divendres, 11 de febrer de 2011

Algunes reflexions sobre qüestions de legalitat amb motiu del judici contra tres militants comunistes

El proper 14 de febrer tindrà lloc a Barcelona el judici contra 3 militants comunistes. Dos d'ells, pertanyents als CJC/Joves Comunistes del Poble Català (CJC/JCPC) i un altre al Partit Comunista del Poble de Cataluya (PCPC), ambdues organitzacions vinculades al PCPE.

Amb motiu d'aquest judici, a un se li planteja determinades qüestions que tenen a veure amb la legalitat que regeix al nostre país i amb la seva manera d'aplicar-la per part dels òrgans judicials, i que potser haguéssim de tenir en compte per part de la gent que militem en organitzacions socials, polítiques o sindicals de l'àmbit revolucionari, per conèixer una mica millor les “armes legals” que s'empren per l'Estat monàrquic-burgès.

Convindria assenyalar breument de què va aquest cas -encara que del mateix ja s'han publicat diversos articles-, per després endinsar-nos en alguns punts relatius al qüestionament d'aquesta legalitat en la qual vivim.

Sobre els fets i la legislació aplicable

En la banqueta s'asseuran tres acusats per la policia -Mossos d´Esquadra- d'un delicte d'atemptat contra l'autoritat i d'un delicte de desordres públics durant la celebració d'una manifestació antifeixista (17 de novembre de 2007) en protesta per la mort del jove antifeixista Carlos Palomino, a Madrid, l'11 de novembre del mateix any. Per aquests delictes –concretament, per muntar una suposada barricada amb contenidors d'escombraries i apedregar a la policia-, se'ls demana a cadascun d'ells, 3 anys i 10 mesos de presó i la inhabilitació especial per a l'exercici del dret de sufragi passiu (dret a ser triat per a càrrec públic). En el cas de ser condemnats, atès que la pena supera els 2 anys, haurien de complir aquesta condemna.

Quant a la legislació aplicable, aquesta es troba, lògicament, en el Codi Penal.

El delicte d'atemptat contra l'autoritat ve regulat en el Títol XXII (Delictes contra l'ordre públic), capítol II (Dels atemptats contra l'autoritat, els seus agents, els funcionaris públics, i de la resistència i desobediència), arts. 550 i següents, del vigent Codi Penal. És precisament en l'article 550 on es defineix el fet tipificat com a delicte indicant que “són reus d'atemptat els que escometin a l'autoritat, als seus agents o funcionaris públics, o emprin força contra ells, els intimidin greument o els facin resistència activa també greu, quan es trobin executant les funcions dels seus càrrecs o en ocasió d'elles” i en la resta d'articles següents s'estableixen les penes segons cada cas concret.

I el delicte de desordres públics ve regulat en el mateix Títol XXII, capítol III (Dels desordres públics), arts. 557 i següents, d'aquest cos legal. En l'article 557 és on es defineix –per al cas que ens ocupa- el que és desordre públic, indicant que “seran castigats els que actuant en grup i amb la finalitat d'atemptar contra la pau pública, alterin l'ordre públic causant lesions a les persones, produint danys en les propietats, obstaculitzant les vies públiques o els accessos a les mateixes de manera perillosa pels quals per elles circulin, o envaint instal·lacions o edificis”, i posteriorment, els següents articles recullen una altra sèrie de fets (que aquí no vénen al cas) i les penes corresponents.

Possiblement, l'acusació per aquests dos tipus de delictes solguin ser els més habituals empleats pels cossos policials al servei de l'Estat a l'hora de presentar denúncies contra la ciutadania “protestona” i les seves organitzacions.
 

De tots dos articles (550 i 557) es dedueix que ha d'existir ànim o voluntat d'atemptar contra la pau pública i d'emprar força o resistència activa als agents policials quan aquests estiguin executant les seves funcions.

