyol, aquestes normes i lleis són imprescindibles perquè els negocis prosperin, avui la Unió Europea és la que defineix el marc normatiu del mercat europeu, la burgesia catalana no necessita, o almenys així ho creu, l'empara de l'estat Espanyol.
Espanya ha fet en els últims vint anys un gran servei al capitalisme català, propiciant i afavorint la seva expansió al Magreb i l’Amèrica Llatina. Però la brutal crisi que estem patint ha provocat una massiva retirada de posicions a l'estranger i la venda de molts actius a capitals europeus, nord-americans i xinesos fonamentalment.
Per exemple, un dels vaixells insígnia de la internacionalització del capitalisme català, AGBAR, és en un 75% propietat de la francesa SUEZ i en un 25% de La Caixa. La Caixa s'ha convertit en el principal accionista de grans monopolis espanyols com Repsol i Gas Natural, que han vist com les seves posicions en l'escenari internacional han retrocedit espectacularment, conseqüència de l'impacte de la crisi del capitalisme a Espanya.
Per exemple Repsol s'ha hagut de desfer del seu negoci de butà a Xile, ha perdut YPF a l'Argentina, ha hagut de vendre tots els seus actius de gas natural liquat a l'holandesa SHELL o per exemple la seva participació a la refineria de REFAP. Abertis, una altra empresa de La Caixa, ha hagut de vendre l'aeroport de Cardiff al Regne Unit a preu de cost, el seu negoci de pàrquings SABA o la seva participació a EUTELSAT a un grup xinès. Gas Natural Fenosa, participada per La Caixa-Repsol en un 65%, ha hagut de vendre el seu negoci a Nicaragua, s'ha venut part del seu negoci minorista a Madrid a Galp i Morgan Stanley, i hi ha creixents rumors que Repsol està temptejant un comprador per desfer-se del seu 35% a GNF. La Caixa s'ha venut fins i tot Port Aventura a un grup italià.
Aquests són uns pocs exemples del retrocés de posicions del capitalisme català, que necessita accelerar la venda d'actius i de línies completes de negoci per poder resistir la crisi i capitalitzar l'enorme deute sobre el que ha basat la seva expansió internacional. Això no és un fenomen exclusiu català, el capitalisme espanyol està en la mateixa dinàmica, i BBVA, Santander o Telefònica pateixen aquesta situació. Fins i tot el grup PRISA avui és propietat de Liberty, un grup nord-americà vinculat fortament amb el sionisme.
Davant d'aquesta situació considero complicat seguir sostenint que l'aposta per incorporar Catalunya a la cadena imperialista de forma autònoma és simplement una cortina de fum o una simple baralla dins del bloc oligàrquic espanyol per obtenir un millor repartiment del pastís espanyol. Un pastís del que no queden més que engrunes.
Un error de l'esquerra espanyola, ha estat identificar a la classe social dominant amb la nació sobre la que domina. L'estereotip de la Catalunya burgesa ha estat utilitzat nombroses vegades per una esquerra espanyolista incapaç de comprendre el caràcter nacional català. Els i les comunistes hem de superar aquesta qüestió de forma decidida.
Que avui la burgesia catalana sustenti el seu projecte per perpetuar-se al poder sobre la necessitat d'una Catalunya independent en el marc de la UE, és simplement perquè hi ha les bases per a això, existeixen les bases materials, i també les bases culturals, sociològiques i psicològiques.
A Catalunya hi ha una consciència nacional diferenciada de la consciència nacional en que s'ha basat la construcció de l'estat-nació espanyol, Catalunya és una nació. I en base a això els i les comunistes de Catalunya hem de (re)aprendre a interpretar la realitat nacional i a actuar en la nostra tasca d'organitzar a la classe obrera i capes populars per a la conquesta del poder i la construcció del socialisme.
En els propers mesos veurem com es torna a accentuar la presència del sobiranisme, el concert del passat dissabte ha estat el tret de sortida d'una nova escalada política i de mobilització de les masses. La propera Diada Nacional, segurament acollirà una nova mobilització popular massiva, aquesta vegada en forma de cadena humana, tot això enfocat a que s'iniciï l'any 2014 en clau sobiranista de cara a una consulta o plebiscit.
Els i les comunistes del PCPC hem de desenvolupar una posició política independent de les posicions burgeses, tant les que pretenen mantenir l'estat centralista espanyol com les que pretenen incorporar Catalunya a la UE com un estat més. Aquesta posició ja l'hem anat desgranant en pronunciaments i en el mateix Congrés, però hem d'aprofundir, hem de debatre i sobretot hem de concloure una política totalment coherent, que ens situï en les claus que necessita la classe obrera catalana, que és a qui ens devem, i no en claus subsidiàries de la burgesia, ja sigui catalana o espanyola.
La nostra proposta general, i que compartim amb el nostre partit germà, el PCPE, és la construcció d'una República Socialista de caràcter Confederal. Aquest caràcter confederal, en el cas català ha de ser tractat i discutit, el com ho concretem en una proposta política a la nostra classe i el per què li oferim.
