90 ANIVERSARI DE LA REVOLUCIÓ D’OCTUBRE
Declaració del Comitè Central del PCPC
Barcelona, 24 de Novembre de 2007
El 7 de novembre de 1917 la classe obrera russa va prendre el poder; no era la primera vegada a la història que succeïa un fet així, ja el 1871 la classe obrera de París es constituïa en la Comuna; però era la primera vegada que la classe obrera consolidava el seu poder, i es constituïa el primer estat obrer de la història.
El fet que la revolució triomfés a Rússia, no fou ni una casualitat ni un capritx de la història, al contrari, fou el resultat de l’evolució de la lluita del moviment obrer, i la culminació d’un procés històric que neix amb la classe obrera; la possibilitat d’eliminar per sempre l’explotació de l’home per l’home, construïnt la societat socialista com a pas previ a la societat comunista.
El 1917 tots els països d’Europa s’enfronten, després de tres anys de guerra imperialista, a una profunda crisi que posa en situació de fallida a tot el sistema capitalista, la població d’aquests països no pot suportar més les penúries provocades per la guerra; però els seus partits obrers, en aquells temps anomenats socialdemòcrates, lluny d’encapçalar el descontent dels treballadors i treballadores contra la guerra i convertir la guerra imperialista en revolució socialista, majoritàriament s’havien posicionat amb les seves respectives burgesies en la defensa de la pàtria burgesa; només la majoria (bolxevic) del POSDR conseqüentment amb el marxisme, encapçala el descontent dels obrers, els camperols i els soldats russos contra la guerra, contra la fam.
La revolució es produeix a Rússia degut a que es conjuguen tres condicions: per un costat, Rússia en ple procés d’industrialització i amb una forta influència de capitals extrangers; és la baula més feble del capitalisme de l’època; per altra banda, els bolxevics assumeixen un programa conseqüentment marxista, adequat a les noves condicions creades per l’imperialism, donant resposta als problemes de les àmplies masses populars; i per últim existeix un partit de nou tipus, capaç de convertir-se en un element conscient de la classe obrera. Aquestes dues últimes condicions donen lloc al naixement i carta de naturalesa al leninisme.
El leninisme representa un avenç substancial, en una època en la que la majoria dels partits obrers del món, havien degenerat en el parlamentarisme i el reformisme; el leninisme no és només una visió marxista russa, al contrari, té una significació internacional: la caracterització de l’estat classista. L’análisi de l’imperialisme com a nova etapa de desenvolupament capitalista, la necessitat de l’aliança obrera-camperola per constituir un bloc social majoritari en el procés revolucionari, la solució donada al problema nacional, la concreció de la dictadura del proletariat com a forma més democràtica de govern de la majoria social, la necessitat de dotar la classe obrera d’un partit amb unes característiques determinades capaç de permetre-li complir amb el seu paper històric d’alliberament de la humanitat, etc.
En aquest 90 aniversari de la Revolució d’Octubre, el millor homenatge que els i les comunistes del món, de l’estat espanyol i de Catalunya, podem fer als i les nostres camarades russes, no consisteix exclusivament en declarar-nos els seus hereus, que també, sinó de la mateixa manera que ells foren capaços d’aprendre dels errors i encerts de la Comuna de París, nosaltres hem d’aprendre dels encerts i errors dels bolxevics, no caient en el maniqueu d’apuntar-nos als seus encerts i d’injuriar, quan no atacar, els seus errors, que també els hi va haver.
Els i les comunistes catalans ens hem de sentir orgullosos dels assoliments i les conquestes dels nostres camarades que ens antecediren en la lluita, no hem d’ocultar res, no hem de renunciar a res, i molt menys sentir-nos avergonyits de res; l’exemple dels comunistes russos, igual que l’exemple de tots i totes les comunistes del món, ens ha de servir per aplicar de forma conseqüent i creadora la nostra ideologia a l’època que ens ha tocat viure, sense dogmatismes, però sense renunciar als principis.
Els i les comunistes catalans desenvolupem la nostra activitat en una nació que en aquest moment pertany a l’estat espanyol. A pesar de les nostres particularitats, l’alliberament del nostre poble, va indissolublement lligat a l’alliberament de la resta dels pobles que composen l’estat espanyol, donat que el nostre enemic és el mateix: la burgesia espanyola amb les seves diferents fraccions, i la seva representació política, l’actual estat monàrquic espanyol.