La redacció de l'article 550 és més tancada, mentre que la de l'article 557, semblés ser una mica més oberta quant a interpretació, doncs pogués entendre's que, encara alterant-se l'ordre públic emprant-se els mateixos mitjans que indica aquest precepte, no ens trobéssim davant tal delicte, com succeiria quan en legítima defensa s'empren aquells per defensar-se de l'agressió d'uns altres. Si per defensar-nos de l'agressió d'uns altres amb superioritat de forces necessitem obstaculitzar la via pública, aquest mitjà és legítim i no hagués de suposar la comissió d'un delicte –encara quan pugui suposar un perill pels altres-, ja que tractem de defensar el ben suprem de la vida en el cas que aquest corri risc de ser destruït. Totes les persones tenim el dret i el deure defensar la nostra vida (és un dret inalienable).

Sobre la legítima defensa i les problemàtiques de la igualtat davant la llei i la presumpció d'innocència


Quan parlem de legítima defensa, estem parlant fonamentalment del dret que té tota la ciutadania a defensar la seva vida i a assegurar-la, que ve recollit en l'article 3 de la Declaració Universal dels Drets Humans (DUDH) de 1948, i que inspira -encara que sigui formalment- a la Constitució espanyola (CE) monàrquic-burgesa de 1978 , quan en el seu article 10, punts 1 i 2, indica que són fonament de l'ordre polític i de la pau social la dignitat de la persona i els drets inviolables que li són inherents, i que les normes relatives als drets fonamentals i a les llibertats s'interpretaran de conformitat amb la Declaració Universal dels Drets Humans i tractats i acords que els desenvolupin.

Però és clar que una cosa és el reconeixement del dret i una altra és si està garantit i si és aplicable quan succeeix el cas, i si deixa algun marge discrecional (ampli o estret) a l'Estat i als seus funcionaris (policials o judicials o uns altres) a l'hora d'aplicar el dret sobre la ciutadania, bé sigui en la seva via executiva o judicial.

En el cas que ens ocupa, potser el principal qüestionament a la legalitat vigent que pugui fer-se tracta sobre la problemàtica de la igualtat davant la llei, i la seva relació amb el dret a la presumpció d'innocència. Després d'aquesta problemàtica legal es troba una problemàtica de concepció ètica relacionada amb quina cosina en cas de conflicte entre Estat i Poble-Ciutadà; qüestió que ha d'analitzar-se sempre des d'un punt de vista de classe, amb la perspectiva de saber quan legitimar o no les mesures coercitives –encara que en aquesta qüestió no anem a entrar-.
 

Quant a la problemàtica legal, salta a la llum com el dret a la igualtat davant la llei, recollit en l'article 14 d'aquesta Constitució, i que està consagrat en l'article 7 de la DUDH, pot quedar en paper mullat quan qui es troben com a parts en un procediment judicial són la policia i la ciutadania, la qual cosa provoca que el dret a la presumpció d'innocència (article 11 de la DUDH i article 24 de la CE) quedi, de fet, total o parcialment negat.

I això és així, perquè a l'hora d'aplicar la justícia, la policia gaudeix del privilegi de la “presumpció de veracitat”. O el que és el mateix, en ser funcionari públic, la seva paraula val més que la del ciutadà del carrer, encara sense existir més proves que la mera confessió. La llei empara a la policia perquè amb la seva paraula doni fe que l'ocorregut ha succeït tal com ho ha confessat, alguna cosa així com “un notari de successos socials”. És cert que l'òrgan judicial haurà de sotmetre a la seva sana crítica les declaracions d'ambdues parts per emetre el seu veredicte, però en principi, la paraula de la policia part amb avantatge sobre la de la ciutadania, ja que a la d'aquell la hi té per veraç enfront de la d'aquesta, que haurà de provar-la mitjançant la desacreditació de la versió policial.

La qüestió que aquí se'ns planteja és que aquesta funció “de donar fe” pogués servir com a mitjà probatori vàlid quan la policia actua com un tercer aliè (testimoni) en un conflicte entre altres dos o més parts, però no així quan la policia també forma part del conflicte (sobretot, en cas de disturbis), doncs pogués deixar de ser testimoni imparcial i objectiu dels fets. En aquests casos, entenem hauria de requerir-se per part de les autoritats judicials l'aportació d'altres proves a qui exerceix l'acusació, i no només basar-se en la paraula de l'agent policial. Sobre tot quan el que es posa en joc és el ben jurídic de la Llibertat. Precisament, parlant d'altres proves, un es planteja en aquest cas, on estan els enregistraments audiovisuals que la policia sol realitzar en aquest tipus d'actes, sobre tot si preveuen altercats?.