Els i les comunistes catalans sempre hem reconegut el caràcter nacional de Catalunya, i per tant, el seu caràcter de subjecte polític i el seu dret a la lliure autodeterminació, fins i tot si ho decideix, a la separació. Molts comunistes han mort defensant aquest dret, molts comunistes han estat a la presó defensant aquest dret. Ho hem defensat els comunistes sempre, i ho hem defensat quan molts dels que avui apareixen com a patriotes, perseguien i criminalitzaven els que reivindicaven aquest dret.
Però els i les comunistes podem donar suport a la independència de Catalunya en el marc de la Unió Europea? Podem donar suport a la construcció d'un estat independent que sigui un paradís fiscal com Suïssa o, pitjor encara, Andorra? Mai. Perquè donar suport això és donar suport al projecte del nostre enemic de classe, a la classe obrera catalana i a les capes populars no ens beneficia en res, al contrari, enfortiríem les posicions de la burgesia, el que implica sempre l'afebliment de les posicions de la classe obrera.
Una altra cosa seria si ens trobéssim davant d'un hipotètic escenari en què sectors avançats de la burgesia encapçalessin un projecte de recuperació de la sobirania, antimonopolista i antiimperialista, però ni estem a Amèrica Llatina, ni estem al segle correcte.
Llavors hem de recolzar la sacrosanta unitat d'Espanya? Mai. Espanya és en la seva gènesi un projecte de construcció del capitalisme, per no donar suport al projecte històric de la burgesia catalana, no recolzarem el projecte històric de la burgesia central.
Llavors hem de ser uns ni-nis, i mantenir-nos al marge? Molt menys. Avui més que mai els i les comunistes catalans no hem de romandre al marge de la qüestió nacional catalana. Els nostres estatuts i les nostres tesis ens defineixen el camí, el nostre objectiu és la construcció del socialisme a Catalunya.
En aquesta titànica lluita pel poder, els comunistes catalans estem amb la resta de comunistes dels pobles d'Espanya, espatlla amb espatlla, per la conquesta del poder per part de la classe obrera. I és en la unió lliure de pobles lliures en la qual s'articularà el socialisme que proposem.
És en la lluita pel Socialisme a Catalunya on li oferim a la nostra classe la culminació de les aspiracions nacionals catalanes, és en el Socialisme on hi haurà una Catalunya veritablement lliure, i a més proposem una Catalunya més forta, ja que proposem la unió d'iguals amb els altres pobles socialistes d'Espanya.
Proposem una Catalunya Lliure i Socialista, que amb la resta de pobles lliures i socialistes de l'Estat, construeixi el socialisme-comunisme, i ajudi a la resta de pobles del món a conquerir la seva veritable llibertat i sobirania.
No podem dir-li a la nostra classe, al nostre poble, que s'esperi a que conquerim el socialisme, que amb la superació de la contradicció de classe la resta de qüestions quedaran resoltes. Hem de ser capaços de fer visualitzar aquest futur amb propostes concretes.
Si finalment hi ha una consulta o plebiscit en què es discuteixi si Catalunya ha de ser un 'Estat Europeu' el PCPC ha de tenir una proposta que surti del codi binari que ens imposa la burgesia, ens haurem de sortir de la trampa del sí o del no , sent capaços d'explicar la nostra proposta i fent-la comprensible per a les grans majories.
La nostra posició política és molt minoritària, avui escassos obrers a Catalunya veuen en el socialisme un futur millor per a ells, per als seus fills i per als fills dels seus fills. Però som més que ahir, i en la persistència en el que sabem correcte està la nostra garantia de prevaler.
No amb certa vergonya aliena veig els qui van canviant en funció del que toca l'orquestra burgesa, hi ha els qui avui descobreixen que són independentistes, n'hi ha que afirmen que estan disposats a governar amb la burgesia i fins i tot els que descobreixen en la teologia una font inspiradora. La nostra posició ha de ser ferma i clara, i no estar subjecta a l'oportunisme del moment per tenir un grapat de militants nous, ser benvinguts a les reunions socials de la nova progressia o ni molt menys, aspirar algun dia a una butaca al Parlament.
Nosaltres els i les comunistes ens hem marcat un objectiu difícil, volem que la classe obrera tingui el poder, no el volem compartir, no el volem negociar ni pactar. I a més ens hem proposat construir el Socialisme, no ens hem proposat un capitalisme menys dolent, ni un postcapitalisme difús. Això ens obliga a ser constants i tossuts, ens obliga a ser ferms, a saber quan ser flexibles, i sobretot a saber analitzar correctament el moment concret i a saber rectificar quan calgui, a ser àgils, eficaços i eficients. Només així podrem organitzar a cada vegada més treballadors i treballadores per a la revolució.


Ferran Nieto
Sec General del PCPC