Avui l’estat demostra amb major claredat el seu paper de classe i imperialista:
Políticament: amb la llei de partits, que il•legalitza a aquells que no estan d’acord amb el seu model; les ordenances municipals, que restringeixen la llibertat d’expressió dels que discrepen; la criminalització dels moviments alternatius, sindicals, ocupes, antifeixistes, etc.; la repressió, l’ús de tots els mecanismes de repressió de l’estat (policia, jutges, institucions, etc.), al servei de la defensa del dret sacre sant a la propietat privada capitalista.
Econòmicament: amb inversions en infraestructures, apostant per les necessitats del capital en lloc de les necessitats de la població, com el transport, l’aigua o l’electricitat; facilitats per a la concentració de capitals, plans de pensions, facilitats en els impostos, protecció dels capitals especulatius, etc.; garantitzar el guany capitalista, subvenció de la vivenda, en la contractació, en els serveis socials, etc.; els impostos que paguem els i les treballadores estan al servei del capital, mai el capitalisme monopolista d’estat estigué tan present.
Socialment: amb la carestia de la vida, mitjançant la manipulació estadística de l’IPC es retalla el poder adquisitiu dels i les treballadores; la immigració, utilitzada per dividir als treballadors en funció del seu origen, amagant que és una necessitat del sistema per a la seva perpetuació, la majoria dels immigrants il•legals no venen en “cayuco”, entren per l’aeroport de Barajas amb visat de turista; la política d’impostos indirectes, que fa recaure sobre l’esquena de les classes populars el finançament de l’estat capitalista; la pèrdua de drets, la sanitat, l’ensenyament, les pensions, etc., estan en perill degut a la necessitat del capital d’extreure beneficis d’aquests drets, així es potencia la vessant privada d’aquests serveis, es parla de copagament o clarament de privatització; cada vegada és major l’empobriment d’àmplies capes de la societat, tot i l’aparador de luxe i abundància en el que vivim.
Internacionalment: amb l’exèrcit professional, la necessitat de mantenir un exèrcit de mercenaris que defensi en diverses parts del món els interessos de la oligarquia espanyola, sota el pretext de l’ajut humanitari; la protecció de les inversions de capital espanyol, la subeditació de la política exterior a l’Amèrica llatina o el Magreb a les inversions de les empreses privades, l’abandó del poble saharaui per congraciar-se amb el dèspota marroquí, el toc d’atenció al govern bolivià per defensar els interessos de Repsol, la caricatura del Borbó, nomenat pel feixista de Franco, a què callés un president electe que denunciava la intromissió de l’estat espanyol en els seus assumptes interns, la hipocresia de les relacions amb la Cuba socialista. Mentre això succeeix res es diu de l’expoliació de les empreses espanyoles sobre els recursos naturals d’aquests països, de la complicitat del govern espanyol en l’assassinat de gent innocent a Irak, o la implicació d’empreses espanyoles en l’assassinat de sindicalistes a l’Amèrica llatina.
Avui vivim una època contradictòria, la burgesia i els seus intel•lectuals proclamen la fi del comunisme, però gasten ingents quantitats de diners utilitzant tots els mitjans per atacar al comunisme, a la seva experiència i als seus dirigents; la burgesia proclama la democràcia pura, però il•legalitza als nostres joves camarades txecs, o jutja als tribunals als nostres camarades húngars. Nosaltres mateixos rebem multes, sancions, detencions policials i processaments judicials; mentre des de l’esquerra, antics dirigents comunistes rescaten del bagul dels records, velles teories socialdemòcrates recobrint-les de modernitat, per mantenir les prevendes aconseguides al sistema. Avui quan avança una onada d’agressions constants a la classe obrera, aquesta es veu arrossegada cap a un procés d’alienació social sense precedents en la història, sense una eina capaç de permetre-li defensar-se. Mancada d’un gran partit comunista.
Ja és hora que els i les comunistes no caiguem en errors anteriors, que no ens deixem arrossegar per una onada de puresa o per una suposada necessitat de redefinir els nostres principis; és hora que els i les comunistes ens organitzem en el Partit Comunista, fidel als principis del marxisme-leninisme, però a la vegada, capaç de comprendre l’època actual i de saber aplicar els nostres principis a la realitat, de saber en tot momentt connectar les nostres propostes a les necessitats de la nostra classe i de les capes populars de la societat.
Per avançar, els i les comunistes catalans hem de tenir dues coses clares: hem de tenir una política d’aliances capaç de crear les condicions, perquè una àmplia majoria social del nostre poble vulgui el canvi; hem de dotar-nos d’un partit capaç de crear consciència en la classe obrera, sobre la necessitat de lluitar per la seva emancipació.