Sobre la recerca de la veritat material en el procés penal i la presumpció de veracitat policial

El procés penal té com un dels seus principis l'anomenat de “veritat material”, o el que és el mateix, tracta de buscar el que realment ha succeït, i no el que formalment pogués semblar. En aquest sentit, existint contradicció entre les versions de les parts i ratificant-se les mateixes en el judici, ha de ser la part acusatòria qui acrediti el que diu, no havent de bastar simplement amb la confessió policial; doncs en cas contrari, estaríem sempre vulnerant un altre dels principis del procés penal, com és el principi de “igualtat” de les parts en el procés.

Com dèiem abans, l'autoritat jutjadora té sempre l'última paraula per sentenciar conforme a la llei i basant-se en la seva “sana crítica”, segons les proves aportades. No obstant això, existint solament confessions contradictòries entre les parts, entenem no hagués d'emetre una resolució judicial solament basant-se en la “presumpció de veracitat” de la qual gaudeix la policia, per no caure a fer del procés penal un judici inquisitorial de vell estil, on la part acusada sigui qui hagi de demostrar la seva innocència, doncs sempre és culpable mentre que la policia digui el contrari.

Considerem que en un cas com aquest, hagués de prevaler el principi de “in dubio pro reo” (en cas de dubtes, a favor de l'acusat), tal com ha d'aplicar-se la llei penal en un Estat democràtic. Aquest principi, ve a indicar que, en cas d'inexistència o insuficiència de prova de càrrec (més enllà de tot dubte raonable), l'autoritat judicial ha de dictar una sentència absolutòria.

Sobre alguns dubtes importants en els fets

En aquest cas, precisament hi ha dos dubtes importants sobre els fets que convindria analitzar, encara que solament sigui de passada:

El primer dubte, té a veure amb l'actuació policial. Algunes declaracions de qui van participar en aquesta manifestació –encara que no sabem si s'aportaran al procediment- indiquen que des del primer moment la policia va actuar amb ànim de provocació cap a qui es manifestaven –amb tons de veu grollers, parant en diversos moments la manifestació sense motiu algun …-, la qual cosa va poder caldejar l'ambient, ja marcat per la indignació popular per l'assassinat d'un jove antifeixista. Si aquesta dada anés correcte, ens trobaríem amb que la policia –seguint el mateix codi penal- pogués estar actuant igualment com a autor d'un delicte, ja que l'article 28 del CP estableix que “també seran considerats autors: a) els que indueixen directament a un altre o uns altres a executar-ho; b) els que cooperen a la seva execució amb un acte sense el qual no s'hauria efectuat”. En cap apartat de la legislació, s'indica que la policia pugui atemptar contra la pau pública induint -“mitjançant l'espurna que genera la flama”- a la provocació de disturbis amb l'objectiu de detenir manifestants.

El segon dubte, té a veure amb la participació dels jutjats en els fets delictius. Els tres neguen la seva participació en la suposada barricada, així com haver atemptat contra els agents policials tirant-los pedres. És més, un dels acusats declara que ni tan sols va participar en la manifestació, doncs per motius familiars o laborals, es va veure impossibilitat. Si això fos cert, i s'acredités durant el judici, estaríem davant un “error” policial (per dir-ho suaument) quant a la identificació dels participants dels suposats delictes, que plantejaria igualment els dubtes sobre la participació dels altres dos jutjats en els delictes dels quals se'ls acusa, doncs sempre han negat la seva participació en aquests, i fins al Jutjat de Menors ha arxivat l'expedient del menor detingut per entendre que no existeixen indicis de delicte. Un es planteja, no van poder per ventura “equivocar-se” els agents a l'hora d'identificar als autors dels fets, sobre tot quan es tracta d'un fet en el qual concorren desenes o centenars de persones, moltes vegades amb semblant indumentària?.

