Portem gairebé un any de crisi econòmica. Els grans pensadors del sistema no saben com sortir de la crisi sense canviar l'essència del propi sistema; cada dia som bombardejats amb una bateria d'anàlisi i propostes, després d'aquest temps, què queda?: Queda la realitat, que la crisi no és cíclica, clàssica del capitalisme, aquesta és estructural; és el propi sistema el que està tocat de mort, que no mort, i que abans de morir posarà en pràctica tots els mecanismes i tots els recursos disponibles per evitar la seva destrucció.
No només els mecanismes ideològics del sistema (premsa, televisió, etc.), sinó tot l'aparell de l'estat, entenent estat burgès, estan al servei de la perpetuació d'aquest ignominiós sistema d'explotació.
El govern liberal-socialdemòcrata del ZP i els seus aliats parlamentaris (ERC, IU, etc.), s'afanyen a ressuscitar el doble llenguatge històric de la socialdemocràcia: d'una banda, la verborrea esquerranosa, "atacant" als bancs i "defensant" a les capes populars, per altra banda, prenent mesures per perpetuar el sistema capitalista, i enganyar els treballadors amb mesures que lluny d'alleujar la situació dels treballadors, no aporten res, excepte el titular periodístic, i el paper d'intoxicació entre la classe obrera i les capes populars.
Més els fets són tossuts, fins al dia d'avui totes les mesures han tingut una doble intenció:
Les mesures encaminades a beneficiar a l'oligarquia financera: fons de 50.000 milions d'euros per a la banca, per refinançar els seus propis préstecs (pagaven el 2,5% d'interès als fons d'inversions i ara pagaran l'1% a l'estat); ajuts a les multinacionals de l'automoció, pagant part dels costos de la implantació del "cotxe elèctric"; ajudar a les elèctriques, sobretot a Endesa, per pagar el préstec de l'OPA (va pagar 42€ per acció quan realment valen 24€), etc. etc.
Les mesures encaminades a beneficiar els treballadors: 400€ a compte de la declaració de renda del 2008; les ajudes per les hipoteques de 30€ al mes a compte de la declaració de renda del 2009; reducció artificial d'IPC, eliminant la revalorització de les pensions i les clàusules de revisió salarial dels convenis (la taxa interanual de l'IPC de 2008 ha estat del 1,6%, mentre que l'increment anual ha estat del 4,8%), etc. etc.
Els resultat d'aquestes mesures són clars: per exemple, per a la banca grans beneficis (BSCH 9.000.000.000€, BBVA 5.000.000.000€, etc.). Per als treballadors, augment de l'atur, reducció del poder adquisitiu, major precarietat laboral, major endeutament de les famílies, reducció de jornada laboral, etc.
Davant d'aquesta situació els treballadors es troben pràcticament indefensos.
D'una banda, cada vegada són més grans les accions repressives preses, tant pels empresaris com pel propi govern: denúncies a treballadors en vaga (FGC), acomiadaments a la porta de l'empresa ben protegida amb segurates (Pirelli), "protecció" amb la policia dels esquirols (Panrico), etc. etc.
D'altra banda, difícilment els treballadors troben veritable suport a les direccions dels sindicats oficials (CCOO i UGT), que sent co-responsables de la situació actual, després d'anys i anys pactant amb la patronal i el govern, i desmobilitzant a la classe obrera, continuen també, durant aquest període de crisi, fent un hàbit el mirar a una altra banda davant dels problemes de la classe explotada.
Per fi CCOO i UGT! han despertat del "somni dels justos" i s'han dignat a organitzar una manifestació per al 14 de març, com si d'una simple manifestació fos capaç de frenar l'onada d'agressions i permetés als treballadors passar a l'ofensiva. Lluny estan dels sindicats francesos, que amb unes dades d'atur menor als nostres ja van per la segona vaga general, com també van plantar cara les forces d'esquerres gregues.
Des del PCPC donarem suport a la mobilització de 14 de març; igualment recolzem la convocatòria de mobilitzacions, com la manifestació de la Xarxa del 28 de març, la mobilització del 24 de març de la CONFAVC i l'1 d'abril convocades per la Federació Sindical Mundial; però els recriminem als esmentats sindicats oficials el fet d’embadalir-se en èpoques de creixement econòmic amb la cançó del "conflicte social". Més en aquesta època de crisi, quan les agressions són tan brutals. Els cridem a la responsabilitat d'impulsar la lluita de classes, per defensar sense embuts els drets dels treballadors. Toca començar a preparar les condicions per a una VAGA GENERAL.
LA CRISI QUE LA PAGUIN ELS RICS!
Març 2009