De la mateixa manera que els bolxevics el 1917 defensaven la necessitat de l’aliança obrera-camperola per crear una majoria social, avui els i les comunistes catalans hem d’aliar-nos amb els representants d’altres capes socials en un front anti-oligàrquic, no en una plataforma electoral més o menys alternativa, sinó en un front de lluita i mobilització. Hi ha cinc fronts que poden permetre’ns avançar en aquest sentit: la lluita per la república, la lluita contra la precarietat laboral, la lluita contra el cost de la vida, la lluita contra la repressió i la lluita per l’autodeterminació.
És per això que cridem al conjunt de forces revolucionàries i anti-oligàrquiques, a asseure’ns i començar a parlar d’allò que ens uneix, en lloc de fer-ho del què ens separa, per anar donant cos a aquesta aliança.
De la mateixa manera que els bolxevics el 1917 defensaven la necessitat d’un partit àmpliament democràtic en el debat i fèrriament disciplinat en l’aplicació dels acords presos per la majoria, avui els i les comunistes catalans hem de fer un esforç important per dotar la nostra classe de l’element conscient, capaç de crear consciència entre els i les treballadores de la necessitat de lluitar per la seva emancipació.
Per això cridem als i les comunistes organitzats o no, a reforçar les files del nostre partit i dels JCPC, fidels al marxisme-leninisme i a l’internacionalisme proletari.
Per últim i per acabar, avui la humanitat no només s’enfronta a un problema d’explotació d’àmplies masses de la població. El capitalisme salvatge, amb la cursa sense final per augmentar els beneficis de les grans corporacions, l’esgotament dels recursos naturals, etc.; posa en perill la pròpia existència de la humanitat com a tal; avui es fa més actual que mai la frase de Rosa Luxemburgo: REVOLUCIÓ O BARBÀRIE.
Avui que la globalització ha trencat les fronteres dels països i dels estats, mitjançant els avenços en els transports i les comunicacions, avui quan productes fabricats en un extrem del planeta són consumits a l’altre extrem, prenen un significat sense precedents les paraules finals del Manifest Comunista: PROLETARIS DE TOTS ELS PAÏSOS: UNIU-VOS!
Declaració del Comitè Central del PCPC
Barcelona, 24 de Novembre de 2007
El 7 de novembre de 1917 la classe obrera russa va prendre el poder; no era la primera vegada a la història que succeïa un fet així, ja el 1871 la classe obrera de París es constituïa en la Comuna; però era la primera vegada que la classe obrera consolidava el seu poder, i es constituïa el primer estat obrer de la història.
El fet que la revolució triomfés a Rússia, no fou ni una casualitat ni un capritx de la història, al contrari, fou el resultat de l’evolució de la lluita del moviment obrer, i la culminació d’un procés històric que neix amb la classe obrera; la possibilitat d’eliminar per sempre l’explotació de l’home per l’home, construïnt la societat socialista com a pas previ a la societat comunista.
El 1917 tots els països d’Europa s’enfronten, després de tres anys de guerra imperialista, a una profunda crisi que posa en situació de fallida a tot el sistema capitalista, la població d’aquests països no pot suportar més les penúries provocades per la guerra; però els seus partits obrers, en aquells temps anomenats socialdemòcrates, lluny d’encapçalar el descontent dels treballadors i treballadores contra la guerra i convertir la guerra imperialista en revolució socialista, majoritàriament s’havien posicionat amb les seves respectives burgesies en la defensa de la pàtria burgesa; només la majoria (bolxevic) del POSDR conseqüentment amb el marxisme, encapçala el descontent dels obrers, els camperols i els soldats russos contra la guerra, contra la fam.
La revolució es produeix a Rússia degut a que es conjuguen tres condicions: per un costat, Rússia en ple procés d’industrialització i amb una forta influència de capitals extrangers; és la baula més feble del capitalisme de l’època; per altra banda, els bolxevics assumeixen un programa conseqüentment marxista, adequat a les noves condicions creades per l’imperialism, donant resposta als problemes de les àmplies masses populars; i per últim existeix un partit de nou tipus, capaç de convertir-se en un element conscient de la classe obrera. Aquestes dues últimes condicions donen lloc al naixement i carta de naturalesa al leninisme.