Sobre l'objectiu d'aquesta acusació i algun cas històric similar

El PCPE assenyala que en aquest cas ens trobem davant un clar muntatge policial que el seu objectiu no és un altre que castigar al moviment juvenil i antifeixista, agafant com a caps de turc a tres militants comunistes, com ja en altres ocasions han fet amb altres organitzacions antifeixistes. El fet que a aquests tres jutjats se'ls hagi fet una peça comuna aparti en el procés, mentre a les altres persones detingudes en la manifestació les hi enjudiciï en processos diferents, té clar signe que es busca castigar la seva pertinença a una organització comunista, amb l'objectiu de criminalitzar la mateixa, com ja ocorre en altres parts de la Unió Europea amb la campanya de revisió històrica “anticomunista” que s'estén per diversos països, amb el beneplàcit d'aquesta institució supranacional.

La història del moviment obrer comunista, ha tingut nombrosos exemples de falses acusacions policials. Recordem, el famós cas del dirigent comunista de la Tercera Internacional, Georgi Dimitrov, davant els jutges nazis, durant la dècada dels anys 30 del passat segle XX, quan va ser acusat injustament d'haver atemptat contra el Parlament alemany provocant un incendi. Al Poder Judicial nazi no li va quedar una altra que absoldre a l'acusat, en quedar desacreditat el muntatge policial, després d'una defensa valuosíssima realitzada pel propi Dimitrov, que va desmuntar les falses acusacions.

En aquests moments de crisis capitalista mundial, és d'esperar que la persecució política, policial i judicial al moviment obrer es vagi a intensificar, sent aquest cas un més dels seus exemples, per criminalitzar socialment a la militància i a les organitzacions de la classe obrera.

Caldrà esperar al 14 de febrer per saber de quin costat està la justícia, desitjant que la sentència sigui absolutòria pels tres jutjats.


Signen aquest escrit els següents advocats i advocades:

DOMINGO GALVÁN Lletrat nº 4204 COA Las Palmas i President de la Plataforma Canària de Solidaritat amb els Pobles
ANDREU GARCIA RIBERA col. 7626 COA València
DOLORES JIMÉNEZ MUÑOZ Col. 3628 COA Alacant
FERNANDO PIERNAVIEJA NIEMBRO col. nº 295 de Màlaga
JUAN FLORES PEDREGOSA col. nº 908 de Màlaga
JOSÉ LUIS MUÑOZ CABRERA col. nº 1022 de Màlaga
JOSÉ PODADERA VALENZUELA col. nº 3193 de Màlaga
ANA BELÉN GONZÁLEZ GALLEC col. nº 6443 de Màlaga.
SIMÓN CONCEPCIÓN col. 3882, COA Las Palmas
JOSÉ ÁNGEL GALLECS GÓMEZ, col. 2179 ICASF
JOSÉ ANTONIO GONZÁLEZ ESPASA, col. 26.406 ICAB
JORDI JUAN MONREAL Col.29259 ICAB.
BLANCA RIVAS ROIGE col. 35884 de BCN
ÀLEX TISMINETZKY FABRICANT, col. 32377 ICAB
LUIS OCAÑA ESCOLAR, col. 10432 COA Sevilla.
JESSICA BOLANCEL FERRER, col. nº 33.608 ICAB.
MIREIA BAZAGA LAPORTA, col. nº 2899 ICAG
MÀRIUS LLEIXÀ I CEBRIÁN col. nº. 32.386 ICAB.
VIDAL ARAGONÉS CHICHARRO nº 29369 ICAB.
ALEJANDRA GUTIERREZ GARCIA. COA Astúries.
ANTONIO PINEDA GARCIA. COA Astúries.
RAÚL MARTÍNEZ TURRERO. COA Astúries.
INMACULADA CALABIA BERDIALES. COA Astúries.
JOSÉ CUE ALONSO. COA Astúries.
MARTÍN GARCÍA LOPEZ DEL CLOS. COA Astúries.
MARÍA ALMUDENA LÓPEZ ALONSO. COA Astúries.
MARÍA CRISTINA SUÁREZ GARCÍA. COA Astúries.