El leninisme representa un avenç substancial, en una època en la que la majoria dels partits obrers del món, havien degenerat en el parlamentarisme i el reformisme; el leninisme no és només una visió marxista russa, al contrari, té una significació internacional: la caracterització de l’estat classista. L’análisi de l’imperialisme com a nova etapa de desenvolupament capitalista, la necessitat de l’aliança obrera-camperola per constituir un bloc social majoritari en el procés revolucionari, la solució donada al problema nacional, la concreció de la dictadura del proletariat com a forma més democràtica de govern de la majoria social, la necessitat de dotar la classe obrera d’un partit amb unes característiques determinades capaç de permetre-li complir amb el seu paper històric d’alliberament de la humanitat, etc.
En aquest 90 aniversari de la Revolució d’Octubre, el millor homenatge que els i les comunistes del món, de l’estat espanyol i de Catalunya, podem fer als i les nostres camarades russes, no consisteix exclusivament en declarar-nos els seus hereus, que també, sinó de la mateixa manera que ells foren capaços d’aprendre dels errors i encerts de la Comuna de París, nosaltres hem d’aprendre dels encerts i errors dels bolxevics, no caient en el maniqueu d’apuntar-nos als seus encerts i d’injuriar, quan no atacar, els seus errors, que també els hi va haver.
Els i les comunistes catalans ens hem de sentir orgullosos dels assoliments i les conquestes dels nostres camarades que ens antecediren en la lluita, no hem d’ocultar res, no hem de renunciar a res, i molt menys sentir-nos avergonyits de res; l’exemple dels comunistes russos, igual que l’exemple de tots i totes les comunistes del món, ens ha de servir per aplicar de forma conseqüent i creadora la nostra ideologia a l’època que ens ha tocat viure, sense dogmatismes, però sense renunciar als principis.
Els i les comunistes catalans desenvolupem la nostra activitat en una nació que en aquest moment pertany a l’estat espanyol. A pesar de les nostres particularitats, l’alliberament del nostre poble, va indissolublement lligat a l’alliberament de la resta dels pobles que composen l’estat espanyol, donat que el nostre enemic és el mateix: la burgesia espanyola amb les seves diferents fraccions, i la seva representació política, l’actual estat monàrquic espanyol.
Avui l’estat demostra amb major claredat el seu paper de classe i imperialista:
Políticament: amb la llei de partits, que il•legalitza a aquells que no estan d’acord amb el seu model; les ordenances municipals, que restringeixen la llibertat d’expressió dels que discrepen; la criminalització dels moviments alternatius, sindicals, ocupes, antifeixistes, etc.; la repressió, l’ús de tots els mecanismes de repressió de l’estat (policia, jutges, institucions, etc.), al servei de la defensa del dret sacre sant a la propietat privada capitalista.
Econòmicament: amb inversions en infraestructures, apostant per les necessitats del capital en lloc de les necessitats de la població, com el transport, l’aigua o l’electricitat; facilitats per a la concentració de capitals, plans de pensions, facilitats en els impostos, protecció dels capitals especulatius, etc.; garantitzar el guany capitalista, subvenció de la vivenda, en la contractació, en els serveis socials, etc.; els impostos que paguem els i les treballadores estan al servei del capital, mai el capitalisme monopolista d’estat estigué tan present.
Socialment: amb la carestia de la vida, mitjançant la manipulació estadística de l’IPC es retalla el poder adquisitiu dels i les treballadores; la immigració, utilitzada per dividir als treballadors en funció del seu origen, amagant que és una necessitat del sistema per a la seva perpetuació, la majoria dels immigrants il•legals no venen en “cayuco”, entren per l’aeroport de Barajas amb visat de turista; la política d’impostos indirectes, que fa recaure sobre l’esquena de les classes populars el finançament de l’estat capitalista; la pèrdua de drets, la sanitat, l’ensenyament, les pensions, etc., estan en perill degut a la necessitat del capital d’extreure beneficis d’aquests drets, així es potencia la vessant privada d’aquests serveis, es parla de copagament o clarament de privatització; cada vegada és major l’empobriment d’àmplies capes de la societat, tot i l’aparador de luxe i abundància en el que vivim.
Internacionalment: amb l’exèrcit professional, la necessitat de mantenir un exèrcit de mercenaris que defensi en diverses parts del món els interessos de la oligarquia espanyola, sota el pretext de l’ajut humanitari; la protecció de les inversions de capital espanyol, la subeditació de la política exterior a l’Amèrica llatina o el Magreb a les inversions de les empreses privades, l’abandó del poble saharaui per congraciar-se amb el dèspota marroquí, el toc d’atenció al govern bolivià per defensar els interessos de Repsol, la caricatura del Borbó, nomenat pel feixista de Franco, a què callés un president electe que denunciava la intromissió de l’estat espanyol en els seus assumptes interns, la hipocresia de les relacions amb la Cuba socialista. Mentre això succeeix res es diu de l’expoliació de les empreses espanyoles sobre els recursos naturals d’aquests països, de la complicitat del govern espanyol en l’assassinat de gent innocent a Irak, o la implicació d’empreses espanyoles en l’assassinat de sindicalistes a l’Amèrica llatina.
Avui vivim una època contradictòria, la burgesia i els seus intel•lectuals proclamen la fi del comunisme, però gasten ingents quantitats de diners utilitzant tots els mitjans per atacar al comunisme, a la seva experiència i als seus dirigents; la burgesia proclama la democràcia pura, però il•legalitza als nostres joves camarades txecs, o jutja als tribunals als nostres camarades húngars. Nosaltres mateixos rebem multes, sancions, detencions policials i processaments judicials; mentre des de l’esquerra, antics dirigents comunistes rescaten del bagul dels records, velles teories socialdemòcrates recobrint-les de modernitat, per mantenir les prevendes aconseguides al sistema. Avui quan avança una onada d’agressions constants a la classe obrera, aquesta es veu arrossegada cap a un procés d’alienació social sense precedents en la història, sense una eina capaç de permetre-li defensar-se. Mancada d’un gran partit comunista.
Ja és hora que els i les comunistes no caiguem en errors anteriors, que no ens deixem arrossegar per una onada de puresa o per una suposada necessitat de redefinir els nostres principis; és hora que els i les comunistes ens organitzem en el Partit Comunista, fidel als principis del marxisme-leninisme, però a la vegada, capaç de comprendre l’època actual i de saber aplicar els nostres principis a la realitat, de saber en tot momentt connectar les nostres propostes a les necessitats de la nostra classe i de les capes populars de la societat.
Per avançar, els i les comunistes catalans hem de tenir dues coses clares: hem de tenir una política d’aliances capaç de crear les condicions, perquè una àmplia majoria social del nostre poble vulgui el canvi; hem de dotar-nos d’un partit capaç de crear consciència en la classe obrera, sobre la necessitat de lluitar per la seva emancipació.
De la mateixa manera que els bolxevics el 1917 defensaven la necessitat de l’aliança obrera-camperola per crear una majoria social, avui els i les comunistes catalans hem d’aliar-nos amb els representants d’altres capes socials en un front anti-oligàrquic, no en una plataforma electoral més o menys alternativa, sinó en un front de lluita i mobilització. Hi ha cinc fronts que poden permetre’ns avançar en aquest sentit: la lluita per la república, la lluita contra la precarietat laboral, la lluita contra el cost de la vida, la lluita contra la repressió i la lluita per l’autodeterminació.
És per això que cridem al conjunt de forces revolucionàries i anti-oligàrquiques, a asseure’ns i començar a parlar d’allò que ens uneix, en lloc de fer-ho del què ens separa, per anar donant cos a aquesta aliança.
De la mateixa manera que els bolxevics el 1917 defensaven la necessitat d’un partit àmpliament democràtic en el debat i fèrriament disciplinat en l’aplicació dels acords presos per la majoria, avui els i les comunistes catalans hem de fer un esforç important per dotar la nostra classe de l’element conscient, capaç de crear consciència entre els i les treballadores de la necessitat de lluitar per la seva emancipació.
Per això cridem als i les comunistes organitzats o no, a reforçar les files del nostre partit i dels JCPC, fidels al marxisme-leninisme i a l’internacionalisme proletari.
Per últim i per acabar, avui la humanitat no només s’enfronta a un problema d’explotació d’àmplies masses de la població. El capitalisme salvatge, amb la cursa sense final per augmentar els beneficis de les grans corporacions, l’esgotament dels recursos naturals, etc.; posa en perill la pròpia existència de la humanitat com a tal; avui es fa més actual que mai la frase de Rosa Luxemburgo: REVOLUCIÓ O BARBÀRIE.
Avui que la globalització ha trencat les fronteres dels països i dels estats, mitjançant els avenços en els transports i les comunicacions, avui quan productes fabricats en un extrem del planeta són consumits a l’altre extrem, prenen un significat sense precedents les paraules finals del Manifest Comunista: PROLETARIS DE TOTS ELS PAÏSOS: UNIU-VOS!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada